AIGÜES TÈRBOLES
@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }
Som una tal mostra de
dolentia, d’egoisme, de baixesa, de rapacitat, una tal histèrica, que puc ben
entendre que al dinar de Nadal, la padrina Rafela, una dona balladora i
cantadora quan era jove i que ha acabat de madrastra de Blancaneus, el padrí
jove Sebastià, un advocat de prestigi que només es dedica a defensar presumptes
corruptes megamilionaris, la tia Catalina i la tia Aina, dues llengües
vespertines que no en pensen de bona, i tu, el meu cosí còmplice, us passàssiu
una bona part del temps en què no menjàveu aquelles meravelles de la
gastronomia mallorquina de tota la vida —sopa de la reina, pularda farcida,
porcella rostida amb patató, pa moixó amb gelat d’ametla i tota casta de
torrons— que havia comprat i cuinat la tia Francisca, la fadrina, la que duia
el feix de totes les feines domèstiques, sí, us passàssiu el temps cercant-me
la boca perquè amollàs, amb la meva saliva borda, a cadascuna de les nou
persones que seien a la taula gran del menjador de ca nostra i, de passada, a
la patuleia que es barallava, cridava i manotejava en una camilla amb unes
tovalles d’hule a un racó, els quatre mots de la meva veritat que no podien
produir altres efectes que la discutiguera fresca que enfrontava els uns amb els
altres en unes batalles que no tenien solució, i sota les quals es podien veure
els caràcters, els interessos i les correnties subterrànies que els
intercomunicaven dins una mediocritat perfecta.
Puc pensar en la meva
vida perquè l’escric, i l’escric per demostrar-te que encara que et pensis que
som una persona forta, intel·ligent i coratjosa tot això no és més que un
maquillatge que em pos, les pintures de guerra d’una algú que no sap cap on va,
encara que estudiï primer de filosofia, dugui un pírcing a la llengua, que
només es veu quan es toca, faci la viu-viu per no passar d’invisible mentre
lluita per defensar un territori propi, i tengui fama per les seves qualitats
musicals que tant li permeten tocar la guitarra amb una banda poppunk, Ragazza di nome Giulio, com recitar amb
una dicció falsament natural una horaciana de Costa, un autoretrat de Blai
Bonet o el darrer monòleg de Jordi Oriol, La
caiguda d’Amlet, amb aquesta hac inexistent que podria ser la definició
exacta del meu desig més original i més primitiu, quasi quasi la fotografia que
reprodueix allò que ni hi és, gens ni mica.
Quan arribis aquí ja
deus haver quedat tan xocat que has vist que tot va cap al seu curs natural com
el riu d’Heràclit on no podem nedar dos cops en la mateixa aigua malgrat que
tu, en aquelles escapades a les boals i les solls del tio Pere, on compartírem
tants de dies plegats, no mostrassis cap sorpresa de les meves toilettes
inventades en els somnis nocturns més vers i més verds, que et contava
assaborint i ensalivant cada paraula que em semblava excitadora, i que, en tot
aquell joc inacabable que he estotjat entre els meus millors records i que va
durar massa poc temps, sempre insisties per nedar en les mateixes aigües
tèrboles que et repetia que no eren mai les mateixes, perquè la meva capacitat
per inventar imatges i històries les convertia en un àlbum de varietats
llenegadisses, en violents amors als plaers en què reproduíem parelles cèlebres
com Zeus i Ganímedes, Bonnie & Clyde o el darrer porno que ens havíem
baixat de la Xarxa, tant ens era, com formes d’acoblament de totes les espècies
d’animals que ens passaven pel cap amb la impudícia de dos cossos joves
afamegats de carn, caníbals que encara no han après allò que saben.
Si em saps com crec que
m’hauries de conèixer et deu estranyar que no hagués preparat un gran guinyol
familiar en un dia tan simbòlic per acabar d’una vegada per totes amb les
humiliacions casolanes que em clavava la padrina Rafela, les frases fitoradores
amb doble sentit del padrí jove Sebastià, les fantasies enverinades que em
dedicaven les ties Catalina i Aina, que en el fons crec que s’haurien alegrat del
meu xou, fingint un acubó o pegant bels de boges, en trobar confirmades algunes
de les seves fantasies íntimes més perverses, entorcillades i avorrides, però ja
pots estar segur que se’m va passar pel cap espesses vegades fer-ho i, fins i
tot, vaig arribar a imaginar algunes de les teatralitzacions més diabòliques
que podria ginyar per pegar la campanada: un happening familiar amb totes les
millors virtuts d’una comèdia de Wilde interpretada per una rància companyia de
repertori que no ha entès cap dels papers i, mentres s’embullen en la seva
identitat clara, uns interpreten la veu dels altres i es crea un guirigall tan
espantós que només hi pot haver alguna aparició estelar perquè,
flix-flax-flux!, curtcircuiti la confusió i faci brillar la llum de la veritat.
