NOVAMENT
@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }
Amor que duras: llora entre mis piernas,
come la miel sin esperanza.
A. G.
Llegies les paraules tremoloses de la necessitat: «Cal practicar la solitud
sempre seguit.»
Els fongs damunt les teules són ferides resplendents de la simbiosi.
Negaves l’assistència del fred, cruixien els teulons de les paraules.
No et movies entre les aigües ufanes de la claredat i cercaves els cocois que
deixava la fullaraca humida.
No sabia cap ni un dels noms de la passió i escorcollava clarianes de cànyoms
tacats de nostàlgia.
Reverdia l’or de les capçanes en la pell suberosa del temps passat com un
reliquiari.
Comptaves síl·labes exactes per bastir petits monuments a la bellesa del
no-res.
De sobte arribava el cant dels grins que surava damunt la rosada negra.
Parties cap enllà fins que, desorientat, repeties les cançons de l’asfíxia i el
ressorgiment.
La suaviat de les paraules perdudes et resseguia la pell fins al moll de l’os:
creuaves horitzons sense témer-te’n.
Era una naixença, era un enterrament, era la monotonia dels treballs
incansables, era l’alegria esqueixada.
Surt de ma llengua plena de sang, surt del meu calze.
Vine! No et torbis! vine!
Entra fins a l’acabament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!