METAMORFOSIS
Torn
fer present, amb una claror difusa que ho converteix tot en resplendor i
miratge alhora, aquell vespre passada de llarg la mitjanit quan ens coneguérem
a la festa dels cinquanta anys de l’amiga, Catalina Segura, assegudes i un poc
gates en una de les estances més singulars del seu rafal, una salota tota plena
de frescs amb personatges de temes mitològics que amb molta d’impudícia li
havia proposat feia uns anys i que ella, amadora dels reptes, va escenificar
amb el seu art del detall i de la fantasia. Per les parets suraven Samsó i
Penèlope, Baba Iaga i Fedra, Atles i Helena i en un racó com un poc amagades de
l’apoteosis general Ifis i Ianté, tan epifàniques com si acabassin de sortir
del novè llibre de les Metamorfosis
d’Ovidi.
[Imatge de Sebastià Perelló]
Record que et mirava amb una excessiva fixor la post del pit tan
plana, aquelles espatlles tan amples, aquells cabells curts i punxaguts tan
negres, aquells ulls d’un verd d’alga tan intensos, i tu em demanares qui eren
aquelles dues al·lotes que semblaven tan amigues en una escenografia de marges
i oliveres amb un fons de mar brava que s’assemblava estranyament al que
enrevoltava la casa on érem, son Buc, situada en un dels comellars del Teix que
domina Deià i Lluc-alcari. No sé si eren les teves formes tan volgudament
masculines, fins i tot en una militància muscular exagerada, o aquella manera
que tenies, obliqua i esbiaixada, de fitar-me i demanar-me coses tot el temps
amb la veu ronca i greu com si haguessis conegut tots els fondals dels esperits
i de les drogues més espasmòdiques, allò que em va fer estimar-te des del
primer moment. Sabia que no era la veritat del desig, sinó una cosa més
enigmàtica i porosa que havia conegut molt poques vegades: el temps que
precedeix l’amor, i que és molt més convuls que l’amor. Notava que tenia els
nervis anquilosats perquè quan t’anava parlant d’Ifis i de Ianté amb la
lentitud d’un narrador que s’entreté en el suspens de la història, tot el cos
se m’amollava, s’ablania i entrava dins un estat d’eufòria que feia anys que no
havia tengut, que només recordava foscament com un tresor que alguna vegada
vaig posseir i que s’ha perdut irremissiblement en les batalles del temps. Una
ninona ha nascut a l’illa de Cnossos d’una família modesta en què el pare vol
un fill. Si no l’eduques com un nin, la mataré, diu el pare a la mare. I
aquesta, dit i fet, converteix la nina d’ulls clars i rissos de mel en un
al·lot que anirà sempre amb els cabells tallats al zero i es dedicarà als jocs
violents amb els bergantells del poble. I tendrà una amiga coral, Ianté, amb
els cabells llargs de color de negranit i uns ulls d’un gris com els cels
tardorals. Què pot passar de més bell entre l’un i l’altra? T’ho vaig demanar
com es fan les preguntes impossibles, com s’aprèn l’idioma de les tendreses. Tu
em contestares amb una frase que em va quedar gravada com un tatuatge: Sempre
m’han agradat les cançons que parlen de tu i jo enlloc d’aquelles que fan
referència a ell i jo, o ell i ella. Ho vaig descobrir molt prest, crec que
fins i tot abans de tenir ús de raó, que m’estimava més les cançons que tenien
el mot tu enlloc d’home o dona com en un àlbum antic de Tracy Chapman que va
ser el meu vademècum. Per què retornes quan ja no hi ha res a fer? Quan la
setència està dictada i els dies em passen per damunt lents i cansats,
esgotadors, amb tota la solitud de les darreres hores? No ho he dit a ningú.
Acab d’arribar de Suïssa amb el diagnòstic clar i francès. Un màxim de sis
mesos no és un bon regal? Sis mesos per recordar-te, no són una bona notícia?
Ha, ha, ha, ha!
Començàrem
unes setmanes de festeig, una combinatòria de mons possibles, paral·lels,
multiplicables fins a l’infinit. Na Catalina, com una fada de conte, ens
deixava un estudi que tenia a Deià, on la llum posseïa la facultat encantatòria
de fer-me sentir que eres el meu calidoscopi inacabable. Tímida, tancada,
discreta. Em costà molt tocar-te, sentir-te, besar-te, fer-te meva. Tot ve de
la infantesa, em repeties, sempre he estat molt aspriva i em contaves un somni
en què ta mare tocava el piano dins una illa enmig de la tempesta i tu et
pensaves que s’ofegaria i cridaves i demanaves socors fins que ella s’acostava
al teu cos vestit com un nin i et
deia: tot això t’ho faig creure perquè aprenguis la fragilitat de les coses.
