Plagueta de Bord

ESCRIC AL GALOP

Amb la boca dins les galtes del cul d’aquest foravila tan estimat, avui, dissabte de tardor faig passes pel caminal dels caquiers. Enguany no toca. No toquen caquis. Només qualque arbre en duu sis o set ben verdosos, els altres cap. És l’esterilitat que saben fer els arbres per produir amb els ritmes de la terra. M’ajec damunt el banc de pedra pintat de líquens grogosesos i negrencs. La fredor humida em travessa com una benedicció. el sol és fort, pica. Tanc els ulls una bona estona i escolt la respiració del meu món: la fregadissa de les fulles dels ailants, el refilar eixut de les paones amb els piulos dels menuts, una moto que amolla gas a la carretera local, els meus batecs compassats als polsos…
Quan m’aixec top d’ull amb un cobricel de núvols blancs, ben esponjats, adormits damunt la serralada de Tramuntana. Pens en Baudelaire i la Sagan —Les merveilleux nuages— i badoc fins que els ulls em fan mil amb les bellumes de les parets d’esquena d’ase, amb un garrover ferit per un llamp forcat, amb el crit d’un falcó que deu tenir fam.
Camín per entremig d’herbes grisoses de sequera i també en formes d’onades per la pluja intermitent de les darreres nits. Les flors de card, orgulloses i espinoses, em fan anar viu si no vull qu em deixin fet un ecce homo en el meu avenç cap a les dues figueres velles. Tampoc no hi ha figues, només quatre figons verdosos que no es menjarien ni els porcs.
Tot foravila es converteix dins aquest passeig matiner en matèria de meditació solitària. La bona.
(tot això ho he escrit al meu taller biblioteca amb la banda sonora de Rufus Wainwright. Release the Stars (Geffen Records) és un bobó)

Estic penjat amb els bodegons de Sánchez Cotán. No es veu d’una hora enfora?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!