Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

La raison a des raisons que le coeur ne
comprend pas. No em diguis que la citació de
Pascal no és així. Ho he fet a posta. Albertine
est toujours disparue. No vaig tenir cap notícia d’ella des d’abans
d’aquell vespre que et vaig descriure fil per randa, quan tot es va
curtcircuitar sense que jo pogués fer res per solucionar-ho. El jove Reynald,
aquell examor que no s’aturava de provocar-me sempre que podia, va quedar que
vendria a ca meva per sopar plegats. I tots sols, insistí.

[Imatge de Mateu Coll]

T’he de posar al dia
dels darrers esdeveniments de la meva vida i necessit pau i tranquil·litat. El
cap de setmana llarg i xafogós d’aquella tardor de la primeria d’octubre
l’havia passat amb n’Albertine a l’Hotel Llucalcari. Ella, na Maria Antònia
Berenguer a la vida quotidiana, em contava tot el temps les angúnies de la
separació del seu marit, n’Adolf Juncadella, un empresari de pinsos, una bèstia
corrúpia que li volia prendre els dos fills i no sé quina fortuna de béns
compartits. També parlàrem molt de nosaltres, d’aquesta relació que m’ha fet
canviar les aradores de tantes coses de la meva vida. Passejar, menjar,
escoltar música, beure molt i boixar poc: així perdérem el temps. I no sé si
era perquè el cel i la mar eren esplendorosos, i aquelles postes de sol
inacabables i hemorràgiques m’afectaren molt, que vaig sentir endins que ja no
era jove. I no li vaig dir res. I m’ho vaig menjar travessat de malenconia. Si
fos pintor hauria fet quadres amb una gamma de grisos sords, d’antracites i de
nacres, d’ocres, de tons noguerers, tocs de rouge i de rosa pàl·lid i sobretot
un verd ombrívol. Com si hagués tirat els rampins al fons de mi mateix i els
hagués tret de buit amb la consciència confusa i amb sospites clares que allò
que vertaderament em passava és que no havia fet res a la vida i que tampoc no
tenia gens de ganes de baratar. La decisió de no continuar la meva història amb
en Reynald també tenia alguna cosa a veure en aquest embull. Les seves
telefonades s’havien convertit en un fet obsessiu. Hi pensava tot el temps. No
me’l podia treure del cap. El recordava contínuament. El somniava. L’inventava.
Però tampoc no estava gens segur del meu enamorament de n’Albertine. Amb en
Reynald feia quinze dies que havíem berenat plegats al Varadero mirant les ones
i la Catedral. Hi va haver explicacions per les dues parts, un cordial afecte i
l’acord conjunt que una relació amorosa entre nosaltres era psicològicament
impossible perquè hi havia d’una part i de l’altra una por cerval. Ara hi pens
menys, però et puc assegurar que no em sentia gens segur ni de mi mateix ni
dels meus sentiments. Tanmateix, aquell horabaixa davant el mar de la badia ple
d’onetes blanques amb una calitja humida que venia del cantó de Cura, hi va
haver massa comprensió i massa estimació recíproca, ho passàrem massa bé
parlant dels temps feliços, quan ens coneguérem a la festa d’aniversari del
baró Charlus, nom amb el qual vaig batejar Joaquim Desmur, al casal ruinós del
carrer de Morey que havia venut la seva senyora àvia, dona Maria Ignàsia, a un
nou ric que només prendria possesió d’aquells murs històrics quan ella es morís
(després el nou ric va fer fallida i no sé gens com va quedar la cosa). En
Reynald, n’Anselm Cotoner de ver nom, que volia ser compositor, em comentà això
amb aquella manera al·lucinada que vaig descobrir que tenia de copsar la
realitat. El nostre havia estat l’encontre de dues mirades i després a través
d’un diàleg fastuós vaig saber el gust de Reynald per la fugacitat, per les
variacions, per l’incomplert. El vaig veure com el caçador de moments d’emoció,