Has de saber, Bel, que totes les dones ens ensenyam sobretot amb el dolor.
M’agradava la teva veu àcida amarada amb un sabor d’adolescència perduda però
encara lluitadora i intrèpida, m’entusiasmava la teva intel·ligència fina i amb
un bri sàdic, la teva sagacitat concisa, subtil i de vegades cruel. Sabia des
de sempre que la parella no és més que un espai de jocs sadomasoquistes quan
funciona bé, i un infern quan funciona malament o quan s’acaba. Aquells pèls forts de les cames que
t’afaitaves perquè nasquessin més gruixats, aquells músculs clandestins que
feies sortir amb hores de gimnàstica, aquella pell líquida que em vessaves com
una rosada, m’esclavitzaren. La diferència d’edat es va convertir en un imant.
Em donaves tots els noms de les dones amb les quals t’havies colgat, em
xiuxiuejaves totes les històries que et feien surar una fortor amb alens
espessos d’arrencat que m’exaltava. T’has esculpit entre els meus llençols.
Eres lletja de bellesa. Oiosa. Infernal. Eres un àngel del cel. Santa. Divina.
Eres totes les dones que havia estimat. Eres el principi i la fi. T’has ficat
dins el meu torrent circulatori. He begut la teva sang. He mossegat el teu cos.
Ets molt guapa, em digueres. Ho repens avui i veig tot el pànic de llavors. Et
veig com t’acostes. El pantaló aferrat a la pell o, millor dit, les teves
cuixes aferrades al teixit elàstic. El suèter embolicant-te fort com un marit
gelós. Les bototes ben encerades. Les teves mans robustes per la seva forma i
delicades pels seus moviments. La teva cara tallada amb bisturí. La teva
cabellera al vent com una crinera. Era un déu llampeguejat pels àngels: Asclepi
torturat per Zeus, Hefest menjat pel focs de l’infern. Em sentia invencible i
vulnerable. Món meu, essència meva, filtre meu, mel meva, nèctar meu, seda
meva, on ets? Et vaig dedicar un quadern de sonets: Llibre de Bel n’era el títol i tu n’estaves tan alabada que em
deixares amb un tall sobtat, sense avisar. Només una carta lacònica en la qual
em citaves Browning d’una forma misteriosa: The
achievement is in the pursuit i em pintaves una carta del tendre ressenyant
tots els matisos dels sentiments en estat de naixença —amor, ganes, desdeny,
odi, indiferència— que creaven un micropaís els habitants del qual s’escindien
amb el xoc més minso, proliferaven en si mateixos. Tot això m’ho deies amb
frases seques, nues, sense comentari, àrides, pronunciades sobre un fons
insondable, col·locades en una pàgina d’angoixa. Estic folla. Gràcies a tu.
Te’n don les gràcies. Adorava les teves impaciències. Eres maldestra i experta
alhora i ho volies tot i tot d’una. He tornat a veure na Catalina Segura la
setmana passada. Feia molt de temps que no sabíem res l’una de l’altra, anys.
Al principi no m’ha reconegut. He envellit, he envellit molt però, sobretot, he
tornat negrenca. No, no és una boutade. T’ho jur. M’he ennegrida. Sembla que la
vida m’ha recobert amb una pàtina fosca. Els ulls s’han encerclat d’un gris
d’arena, la pell ha esdevingut embrunida i seca, els meus pensaments han perdut
totes les lluentors. Li he demanat noves de tu i m’ha dit que et vares tirar
pel cap de Formentor. Na Bel sempre havia vorejat l’abisme, m’ha comentat. No
me’n podia avenir. I m’he sentit molt estimada quan m’ha dit la data de la
feta: era el dia exacte del desè aniversari de la nostra coneixença, de la nit
amb Ifis i Ianté, de l’epifania. Ho sabia ben bé perquè no m’havia tret mai
aquell anell d’argent que m’havies regalat amb la data de l’inici d’un gran
amor, del nostre gran amor perdut, com deies tu amb aquella rialla de moixa de
gener que m’emmalaltia.
[Aquest text fou publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca del dia 24 d’octubre de MMX]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!