Plagueta de Bord

T’havies comprat un quadern moleskine de tapes negres i allargat. Ho vaig
saber perquè el treies d’una bosseta color de confitura d’albercoc on hi havia
en blanc el nom de la botiga —L’ocell de
paper— amb el dibuix corresponent pintat com si fos un siurell: sé que et
vaig mirar les mans. Sempre em fix en les mans, com si tinguessin un imant que
em duu els ulls cap allà: repassava els dits prims i llargs, molt llargs, amb
les ungles una mica menjades i la palma molt fonda, com una copinya. La meva
situació dins aquella classe una mica tronada de l’edifici vell d’una escola
unitària del pobletxo d’estiueig, Pederna, on es feia el curs de relat, era
perfecta perquè podia controlar cadascun dels teus moviments sense que tu et
temessis de la meva vigilància.

T’havia triat a tu dins aquell petit grup que
formàvem els alumnes de Sebastià Servera, un professor de literatura de la
universitat, intel·ligent i amb un humor espaterrant, perquè no et coneixia de
res i em semblaves un exemplar digne d’estudi per la teva forma de vestir
—duies un look de fil color de crema d’una elegància un poc excessiva per a
l’edat i per al lloc—, per la teva manera de presentar-te tan correcta com
escèptica i molt seca —havies dit que eres estudiant d’informàtica i t’havies
apuntat al curs perquè volies saber com es podia ensenyar a escriure—, per
aquell posat tan reconcentrat, aquella manera de crear al teu voltant un mur
altíssim que tancava en fort a tothom les teves aigües jurisdiccionals. Potser
va ser això darrer, aquesta clausura que tots els teus moviments, gestos i
mirades demostraven, allò que et va convertir en el centre del meu interès.

Dins aquella classe amb uns vidres entelats per la pols, a dues passes de
la mar i de la garriga, hi entrava la primera llum inaugural de l’estiu, tan
excessiva i tan intensa que tot l’ambient agafava unes tonalitats lluents i
enlluernadores. Fins i tot les ombres m’enlluernaven. Acabava de fer disset
anys. Havia aprovat la selectivitat. M’havia matriculat a filosofia. I ara se
m’obrien d’ampit en ample dos mesos de vacacions en què podria fer tot allò que
m’agradava i duia endarrer: dormir fins a la mala hora, nedar, escoltar música,
passejar, llegir, veure pel·lícules antigues, escriure pardalades i algun
vespre anar a les festes d’un poble qualsevol per ballar una estona amb la
colla de l’institut que m’havia amenaçat amb venir-me a treure d’aquell lloc
aïllat de Pederna on em deien amb un poc de mala llet que em convertia en una
salvatge. Quan havia comentat a la meva amiga coral Antònia que el fet de
partir amb mumare a la caseta que ens havia deixat la padrina Guda damunt el
caló de na Salada era el meu cel, ella em va mirar com si fos una
extraterrestre. Vull passar dos mesos matant el temps i mirant la mar, vaig
afegir com qui amolla que pensa fer un conjunt d’assassinats en sèrie. Et
moriràs d’avorriment, aquest llogaret està deixat de la mà de Déu, quatre vells
xarucs i un parell de famílies renoueres amb infants que ploren tot el sant
dia. Si no hi ha ni una pensioneta de mala mort. Tota la moguda és a la
Colònia. Pederna és el desert. Per matar el temps no hi ha res millor que la
memòria, i pensa que a Pederna hi tenc tots els meus records d’infantesa.
Antònia em mirava com si hagués perdut el cap.

Vaig notar que Sebastià es dirigia cap a la meva personeta, que s’havia
embadalit en cabòries i quimeres mentre ell explicava: el narrador no té per
què cercar la unitat de l’ésser d’una manera articulada, discursiva,
sistemàtica. Li basta una suggestió, una al·lusió d’una rica xarxa de
metàfores. Què et sembla, Clara, aquesta idea? Sé que vaig tornar vermella i em
vaig posar a tremolar com si m’haguessin atrapat en el moment del crim. I ell,
just davant per davant, aquell desconegut de dits llargs i meula continguda, em
somreia amb unes dents blanquíssimes i em donava confiança amb uns ulls d’un
verd fosc que emetien estrelletes efervescents. Estava a punt d’acubar-me. I
vaig sentir la seva veu de molt enfora que mormolava amb una música fonda:
voldria dir que cap definició no pot formalitzar aquesta força. Totes les
mirades — na Joana del forn Gornal, el fill dels Santaner, en Miquel de Los
Pinos, na Maria Àngels Ventayol, en Jordi del Pou Fondo, na Beleta Organyà i en
Sito Gual— s’incrustaren en aquella còrpora que acabava de salvar-me la pell en
dècimes de segon. En Sebastià el va mirar fent cara d’enfadat. No et demanava
res, a tu. I jo com si sortís d’un somni em vaig llançar: Cal condemnar el
lector al misteri. El narrador no ha de donar respostes, només invitacions,
moments immòbils en què l’acció s’obre cap d’altres perspectives. No va per
aquí la cosa? El narrador ha de tenir una cura infinita dels petits detalls que
donen el gust a la vida. Ufff! En Sebastià em mirava com si hagués fet un ou de
dos vermells i el desconegut em feia l’ullet com si en el truc haguésssim fet
la jugada que ens convertia en els guanyadors de la partida.

