Plagueta de Bord

T’havia destroçat els mugrons fins que vaig tenir alè. A tu, Patrick M., t’agradava aquell martiri. Els havia mossegat, els havia pessigat, els havia llepat, els havia fet malbé amb les dents, les ungles, els dits del peu, la llengua. I estaven allà, enravenats dins les aurèoles d’aquella post del pit amb els músculs marcat d’hores i hores de gimnàs on m’aferrava a les totes com si les espatlles, les mamelles fibroses, l’esternó, els abdominals durs fossin l’única seguretat
entre aquelles onades dels nostres dos cossos empesos per un recíproc desfici carnal abassegador, arrevatat, ardent.
Defora plovia amb un renouet suau i seguit, amb aquella música sabia, ai las!, que la tardor havia arribat.
Quan ja no podíem pus de copejar-nos les còrpores, quan fumàvem aquells xirris que tu sabies fer com sagetes al cervell, estirats dins el gran llit amb cobricel escoltant un pianista japonès Lang Lang que tocava Chopin, em demanares: què t’agrada? I et vaig parlar del meu gust per l’erudició i el fragmentarisme, el fetitxisme llibresc i l’amor de l’excentr¡citat. Tu em miraves amb aquells ullarros negres com a plats i em deies: m’enamora la teva veu, la teva raresa.

No duraren molt, Patrick P., els nostres encontres. Tu havies de partir cap a París i jo restava a Mallorca.
M’escriuràs?, em demanares amb aquella cortesia innata que em feia flipar.
Et vaig prometre que sí.
Però l’oblit és com la pols. Ho tapa tot sense témer-te’n.
I ara, el record d’aquells mugrons llargs i enravenats, m’ha fet aparèixer la teva figura clara, els teus moviments felins i les teves paraules alades entre un focs d’artifici fímers de la carn.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!