Plagueta de Bord

Som a Formentor. A les Converses Literàries. Però puc assegurar que fins ara, el millor és el paisatge, trescar per aquest calidoscopi de llums. «Les llums de Formentor» podria ser el títol d’un poema que faré. Ahir, en arribar hi havia una llum grisosa, empastada, feixuga com certs crepuscles de Modest Urgell, em vaig banyar sota una plugineua cama d’aranya; després unes clariares ho regiraren tot, l’aire va esdevenir transparent i el mar era una grapada de maragdes com un quadre de Bernareggi; l’horabaixa esdevingué melós i taronja, els pins brillaven de verdors sobtades i els objectes tenien els seus perfils exactes com en una quadre de Barceló (acab d’escriure el catàleg “Mirós Barcelós” i si no l’entreg avui el meu galerista Eduard Mayoral em matarà)
La taula rodona d’ahir “Cant a mi mateix” va ser mot magre. No comment!
Avui, a les 4.30, tenc la meva sobre blogs.
Celebraré l’11-S llegint l’horaciana de NicolauDols “Als joves” Ja veurem què passarà!
Llagesc el «Cant Espiritual» de Maragall i se m’eixampla el pit, el cor iel cervell!

CANT ESPIRITUAL
Si el món ja és tan formós,
Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
¿què
més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós
dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que
s’hi mou sempre… ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres
sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i
el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests
sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
 
Aquell
que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la
mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants
moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…
¿O
és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida,
¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la
il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i
el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
 
¡Tant se val!
Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta
terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria

esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança
aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà  veig
el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si
heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos
sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si
per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro
on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me
creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en
què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres
de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la
mort una major naixença!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!