PURGA
El desfici és com una
malaltia mala d’ensinistrar que t’agafa per la gargamella i et comença a estrènyer
molt a poc a poc fins que no pots pus i crides i crides i crides amb tota
l’ànima, llavors desapareix cop en sec com si ja haguessis tornat a la normalitat
i quasi sense témer-te’n surt per devers la post del pit i t’esclafa com si una
piconadora et passàs per damunt i et deixàs feta una làmina de carn, però molt
abans que els teus òrgans es desfacin per la pressió ataca cap al baix ventre i
et peguen uns dolors de part amb tota casta de pets i bufes que són l’únic que
infantes entre uns vapors d’ous podrits que t’entabanen de mala manera.
[Foto Edward Steichen]
Potser tot és una
qüestió de gelosia entre germanes, d’un amor amagat, d’una foto tapada de
peladures de patata i ceba tallada molt petita, d’una denúncia arbitrària a
l’escola quan encara no podia entendre allò de la possessió, d’una teranyina de
secrets familiars que s’estotgen dins un secreter que no sé obrir tot i que ja
som una dona granadeta i em puc remenar a lloure per tots els indrets de la
casa on vaig viure els primers anys de la meva vida i una gran part de la meva adolescència.
Cal que escrigui aquests
mots per no perdre la raó, per tenir un poc d’aplom en la vida de cada dia.
Vaig aprendre massa tard que l’ésser humà té necessitat dels seus semblants i
d’algú a qui parlar. No m’ho volia creure. Em pensava que sempre podria viure
dins aquella bimbolla que havia construït a imatge meva i on totes les coses, els
esdeveniments i les situacions, per dinàmics i metabòlics que fossin estaven
controlats per la meva mà, pel meu cap, per mi mateixa.
Em sembla que escric en
l’aire. Com si fes cercles en l’aire amb la cara enterrada dins l’esbarzer del
meu passat que em retorna tot ple de pues que m’arrabassen la pell a rapinyades
i em deixen així, en aquesta carn viva que només vol fer frases afuades,
concises, exactament i meravellosament ajustades a la narració, amb síl·labes
agudes i lleugeres, amb mots ben llustrats que em fan surar sense cap fixació
en els fets, en els esdeveniments i en les persones que foren l’entorn de tota
una existència abocada a l’afrau, a la ruïna i a les seves sol·licitacions.
No trob el natural de la
meva veu. Em sent dins les impostures que m’han fet així com som: cansada, rancorosa,
buida, adolorida, venjativa, dolenta. Com si tingués una ferida fonda que
supuràs per dedins en rius subterranis que m’obliguen a mirar de cara allò que
està amagat, que ningú no pot reconèixer quan veu aquesta dona amb la roba
fosca un poc païda, que ha tornat a la casa vella dels seus pares, que
comparteix amb la seva germana malalta dins el poblet de Roteram on m’encolomen
una història incontable que tothom xiuxiueja sense saber-ne de la missa la
meitat.
Fer creu i ratlla en la
meva situació seria el millor que podria fer, passar de llis en lloc de seguir
aquesta recerca dels orígens que no em fan trobar res de nou, que m’enfonsa
dins aquestes migranyes en què m’apareixen, em surten els avantpassats en una
processó ininterrompuda que em deixa baldada i que no puc aturar malgrat que ho
intenti amb tota casta de somnífers, calmants i tota la química que el doctor
Ferrer em dóna a voler per tenir cura dels espasmes d’aquest mal incurable.
No sé com he pogut
reviscolar deprés d’allò que em va deixar feta una veu residual que no reconeix
la seva condició més senzilla, la de víctima, i vol dissimular-la dins les
robes falses d’una respectabilitat que ningú no pot prendre seriosament després
de totes aquelles declaracions públiques en què vaig deixar les manades pel rostoll
en un exercici d’un malabarisme induït per l’obstinació desesperada d’un
encontre que pensava que seria únic i es va convertir en la insignificança feta
persona.
Les víctimes presenten
totes els mateix gènere de traumatismes. Es renten tot el temps, el cos, les
mans, els baixos, el cul, els cabells, els peus i eviten mirar la gent als
ulls. Però aquí tot em força a escrutar cara alta tot allò que hauria d’estar
amagat. Escric sense vergonya ni precaucions i he acollit com una sort les
manques d’amistat, les objeccions continuades, els comentaris enverinats, les
mentides formulades a consciència sobre la meva persona.
