31 d'octubre de 2010
Sense categoria
3 comentaris

QUADERN POSTOPERATORI (III) viure és ser feliç

Des del llit de la cambra 224 de la clínica J. es veia un roserar i el cel. Sobretot el cel. Una pantalla d’un cinema meteorològic ple d’accidents, de quadres, de canvis, de paisatges, inacabable, calidoscòpic: blau cel estimat. Dins el malestar amb els sèrums, les punxades, els calmants, el catèter, les píndoles i tota la parafernàlia que donen al cos perquè oblidi els talls només el cel em curava com si fos la mar a l’inrevés. Sentia les ones i els núvols eren la sabonera de la meva platja. Mirava els núvols i sabia les arenes del temps, comptava el temps, passava el temps. I em sabia reviscolat, amb visquera ferotge.
&&&
Però no vull oblidar les roses. Calia enfocar-les perquè n’hi havia poques. Unes de color de crepuscles, unes de color de sang viva, unes de color de rosa. I deia, fluixet, perquè la gola em feia mal, i enviar saliva em feia mal, i beure em feia mal, i pensar em feia mal, «Oh, Rosa, esser el somni de ningú davall tantes parpelles!» I deia: Oh, Rosa, estàs malalta, el cuc que et rosega les entranyes, et fa brillar amb tota la fímera bellesa!» I em sentia un poc més bé.

[Foto Amics Arbres. Arbres Amics]
&&&
Arribaren les fulles d’aquell vermell tan especial, entre l’ocre i el call de la terra, fulles roges amb tocs de taronja i de groc fosc, de mangre i d’or antic. Arribaren en un somnieig les fulles del caminal dels caquiers de Telloc amb totes aquelles coloracions tardorals que es feien a poc a poc, que es congriaven lentíssimes, molt enfora de la meva visió. Arribaren les fulles porpres dels caquiers, que són el meu calendari d’aquests temps d’hibernació, fins a la petita cambra de l’hospital en un vol d’ales angèliques de sebel·lins.
Arribaren les fulles vermelloses dels caquiers amb el refilar condensadíssim dels sebel·lins del capaltard de les meves passetjades i m’espirejaren els ulls una bona estona fins que caminois d’aigua sal feren torrenteres tendres per la fesomia del somni. He meditat molt en el fracàs, he viscut un fracàs cert d’una glàndula estimada, d’un elixir vital que m’han tret. Ara, quan ja som a casa, he vist que els caquiers m’enyoraven i les fulles m’esperaven; esperaven per vestir-se de tardor sencera que arribàs, que, de viu en viu, pogués amarar-me de la seva metamorfosi radiant i amb elles molt a prop poder recordar la majestat dels grans boscos del Quebec i amb ells la claror diamantina plena de pigments i entonacions de tots els colors tardorals que són una de les meves déus de vida.

  1. Estimat, és el primer missatge que envio per internet. Només per això, per saber de tu ja val la pena ser cibernàuta. Tenc preparat, collit avui un hermòs romaní per tu. Fins aviat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!