‘ELS AMANTS’ DE VINCENT ANDRÉS ESTELLÉS EL SÉ DE MEMÒRIA



Sempre
m’ha entusiasmat celebrar dies de naixament, de germinació, d’epifania: l’aniversari de la vinguda al món d’Estellés és una festassa. I m’alegra que tots els blogaires poetiques s’hi apuntin de mil i una formes.
La meva no ha estat fàcil: Primer volia penjar el poema que Estellés dedicà a Salvador Puig Antich, després Coral Romput, que vaig sentir per l’amic i cantador Ovidi Montllor a una església de València i vaig plorar tota la nit i, finalment, m’he decidit per un poema —Els amants— que he recitat moltes de vegades al costat de Maria del Mar Bonet en aquell espectacle dedicat a Ovidi i a Guillem d’Efak, perquè també Ovidi el brodava.
Quina llàstima no saber gravar-lo a la plagueta de viva veu!
Però mentre el copii el recit:

ELS AMANTS 

     La carn vol carn
      AUSIÀS MARCH

No hi havia a València dos amants com nosaltres. 

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. 

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. 

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor 

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l’amor com un costum amable 

com un costum pacífic de compliment i teles. 

Es desperta, de sobte, com un vell huracà, 

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. 

Jo desitjava, a voltes, un amor educat 

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, 

ara un muscle i després el peçó d’una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge, 

i tenim l’enyorança amarga de la terra, 

d’anar a rebolcons entre besos i arraps. 

Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. 

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. 

Les
Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. 

Després, tombats en terra de qualsevol manera, 

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, 

que no estem en l’edat, i tot això i allò. 

No hi havia a València dos amants com nosaltres, 

car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.
 

TESTAMENT MURAL

     ...de la mellor que mai vestís camisa.

                 
Jordi de Sant Jordi.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,

en aquella paret plena de cors i rúbriques,

en aquella paret de voluntats darreres,

mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;

en aquella paret de la fosca escaleta,

entre paraules tendres i paraules obscenes,

paraules que parlaven d’un amor invencible,

paraules que parlaven d’un record de carn viva,

paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,

i la pornografia delirant d’uns dibuixos,

en una convivència que m’agrada pensar.

En aquella paret suada dels amants,

amarada d’amors com un dur matalàs,

en aquella paret de friccions ardentes.

El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats

quan també s’enllaçaven les nostres cames, fosca

escaleta que evoque i que no diré on és,

encara que em torturen, encara que em degollen.

El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap

sobre els algeps suats de la paret aquella.

El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,

arrapats en la bruta paret de l’escaleta,

amb una voluntat de viure, de perviure,

amb una agonitzant cal.ligrafia dura,

entre coses obscenes i coses delicades,

exclamacions brutals d’un sexe poderós,

notacions ingènues de quadern escolar,

notes sobre la marxa dels esdeveniments,

aquell luxe d’autògrafs autèntics i primaris.

El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,

aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

DOCUMENTALS

     Car sapiats per cert que les disposicions
del 


     món que ara corren, molt són
pitjors que hom no.n 


     poria expressar, e Déus farà
en breu pus terribles


     joís que hom no poria pensar ni
aesmar.


             
Arnau de Vilanova

Has viscut plenament i dolorosament

en un temps i un país, has viscut en Europa

uns anys determinats. Ara passen pel.lícules,

documentals d’aquell temps, de tanta misèria.

S’esgarrifen els fills. ¿Sols hi havia la guerra,

les delacions, el tacte de colzes, sols la fam?

Oh sí, també hi havia, com la ceba que grilla,

un amor impensat per a tota la vida:

s’amagava en els cines, en les darreres files;

presumien, els jóvens, agafant-se del braç:

prudentment es soltaven en arribar a a casa.

¿Els besos, els abraços? Oh sí, també n’hi
havia,

com hi havia també un sentiment confús

de culpabilitat. I la barbaritat

de sobte es perpetrava, torpe, en un replanell.

Oh sí, tot era trist. Era alegre la vida.

Ara tot és distint. Fan futbol per la tele.

ASSUMIRÀS la veu d’un poble, 

i serà la veu del teu poble, 

i seràs, per a sempre, poble, 

i patiràs, i esperaràs, 

i aniràs sempre entre la pols, 

et seguirà una polseguera. 

I tindràs fam i tindràs set, 

no podràs escriure els poemes 

i callaràs tota la nit 

mentre dormen les teues gents, 

i tu sols estaràs despert, 

i tu estaràs despert per tots. 

No t’han parit per a dormir: 

et pariren per a vetlar 

en la llarga nit del teu poble. 

Tu seràs la paraula viva, 

la paraula viva i amarga. 

Ja no existiran les paraules, 

sinó l’home assumint la pena 

del seu poble, i és un silenci. 

Deixaràs de comptar les síl.labes, 

de fer-te el nus de la corbata: 

seràs un poble, caminant 

entre una amarga polseguera, 

vida amunt i nacions amunt, 

una enaltida condició. 

No tot serà, però, silenci. 

Car dirà la paraula justa, 

la diràs en el moment just. 

No diràs la teua paraula 

amb voluntat d’antologia, 

car la diràs honestament, 

iradament, sense pensar 

en ninguna posteritat, 

com no siga la del teu poble. 

Potser et maten o potser 

se’n riguen, potser et delaten; 

tot això són banalitats. 

Allò que val és la consciència 

de no ser res si no s’és poble. 

I tu, greument, has escollit. 

Després del teu silenci estricte, 

camines decididament. 

 inici

llibre d’exilis
(1971)



No puc dir el teu nom. O el dic negligentment. 

No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits, 

em passen certes coses. Tinc el desig de tu. 

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria. 

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida. 

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria. 

No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he de dir 

amb certa negligència. No puc dir el teu nom. 

No és un desig tan sols sexual, conjugal. 

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa. 

És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre, 

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila. 

De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. 

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta. 

*

No et diré “Anem ací”. No et diré “Anem allà”.

Només et diré “Anem”. Quan ja siga arribada

l’hora, jo t’he de dir això només: “Anem”.

I jo sé que aleshores te’n vindràs. Jo clouré 

dins de la meua mà la teua, em miraràs

a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa,

i miraràs el sòl, i de sobte, després,

em miraràs també i també te’n riuràs;

i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa

dins la meua, anirem. No deixarem de riure.

I deixarem darrere quasi  totes les coses:

poble, casa, carrer, pares, amics, parents.

I no les deixarem: no les recordarem.

De sobte tot això deixarà d’existir,

o mai no haurà existit. Com nosaltres. Nosaltres

tampoc no érem abans. Serem, només, de sobte.

(Un incís: em recorde, irremeiablement,

d’Adam i Eva sorgint del Paradís, tots nus, 

amb el cap abatut sobre el pit… ¿Te’n recordes?)

*

Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans,

he amat la meua filla, he amat la meua dona,

he amat el meu ofici, he amat la meua casa,

he amat el meu carrer, com he amat el meu poble

i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida,

he amat les gents anònimes, he amat totes les coses,

he pecat molt, Senyor, he sofert molt, Senyor.

He amat la Mort perquè ella m’ha fet amar molt més.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *