Plagueta de Bord

Un poema que m’ha fet companyia, avui.

Els velluters, amb els velluts
sempre a mig fer.
El que amassa els turons i els veu pujar com un pa.
El montsuredor que disposa uns territoris que s’estiren i s’arronsen,
constantment variables, i que tan aviat són una escorça d’arbre com un rengle
de serralades.
Els bobilers que tornegen pels turons les corbes de nivell.
L’avallalçador que agafa les valls i n’estira la terra amunt fins que moren en
punxa.
La terra mateixa que s’alça, tan amarada amb crescuda d’arbres i rius, que
s’esllavissa i romp.
L’arboç i el seu ofici.
L’enretaulat, dret en els ressalts de les motllures, el cap ratxós tot el vol,
flanquejat per l’iconòfil i l’iconoclasta.
L’arbrer, que és capaç de fer arbres com els arbres.
L’arboricultor i el ventallaire que disposen els arbres en funció de l’efecte
sonor que en volen obtenir.
La roca xisclanera, en dies allevantats, on els pastors antigament endevinaven
les respostes.
La paraula Montllorer que és paraula soniflairant.
El Comanegre que és una muntanya amb un feix de llenya a l’esquena.
La paraula Stromboli que és paraula garbitana perquè viu a garbí.
La paraula onatge que si la podem fondejar és gràcies a la solidesa del fons
marí.
Les paraules bissonants que són batudes per vents oposats.
L’emmarca-sons que diu les paraules amb un full d’or amagat sota la llengua.
L’obredador amb les eines d’obredar.
El pensamenter, amb una aurèola groga encesa a la nuca.
El capvesprer, a la ratlla del cel, amb el dia fet brasa.
L’interdisciplinarista que mou i confon les disciplines tradicionals.
L’arquer que carrega els pinzells de pintura i els tira tan lluny com pot.
Els trementinaires amb els colors untuosos als dits.
El pastor de paraules.
El creador de set.
El color que demana al pigment: fes-me petit.

[Foto Edward Steichen]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!