14 de setembre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

SILENCI

Som la mirada d’una dona que travessa la finestra, arriba fins als arbres
del jardí tan negres com la fosca, pressentits, mira l’enreixat que dibuixa la
claror de la llum d’aquesta bombeta que travessa els barrots de la barana del
terrat i es projecta damunt els cactus, avança amb la lentitud dels segles cap
al parc en què dormen les tórtores i els cucs, els insectes, els eriçons i
totes les altres criatures del bosc i se sent la més cega de les víctimes que no
poden dir res d’elles mateixes perquè un vel d’amnèsia els ha esborrat els
records fins a deixar-les netes de tot el passat que formava el fonament de la
seva vida, com si un cop molt fort al cap m’hagués deixat en un lloc sense
passat ni sense futur, en aquest present dolorós on només puc fer anar la ploma
damunt el paper confegint inventaris del no-res.

[Imatge de Miquel Barceló]

Podria fregar la delinqüència i llançar-me cap a totes les brutalitats i
les tempestes per peixir la necessitat de saber que em fa trontollejar per
dedins en una acceleració acusada dels batecs del cor i un mareig semblant als
que s’experimenta quan vas amb una barca i comença a fer moltes ones seguides.
No he conegut mai els límits de la meva força ni he esbrinat aquestes sutzures
que duc a l’epidermis i que deuen representar, cadascuna en la seva solitud, un
conjunt de ferides que han quedat tatuades per sempre en l’exterior del meu cos
i que haurien de ser les fites clares on els records es podrien aferrar per
dir-se de bell nou encara que fos dins una boira turmentada i dolorosa.

No he amagat res dins la saliva ni som com el lleopard que no canvia mai
les taques. Si em pos davant el mirall del tocador només veig una dona amb la
fesomia cansada, amb els ulls una mica lluents d’un color de cel fosc enfonyats
al fons d’unes ulleres lila, amb les arrugues marcades a sang i foc pel temps i
les batalles i uns llavis que encara tenen la forma d’aquest desig de besar que
els empeny cap a ser el centre dels meus tactes més íntims, aquells que
exigeixen una dedicació lenta, una cura exquisida i una nuesa quasi total per
aconseguir arribar als seus fins darrers.

I no ser capaç de la més mínima efusió d’emergència diferent de les que
sorprenen la tendresa, la ràbia, el vòmit, la postració, el moc, l’ànsia, el
pus, la desolació, la saliva, el desfici, la suor, la franquesa, la menstruació
i les llàgrimes per assenyalar alguns dels fluxos que constitueixen el meu
estat ordinari sense que no hi hagi ningú que pugui entendre’ls i no plànyer-se
de mil i un ofegors suportats amb la veu més silenciosa.

Totes les coses que m’enrevolten brillen rere cortines de fum i
s’esllangueixen quan el fum s’afegeix a través de connexions humides a l’aire
de la cambra com si m’hagués perduda en un embornal, tota sabonera i bava cel,
amb ell que no sé d’on surt però que estic segura que ha de formar part
d’aquesta història que voldria contar-me amb la desesperació del moribund que
vol dir la darrera paraula amb una mica de sentit davant els familiars i amics
que esperen impacients el caragolí de la ranera última, aquella que fan els
agonitzants abans de fer el qüec.

Però aquesta dona madura que pot observar amb calma que la història de la
seva vida no existeix podria tenir a l’abast tot un conjunt de crosses verbals
que la podrien ajudar a veure’s des d’un territori pintat per les paraules que
va escriure fa temps. I com si fos una altra que li contàs totes aquelles coses
podria intentar d’incorporar-les a la seva existència actual com si fossin
missatges xifrats que cal traduir en el llenguatge d’aquest temps nou en què no
hi ha cap seguretat, on tot vibra i tremola segons el ritme que imprimeixen els
medicaments que intenten soldar les connexions cel·lulars esclafades per la
commoció aquella, la que no sé com va succeir, la que em deixà en aquesta
situació tan difícil de descriure per a algú que no hagi passat mai per aquest
tràngol.

I si escrivís allò que va passar com si fos allò que volia que hagués
passat i que vaig decidir que podia viure si disposàs del domini de les hores
que sumen el temps? I si fes un relat autobiogràfic fonamentat en una
transposició construïda per mi mateixa com si es tractàs d’un calidoscopi amb
la meva persona com a subjecte? Sé que hi va haver una dona que estimà molt un
home. Però això no existeix quan ho escric. No ho puc sentir enlloc, a cap
escletxa, en cap mínima porció de la sensibilitat que em queda. No hi ha
centre. No hi ha centre mai, ni camí, ni línia. Hi ha amples paisatges on
s’insinua que hi va haver algú, però no és cert perquè qui volíeu que hi
hagués.