de desitjos lleugers, de l’attimo felice,
l’instant feliç d’una seducció. Per a ell la vida es reduïa a una successió
d’aquests instants únics tan intensos i breus com l’esclat del sol en un vidre
que es tanca. Encara que afirmàssim i repetíssim que ens tornaríem a veure i
que seríem amics quan ens diguérem adéu aquell vespre al Varadero sabia que
dins l’aire hi havia la fortor de la pèrdua mesclada amb un tint d’hipocresia.
Hi ha alguna cosa en aquests primers anys de l’edat madura que els emparenta
amb els anys de l’adolescència. Vivia sota el signe d’una solitud eròtica,
estimàs qui estimàs i estigués amb qui estigués, amb l’única diferència que
aquesta soledat havia quedat despullada d’il·lusions sentimentals, de miratges.
Estava tan amarat d’obsessions pornogràfiques que creia que acabaria com un
ermità d’un puritanisme estricte, perquè hi havia moments en què la meva
sexualitat m’inspirava un terror tan gran com si em trobàs posseït per una
força irracional i sens fre que no tenia res a veure amb mi ni amb la vida: la
perversió de la carn. La vida és massa confusa per explicar-la per carta, però
és l’únic que tenc i crec que ho he d’aprofitar en aquests pocs moments que em
deixa el dolor que duc dedins gràcies a aquests analgèsics que em donen per
calmar-lo sense aconseguir grans victòries. No sé si t’he acabat de contar
aquell sopar amb en Reynald a ca meva que va ser el principi del final de tota
la història. Crec que aquest era el primer motiu de la carta, però ja coneixes
el meu gust per les digressions i molt més ara que sembla que les meves
sinapsis minven i els missatges s’entrecreuen sense que me’n temi. Li havia dit
a n’Albertine que aquell vespre no ens veuríem. Ella es passava tot el dia amb
advocats per temes de la separació, tenia problemes de contacte amb els seus
fills i jo volia aprofitar aquell sopar amb en Reynald per descobrir si
vertaderament existia una vera dicotomia amorosa en la meva vida. Quasi
necessitava una lliçó moral o una forma de conèixer-me millor a mi mateix.
Record vagament que en Reynald va arribar sota la impressió que li havia
produït assistir a una subhasta dels béns d’una casa bona de Palma. Veure tots
aquells mobles, quadres i objectes amb les etiquetes el va fer pensar en un
bric-à-brac que, a fi de comptes, resumia i xifrava tota una vida. I em digué
alguna cosa així: I quan començà la subhasta, entre el febrejar i el desfici
dels col·leccionistes compradors, el fet de sentir aquells cops pegats per un
martell de vori a cada cosa venuda m’ha provocat la sensació dels batecs d’un
cor que s’acaba, d’un final d’època. M’he sentit estranger, sense cap
possibilitat d’aclimatació ni d’ensinistrament, irreconciliable en aquesta
terra com si l’únic que pogués deixar en aquest món fos un eco, una vibració,
una escuma, una irisació. Aquí els ulls li espirejaven i m’abraçava amb totes
les seves forces. Va sonar el timbre. I era n’Albertine. Tots vàrem estar molt
moderns i molt correctes i la situació se salvà in extremis. Vaig descobrir que
encara em quedaven racons de jovenesa, perquè no sé si d’una forma maligna vaig
passar gust de l’escena. I a partir d’aquesta nit els vaig perdre de vista a
tots dos per sempre. Ara que ja tenc el temps comptat m’ha entretengut confegir
aquests mots que et poden servir per a la biografia d’en Reynald i de
n’Albertine, que descansen junts en un punt perdut de les muntanyes de l’Atles
on va caure el seu avió i on els seus cossos varen ser posseïts pel foc. Això
som tots, biògraf amable: flames i fosca oblidades dins la nit del temps.

[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 11 d’octubre de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!