Plagueta de Bord

Biel
Mesquida i la insularitat

  La poesia de Biel Mesquida se situa en un terrer d’una
esplèndida vegetació ubèrrima que accelera des de la ruïna el procés
vivificador de la llengua. En els seus textos, han desaparegut les pedres, però
hi domina la insularitat, el cos central de la idea del llenguatge. Tota la
vida a favor de l’amor que traspuen els seus poemes, en realitat, es defineix
cap a un únic destí “To Zante”, és a dir, cap al dolor, cap a la mort. Perquè
el seu vers és un constant oposar-se a aquesta direcció, tot i que la conté. En
aquest sentit, és en l’opòsit on realment brilla la llum. 

[Imatge d’Anselm Kiefer]

Maragall diu de
Dante, i aquesta és una percepció que té tot lector de la Commedia, que volgué fer el
poema de més fora d’aquest món que s’hagi mai imaginat pel seu assumpte, i li
reeixí el poema de més llum terrena, de més gests humans, més de carn i sang i
veus i aromes corporals que mai s’hagi fet. La poesia de Biel Mesquida
busca les germinacions de la passió amorosa en el llenguatge. Cercant-les,
descobreix la dificultat de la vida, la imposició de la mort. Aquesta raó
impregna també els seus relats, en els quals, la malaltia i l’accident
s’interposen sempre entre el gaudi i el subjecte. D’alguna manera, en els seus
textos, hi ha sempre la pulsió del sacrifici del relat que s’expandeix pels
nusos de llenguatge que sumen anys contra la serra de les històries truncades.

  Com hem de llegir un text tan inel·ludible com el recull
poètic Com passes d’ocell a l’aire?
En primer lloc, a partir de la conscient intenció de fragmentació. Mesquida
s’adensa en la poètica de les fragmentacions, en els mosaics incomplets de mons
literaris tals com els de Pascal Quignard. En efecte, el poeta mallorquí pretén
accelerar el nostre camp de partícules cap al detall, cap a la peça amorosa
incompleta, el braç nu. Aquesta intenció va absolutament lligada al principi
d’insularitat del poeta: saber-se estranger, esperar l’estranger, ser
receptacle d’estímuls interromputs, d’excavacions alienes que van interferint
en el bosc de la llengua pròpia: assaig /
fer dels mots coneixement. Mots que, en Mesquida, sempre són carn, sempre
representen aquest saber perdre a voler
que tensa les possibilitats de l’oxímoron líric i vital. Perquè en el poeta
aquest raïm destil·la idèntics sucs.

  El voler de Mesquida és un voler grec. En primer lloc,
l’aparença formal d’aquesta plagueta ho dóna a entendre: poemes tallats per una
divisió tipogràfica, la línia inclinada, obviant l’espai i els blancs del vers
entre línia i línia. La seva aparença marca la voluntat epigramàtica del text,
l’epígraf decodificat de l’antigor del llenguatge: treballs d’amor perduts,
treballs d’amor trobats. Un calembour que neix de jugar a estimar el cos de la
paraula i a buscar el sentit del cos d’amor: mort i epifania.

  El llenguatge acaba essent l’alfabet picat en la pedra, a
peu de la marina, sota el pi rojal. Té la funció de fer-se enigmàtic,
indesxifrable per al present, perquè la seva funció és dur a l’abstracció
l’individu: Vull fer la vida lenta /
perquè l’amor s’eixampli per tots els sentits / i no deixi lloc  a cap mort quotidiana.

  Mesquida ens parla des de dins de la vida: els versos
d’aquesta obra darrera són un estiu moral, en el sentit que aferrats al món i a
la calidesa de l’amor, són gràvids, pesants de dolor pel verb, prenys d’una
sofrença que és un oli que s’escampa. L’amor esdevé elegíac finalment:

Pens en la teva boca

Molta d’estona / i em fa feredat la tempesta / que s’aixeca lentament
/ Pens en la teva boca / el vent dels llavis / empeny la pluja dels besos / i
el llamp retronador / de ta llengua / Pens en la teva boca / com la força viva
vera / dels mots nats sense mort

  Darrere els últims versos hi floreix la llengua
verdagueriana també com un estiu moral: en el bes hi ha un desig d’esgotar-se
en l’altre, però també un voler de fer viure sense dolor el llenguatge. Es
dupliquen els oxímorons, ara de segona lectura: teler / deler que es poden
interpretar com construcció / extinció. 

  La nostra visió dels antics canvia, es regenera, s’estronca.
Cada generació obté les seves troballes en noves excavacions, perd riqueses amb
les bombes, plora la mort de moltes biblioteques. Per força, l’interès que
sentim pel món grec es transforma a finals del segle XX amb els descobriments
de túmuls tracis fets a Bulgària. La força d’uns guerrers que Homer cantava
sobre cavalls d’or es materialitza més enllà de la llegenda quan contemplem les
vitrines plenes de medalles, penjolls, cràteres i joies d’una estilitzada
orfebreria. La negror dels Balcans resitua la nostra idea del món antic, tal
vegada d’Europa. Som tracis perquè som fills d’Orfeu. Sobre aquests nous
tresors intocats les gotes de pluja són
literatura diu Biel Mesquida. I és aleshores que sobre el desig reverbera
la nostàlgia del món antic, la consciència que encara estimem i comerciem amb
les regles retòriques d’un traslluïment verbal al qual hem accedit sense
merèixer-lo.  La poesia és regrés.

  El poeta és el que anomena: marterracel, deliri
d’exactesa. Més tard, ve l’enumeració dels objectes donats a la llum. El
poeta designa ferrant cavalls sonors amb ferradures d’ombra. El seu treball
d’extincions segures obre inferns d’amor: Les
pedres treien ulls com els arbres / i tota cosa esdevenia batec. Tot porta,
de forma indefectible, amb el traç brutament immaculat de l’artista, a la
veritat, una veritat wittgensteniana: The
play is the thing. Una vegada, un home, en un transbordador que anava
d’Egina al Pireu, em digué: The sea is a
beautiful thing. El mar és la cosa, també. L’obra és la cosa bella, tal
vegada. No hi ha recer per a aquestes fulguracions: un cop escoltades, l’home
es transforma. La poesia transforma. La paraula enrareix. La poesia preveu. El
món acut a les seves previsions. L’home del transbordador vivia en el poema
abans de llegir-lo nosaltres.

  Llegidors d’epifanies i epitafis tanquem el museu obert dels
versos de Mesquida. Tornem al paisatge, als safareigs de vent que renten onades
gregues i veles mallorquines, al solatge on la copa de Biel deixa el gust de
les coses que són la vida.

Susanna Rafart

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!