Plagueta de Bord

Era una font de vida inesgotable.
Haver de dir «era», quina tristesa!
La vaig conèixer des del bressol: mumare i ella eren amigues de jovenetes.
Li deia «tia» i l’estimava molt més que a moltes ties de família.
Era una actriu. I una escriptora. I una directora. I una força de la natura.
Havia muntat obres de teatre seves on ho havia fet tot: direcció, interpretació, escenografia, vestuari, llums. En persona era intel·ligent, divertida, valenta. En escena era magnètica, radiant, deva.
Podria omplir planes i planes de records però ara no em sent amb forces. I no vull plorar. Encara em fa mal escriure-la morta, però sé que d’aquesta forma li don vida. Una imatge: el saló de ca la padrina del Terreno, Joana Payeras, amb mumare i la tia Nita i jo. Sé que era petit. I que m’entusiasmava sentir-la recitar. Ruben Darío i Alcover, García Lorca i Costa i Llobera, Amado Nervo, Alfonsina Storni… la seva veu s’omplia de músiques i em sentia transportat, transfigurat, en el món de l’alta poesia. Crec que si m’agrada tant recitar un dels motius forts és ella.
Fa un mes dinàrem plegats. Tenia noranta anys i semblava de setanta. Feia uns mesos l’havia atropellat un cotxe i ho contava amb humor. Parlàrem de tot: de la infantesa i dels seus èxits, del mític Mort de Dama i del seu nom artístic en una època (Catalina Valls Aguiló de Son Servera). Li vaig aplaudir el seu valor perquè dins una societat com la mallorquina tan racista amb els xuetons ella havia sabut lluitar i sortir a la superfície malgrat era una dona i de classe treballadora.
Tia Catalina Valls, no pensis que et deixarem tranquil·la. Et vaig prometre un monòleg i pots estar segura que el faré i algú el dirà en la teva memòria. No deixarem que l’oblit et tapi. T’estimaré mentre visqui perquè formes part de la meva carn i de la meva sang, de la meva vida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!