Conec la sequera extrema
d’aquests territoris humans que m’enrevolten i per això sé que només aquest fil
de veu serà el meu únic confident que m’acompanyarà fins que les paraules que
arrengler, que bat i que espols em caiguin damunt com ganivets esmolats i em
deixin feta una ecce dona que no tendrà pus coratge per confegir-se, per
dir-se, per pensar-se, per treure’s les butzes i exposar-les a l’observació
morbosa d’uns humans mesells que només viuen per fer mal, sense voler saber res
de la transparència de l’aire, de la bellesa del primer punt vinós de l’alba,
de la singularitat dels éssers o de la respiració de les coses.
On és aquella felicitat
desesperada dels mots que em feia confegir-los amb l’ardor d’un foc gloriós que
il·luminava tota la bellesa de l’amor, totes les joies de l’estremiment, tota
la carnalitat tocada cap a un altre cos que em defensava de l’impossible, del
que nega, apunyala, contradiu, mina i esclafa? On és la veu, la llengua, l’alè
que es carregava la vacuïtat del meu món i em feia xerrar pels descosits amb
paraules entranyades totes amarades de la saliva bona que lubrificava un va i
ve de sensacions on et podies perdre fins a l’acubament o el deliri?
Tot quant escric em
talla la respiració, m’esquinça per dedins, em fa malbé les costures de
l’esperit i em dóna la sensació de predicar en el desert on ni jo mateixa em
sent. Sorda a tota paraula, a tot sentiment, a tota possibilitat d’amor o
d’odi, tant se val! Eixuta com una mala cosa refractària que només sap de cor
la lletania d’afrontes que l’han convertida en aquest monyó de carn que encara
batega amb un munt de mots disforjos i escrits amb la ràbia en punt dels impotents
per poder intentar sentir alguna cosa que no arriba, que no arribarà mai,
potser.
Estic molt mal a pler.
Estic feta un sac de nervis embullats que es curtcircuiten cada no-res i em
deixen estormiada, com si m’haguessin pegat una d’aquelles pallisses de ca que
varen ser el meu aliment i la meva
vida fa tanta d’estona i que ara mateix només record com un malson que oblides
quan et despertes i intentes apuntar-lo en el bloc màgic de la memòria.
Tenc ganes de riure, de
pegar unes riallades fortes i histriòniques de boja que s’escoltin fins més
enllà de les cases, fins més enllà de l’església, fins més enllà de les
possessions dels encontorns, fins a la fi d’aquest món petit i xerec d’on no
podré sortir mai més. Me n’afluix, de sortir. On podria anar una dona cega que
no té altre lloc que aquestes pedres velles on tenc el dret d’usdefruit que em
deixaren aquells pares que no vaig estimar? M’agradaria poder ser bugadera i
passar-me tot el sant dia netejant, rentant, desinfectant, depurant, fins i tot
purificant ètnicament o purgant com feia Stalin. Supòs que no m’entendria ningú
i em tancarien a la presó com una terrorista qualsevol. I si als fons de mi mateixa
tota la meva vida l’única vocació possible hagués estat ser terrorista,
bandolera, carn de forca? Quin seria aquest no-dit que intent articular dins la
memòria magnètica d’aquest mp3 que engoleix el mots que corren a llançar-se al
fondal de la falsa consolació d’una custòdia irreal? Segur que em donarien per
boja i em durien al psiquiàtric.
Em treu de solc aquesta
por que augmenta per esdevenir un furor mut, abans de no trobar altra eixida
que transformar-se en una tristesa simple i obsessiva com una droga d’aquelles
de no dir. Sé que tenc una fesomia que imita una cara. Qualsevol diria, em va
dir la meva germana quasi contenta fa molt poc, que t’han ficat dins un bany
d’àcid que t’ha menjat tota la pell.
Per què tothom diu
mentides?
[Aquest text fou publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat19 de setembre de 2010]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sembla que n’hi ha una dita que diu que al país dels cegs el tort era el rei.
El sord li diu al ceg si no sent aquesta remor
el ceg li diu al manco si no veu aquesta remor
i el manco senyala on és la remor.
Encara que l’acudit de la mentinda no siga exacte així.