Quina congruència més gran: arribar a Formentor, la casa d’escriptura de Miquel Costa i Llobera, i poder llegir una horaciana d’ara mateix, escrita per l’amic i poeta Nicolau Dols amb tota la força, l’energia, l’arravatament i el sarcasme crític d’un sensible del segle XXI.
ALS JOVES
Fills d’una raça pertorbada i botxa
que unia usura amb ímpetu,
no bravegeu de vostra sang… Oprobi
per qui no n’és apòstata!
Per honra té esser bord. Son cor espuri
sols té arrels endogàmiques
que fan forat dins l’eixutor dels avis
per beure’n saba pútrida.
Per ell és pàtria una buidor coberta
de corrupció política,
de camps de golf, de costa destrossada
i d’ambició turística…
Enfora, oh joves, d’aqueix centre endogen
a on la lluita bàrbara,
jugant la vida i mort de llengua i terra
se’n fa festa sacrílega.
Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria
la multitud embriaga-s’hi
tumultuosa, contagiant-se amb febres
de decadència estúpida…
Enfora, enfora del variat prosceni
la mímica faràndula
que encara furga pels femers, cercant-hi
la riallada pública.
Llavis i orelles corromputs d’aroma
de les cançons indígenes,
no mantingueu el cançoneig imbècil,
rebuig de lletra i música!
Fills d’una raça curta de paraules
i de gambals curtíssima,
no us encanteu amb les buidors lluentes
d’una eloqüència frívola.
És la bambolla de sabó, que inflant-se
al buf d’un nin, esplèndida,
s’irisa al punt, mes a l’instant no forma
ni sols gotes efímeres.
Alluny d’aquí la inanitat rotunda
de subvencions genèriques,
i els intel·lectuals de full diari
de traducció automàtica!
Deixau de ser qui sou; alliberau-vos
de la tara genètica
que amb èmfasi us fa lloar el que és vostre,
fins les mateixes úlceres…
Deixau de ser qui sou, feis-vos enfora
d’aquesta llar històrica
sens
horitzons. Volau sobre les terres
ben
lluny, amunt com l’àguila!
Ella
ama el niu de les maternes roques,
però
amb gran vol arranca-s’hi
i,
travessant mil horitzons, domina
espais
de llum esplèndida.
Per
planes, mars, abismes i muntanyes,
amb
vista potentíssima,
tantost
afina desitjada presa,
impetuosa
llança-s’hi
de
la regió del llamp. Mes no trasmuda
d’essència
l’au indòmita.
Ans
bé, de tot lo que trescant aferra,
gustant-ne
fibres íntimes,
se
n’assimila la potència, i torna
cap
a son niu més àguila.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per àguiles, la principal pot semblar l’àguila imperial de la bandera espanyola, on sempre es pot entrar en un terrenys de camises d’onze vares, que no sembla el mateix que l’onze de setembre.
Ai, si mossèn Costa s’aixecàs i ves les beneitures que es fan a Formentor, oblidaria el seu “Als joves” i s’aprendria aquest par coeur!