Don voltes i revolts a la mateixa idea. De sobte no sé les coses que he
evitat escriure. Potser la presència absorbent i violenta d’una mare tudada per
l’esperit o alguna cosa semblant? No sé de què he parlat. Potser tenia un germà
més gran amb el qual ens unia una gran complicitat en contra de la nostra mare.
I quan ens bressolàvem dins el llit parlàvem del gran amor que teníem per la
nostra mare, però no sé si era una altra manera de dir odi i de l’amor que ens
teníem l’un a l’altre i també de l’odi, terrible i monstruós, en aquesta
història comuna de rutina i de mort que era la de la nostra família.

Hi ha moltes de botelles d’alcohol tancades a l’aparador i no en tenc les
claus. No sé on les deu haver posades na Maria Cordera, aquesta dona que
m’ajuda a fer-ho tot, però les ha guardades a posta, perquè no caigui en la
temptació de tornar a beure. Sí, devia ser una gata com ella, com mumare. Ara
ho puc entendre. No en feia de bona. I entre els deliris apareixia un nom que
no podia dir, ni copiar, ni sentir, ni entendre. L’anomenaré Andreu. Ell serà
Andreu: l’home, el meu home, l’amant que no sé si ha existit mai. Però que em
degué estimar fins a l’esgotament quan em va veure en coma amb aquella
insuficiència respiratòria que em va tenir dos mesos tancada sense viure més
que amb metges i infermeres, com si no tengués  ningú, com si fos una òrfena total, una despulla de la
inclusa.

La soledat no es troba. La soledat es fa tota sola. Jo l’he feta. Perquè
vaig decidir que havia de ser en aquesta casa on havia d’estar tota sola per
escriure la història de la meva vida impossible, aquesta que no tenc, que els
metges em diuen que no saben si podré descobrir mai. Va passar així. M’he
tancat en aquesta casa, també tenia por, és clar. Però hi ha aquesta llum que
es reflecteix en el safareig i que em pot ajudar a veure entre bellumes.
Aquesta llum que no em diu res però que m’acompanya fins al capaltard com si
fos una mà benèfica que m’ablaneix l’ànsia i em deixa respirar millor. Això em
basta. No necessit tampoc totes les informacions. Les persones han desaparegut.
El meu germà deu ser fora, en un país en guerra, potser. Li agradaven molt les
armes i les col·leccionava. Avui he passat la mà per les pistoles que hi ha
damunt la tapadora del piano i m’he escarrufat com si sentís el ball de carns
que fèiem d’amagat de la mare des de molt petits. Però això també és un forma
d’inventar-me en un incest que em sembla càlid i bo per a un cos que només
coneix les intempèries.

Sempre veig la mateixa cortina. I voldria anar fins a la tela païda que es
mou per una brisa que no sé d’on ve i alçar-la. Però no m’hi atrevesc. Sé que
pot ser molt pitjor perquè rere la cortina hi deu haver el buit. I ja he viscut
dins el buit massa estona per trobar-lo de bell nou encara que l’esperi. No hi
ha antídots contra el buit: t’agafa, t’engoleix, t’estreny i et deixa feta un
parrac que cau per un pou sense fons a una velocitat de milers de vertígens per
segon. Puc assegurar que m’han torturat, que s’han acarnissat amb la meva
còrpora? Aquesta traqueotomia que em toc moltes de vegades és una bona excusa
per un esperit que només vol una excusa per llançar-se al trampolí de la
desesperació. Com m’agradaria que em protegissin. Ell, li he posat Andreu?,
devia ser-ho, de protector. Per això no l’he pogut oblidar. Mentida, no record
la seves rialles, ni aquells braços rabassuts amb els qual m’estrenyia molta
d’estona fins que els tremolors tornaven a la immobilitat, ni la manera tan
tendra d’acaronar-me abans de fer l’amor. Sempre m’han agradat els temps que
precedeixen l’amor. Els començaments. Potser hauria de filar per aquí si vull
arribar enlloc. Però hi ha dies com avui que sé que tot s’embulla i per molt
que confegesqui paraules nomes trobaré un galimaties que serà la meva fesomia
en el mirall.

Andreu degué partir molt abans de l’accident. Sí, en alguna part hi ha un
accident. Un cop fort. La policia va dir que va ser ell. Que em volia matar.
Que hi havia les seves empremtes. Que em vaig salvar de miracle. Que va fuguir
a l’estranger. Tot això són imaginacions. No pot ser mai que Andreu fes això de
què l’acusen. El meu germà l’hauria trobat fos allà on fos. He perdut totes les
meves forces, la meva vitalitat. Aquestes cures de son només m’emmalalteixen
més. Ho diré al doctor Femenies. Com escriure, com escriure amb un poc de
sentit dins aquesta atmosfera? No me’n record de res. I la infermera que m’ha
atès ja ha partit fa estona. Em deixen massa tota sola.

No he de dir res a ningú. Res d’allò que dóna tensió a la meva vida. No he
de parlar de la ràbia ni d’aquest moviment incontrolat del cos cap al plaer, un
mot negre, amagat. Som el pudor, el silenci més complet. No diré res. No
expressaré res. De l’essencial, res. És aquí, innominat.

[Aquest text aparegué el dia 12 de setembre de MMXal suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!