Has llegit el Diari d’un desesperat
de Friedrich Reck? Va ser aquesta la primera pregunta que em feres quan
sortírem d’aquella classe i tu m’esperaves davall un pi ver que tenia unes
branques gruixades que quasi tocaven en terra? Et vaig tornar a mirar les mans
i em varen entrar ganes d’acaronar-les, de sentir-les, de parlar només amb els
dits, sense paraules. Allò em va sorprendre a mi mateixa. I sense saber com ja
havia pujat a la teva yamaha i volàvem per la carretereta plena de sotracs ran
de mar cap a les dunes de la Ribalera on hi havia l’illot amb el cementiri dels
fenicis que era un dels meus llocs secrets i sagrats. Com vares poder penetrar
en la meva vida amb aquella energia íntima quan no t’havia donat cap fita i
semblava per un enigma estrany que coneixies els itineraris de la meva
cartografia personal fets anys rere anys des de la meva infantesa? No vivies a Pederna
sinó a una urbanització nova —Mariterra— a prop de la Colònia. Havies sabut que
es feia el curs per un rar atzar: t’aturares al bar Los Pinos per beure un
aperitiu i veieres aquell cartellet fet a mà amb retolador que hi havia rere la
barra. Per què aquell primer dia parlàrem només d’ocells i peixos? Rossinyols,
congres, merles, serrans, verdums, escórpores, cardines, pagells, sebel·lins,
caps-roigs, pagres, verderols, déntols, rajades…

Fou un començament de faules vencedores. La setmana següent mumare no em va
veure el pèl en tot el dia. No se’n podia avenir. Has romput tots els teus
propòsits amb aquesta sortiguera fresca, m’amollava. No volia contar-li res,
però ella ho intuïa quan em veia com em vestia i m’arreglava, com em posava la
roba millor, com bullia el meu esperit quan li contava els amics del curs, els
exercicis que feia, les excursions culturals que organitzàvem, les eixides
nocturnes. Ella sempre havia estat una dona molt lliberal que d’ença de la mort
de mon pare feia dos anys per mor d’un infart traïdor es consagrava a les seves
traduccions de l’anglès i a jugar a bridge amb unes amigues que no sé d’on es
treia i que li ocupaven el temps. Dúiem unes vides molt independents i això em
permetia dedicar-me tota a Daniel. M’havia enamorat de Daniel amb fervor, amb
fúria, amb alegria, amb passió, amb tendresa, amb follia. Em sentia com la
protagonista d’uns versos de Llorenç Moyà. I els hi copiava i els hi llegia: —Oh vent mític, vent donzell! / Mon cor tothora t’espera, / com la gelosa que viu / abocada a la finestra.  / I
et pressent en els serrells / de la
pluja matinera,  / i quan passes, traïdor, / de puntetes, els capvespres, / perquè se
n’adoni sols,  / encobridora, la gespa. / Et pressent dins
l’alta nit, / lligant-te la cabellera,
/ quan t’ajaces dins la mar / i passar de llis no et reca… / I com la gelosa, estic / abocat a la finestra.

Abocada a la finestra d’aquest edifici asèptic i fred mir com cau la pluja
amb una aigua de clauet com la de les primeres tempestes fortes que assenyalaren
el final d’aquell estiu dels meus disset anys a Pederna. La claror tardoral
sura entre les fulles dels plàtans d’aquest gran jardí tancat que a poc a poc
s’esgrogueeixen com jo mateixa i que qualsevol bufada de vent convertirà en
estora àuria i trencadissa. Com jo mateixa, també. No és un llibre de llàgrimes
el que voldria escriure sinó tot el contrari: unes notes en què les imatges
belles sorgissin tan alegres i tremoloses com acabades de viure, un diàleg de
veus nuades com les de Daniel i jo que diguessin el que hi pot haver de més
vertader entre els éssers, una germinació de pensaments seus i meus que
reflectissin aquell desig de compartir que ens amarava. Compartir moments,
cossos, sentiments, desitjos, sensacions i anhels. Un mur contra l’oblit.

Com podria contar aquells dos mesos de deliri? Com podria dir les voltes
que fèiem agafats de la mà capaltard pel passeig dels pintors? Com podria
escriure els plers d’aquelles besades que em baldaven d’un gust de frenesia que
no havia sentit mai? Com descriure aquells dies i aquelles nits, a la casa dels
seus pares que havien partit de viatge, quan vàrem boixar a tots els llocs
d’aquella mansió: al jardí, a la cuina, a la sala d’aigües, al llit, a la
piscina, dins les estables, damunt la gespa, al hall i, sobretot, primer de
tot, inici dels meus plaers, damunt aquell munt d’alga arrecerats rere les
dunes de la platja privada? Com descriure aquella harmonia dels cossos i els
pensaments, de les escriptures i els desitjos que ens duia a un cel nou i a una
terra nova, un apocalipsi de frecs i de besades que semblaven que no s’havien
d’acabar mentre visquéssim? El final de l’estiu arribà amb les tempestes. I ja
ho veus, vint anys després els mateixos ulls i les mateixes mans recorrent dins
el record exacte el munt d’alga arrecerat de la meva platja privada. Justament
ara que els metges m’han posat data de caducitat. Ara que faré el mateix camí
que va emprendre l’any passat Sebastià Servera, el teu amant de tota la vida. On aurait pu s’aimer longtemps, longtemps,
longtemps. Puc assegurar que la pluja tenia gust de cendra salada quan ell
va desaparèixer.

[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Dario de Mallorca el dia 5 de setembre de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!