No ho veus sensacional, no trobes que hauria estat una bona paràbola per
aconseguir la pau i la felicitat sobre la Terra? No vaig tenir collons.
M’imagín que aquesta
carta és una declaració d’emergència que no estic acostumada a fer, que em
costa una cosa de no dir, i per això mateix m’he de treure les paraules del
fons d’un pou de no sé on que no s’acaba mai, i després de rodar corriola i estirar
corda molt de temps fins que qued amb els braços esbraonats, quan ja tenc les
paraules defora, en lloc de botar com alatxeta fresca, em semblen esvaïdes,
flonges, quasi agonitzants, les mir, les toc amb suavitat, les vull
ensinistrar, les vull enravenar, i no trob l’energia suficient per
reanimar-les, perquè em diguin, i et vibrin, i et mostrin totes les
perspectives del meu canvi, que, si després ho pens més a poc a poc, no és nou,
sinó que el duc des que vaig tenir ús de raó, amagat rere les màscares que tu
m’havies arrabassat tantes de vegades sense donar-hi gens importància, com si
allò fos la cosa més senzilla i natural del món, que neix amb un clic i amb un
clic pot desaparèixer, electricitat en estat pur.
Et voldria veure per un
forat mentre llegeixes aquesta lletra menuda i clara que faig amb el
roller-ball que em vaig comprar a posta per escriure’t, per dir-te que mai com
ara m’havia esbutzat tant de rialles amb el rotllo de la identitat, la més
humorística de les nostres passions, quan sabem que allò més singular que tenim
són els somnis i algunes imatges desenfocades, que el concepte del nostre jo no
és més que un miratge de la gramàtica per amagar-nos, que estam pastats de
ressonàncies brutes, de desitjos sense ordre, d’ecos apagats, de pensaments
esparsos, que la llàntia d’oli de la raó tremola tottemps fent bellumes. No
t’alegra que encara cerqui en els clàssics les fonts ufanoses on rentar-me per
poder acaronar cada pam del meu cossarrí que tu has corregut amb les teves
cavalcades llargues i infatigables, no et calfreda que expliqui tantes de coses
de mi mateixa com si parlàs d’una altra, aquella que et feia entrar en els
vertígens dins les pólvores de cosmètica, enlluernaments sense substància,
al·lucinacions carnals, exaltació de totes les ambigüitats i obertura de tots
els possibles amb l’única llei de la il·lusió.
Som els teus Reis. No
tenc res previst. Però sé el que vull fer: acabaré la carta, la posaré dins un
cofre i l’embolicaré amb un llaç vermell, després un bany salat, em faré una
tannara enfollidora, simple, i em maquillaré com l’Audrey Hepburn a aquella
pel·lícula que t’agradava tant, Sabrina,
em posaré un antic camiser taronja de seda de Givenchy, vintage perfecte, que
vaig comprar en un mercat benèfic, duré ballarines i un abric cenyit de pell
sintètica negra, cap joia. En arribar al teu apartament, Joan Jordi, tocaré
tres vegades. I quan tu m’obriràs et diré: som la teva cosina Margalida Salom
Estarelles, que tu conegueres quan nomia Andreu, que et ve a dur el que has
demanat als Reis. I t’entregaré el regal i la meva segona virginitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La virginitat no existeix
i sembla que la gent més seriosa
no vaja pèl món regalant virginitats,
I en suposat d’existir en l’incosciència
la virginitat no seria egoista
i per tant no tindria amo
sense poder considerar-se propietat d’algú
ni propietat d’un mateix de forma egoista
com per anar regalant-la.
El que sovint sembla que pot existir
és una fidelitat o responsabilitat seriosa
que no es regala, s’abandona o es ven
a la frivolitat dels plaers egoistes d’aquets món.