Plagueta de Bord

Podria sonar un fragment de
jazz en què el piano hauria agafat la direcció de tots els altres instruments
i, alhora, duria el tema central, una escapada valsesca de notes brillants i
seques, molt agudes, cap a un passeig relliscós entre edificis foscs i
solitaris d’aquella ciutat de províncies, Calòrnia, on ella, Marcel·la, havia
viscut des que es retirà del cinema i decidí tancar-se dins aquell casalot que
li havia deixat un atzar de la seva vida plena d’homes, de laberints, una
glòria efímera i totes les tristeses que un bon melodrama pugui conjugar.

[Foto: Sebastià Perelló]

No t’agradaria que començàs
així la veu en off d’aquesta història que vols que et faci amb les despulles
d’una existència que tu mateixa has sinopsitzat en aquells folis que m’enviares
amb segell d’urgència quan volies que sens falta vingués al teu costat per
crear un món que et fes una mica de companyia? O t’estimaries més que entràs
directament dins els teus turments íntims i et presentàs com una actriu
granadeta que viatja en la nit del cinema dins una limusina fosforescent que la
duu per la claror emboirada d’uns bulevards ardents cap a una ciutat
fantasmàtica i inquietant en què ella es veurà lliurada a les potències del mal?

Em dius, molt suaument, que
no vols que faci de tu un personatge, i m’ho repeteixes amb aquesta deixalla
d’una antiga gràcia d’infant aviciat, mentre veig la pal·lidesa d’un somriure
dibuixant-se a penes en la boca entreoberta. Em ve al cap una foto teva de fa
molt de temps en un Fotogramas. De
nit. Davant l’Hotel Majestic de Barcelona. Un furgó de la policia. Tu i Joan
Jaume Vintília, l’escriptor d’aquella novel·la premiadíssima, Las hogueras, emmanillats. Sembla que
dueu unes polseres elegants. No sé quina l’havíeu feta. Potser era un assumpte
de drogues. I molt d’escàndol. Això et feia un maler. Però t’agradava. Veig la
teva bellesa intemporal, elegantment inelegant. Tens l’aire d’un elf, salvatge
i maligna. Record que unes setmanes després em vingueres a veure. Et vaig
trobar molt tocada. Arribares quan traduïa alguns sonets de Xècspir per
guarir-me a mi mateix d’un amor que m’havia fet mal. Aquells quinze dies que
passàrem junts vaig descobrir una Marcel·la amb una gran capacitat d’afecte.
Érem dos malalts d’amor que passen una convalescència plegats amb totes les
complicitats dels vells amics. Quan et posaves a plorar t’abraçava i sentia la
impressió que no tenies ossos. Semblava que posseïes un do animal: l’espinada
elàstica d’un moix. I miolaves aquells esbossos de poemes, aquelles provatures
tremoloses mig traduïdes de mala manera per la meva tristesa, amb la passió
d’una comedianta que prepara una funció decisiva. És com si et tornàs a veure
amb una túnica prisada de Fortuny, que havíem comprat plegats en un viatge a
Venècia, d’un blau fosc quasi negre que voleiava quan movies els braços i et
donava l’allure de la Victòria de
Samotràcia. Mormolaves amb aquell ronqueig dels felins: «De fet no és pas dels
ulls que et prové el meu amor / perquè ells veuen en tu mil coses a esmenar-te:
/ sinó que és el meu cor que t’estima en l’error / i a desgrat del que veu es
complau a adorar-te. / Ni les oïdes tinc delint-se al teu parlar, / ni el
tacte, que entendrit a baixeses rossola, / ni l’olfacte ni el gust, no desitgen
anar / al festí sensual que els donis tota sola. / Però les facultats i els
meus sentits, tots cinc / no convencen el cor, que rendit i en follia / va
deixant sense nord tot el que d’home tinc / i al teu cor orgullós en esclau
s’humilia. / D’aquest turment, però, un guany puc obtenir: / que la que em fa
pecar igual em fa sofrir.» Quan acabaves et feies tu mateixa, Marcel·la, les
mamballetes, deies que faries un recital que titularies «To
any sensual feast» i desencadenaves un riure
mecànic que ressonava en tota la sala com si amagassis sobtadament la clau del
teu cor.

No em deixaràs escriure ni
un mot sobre la teva essència de femme
fatale que ja et vaig dir des del principi d’aquest projecte que era el pal
de paller de tots els esdeveniments que voldria ficcionar de la teva vida. Per
què col·leccionaves els amants violents? La sensualitat del teu univers,
Marcel·la, era massa extrema per conèixer un moment de tranquil·litat. Els
cronistes escrivien que el teu primer marit et va tirar per avall d’una escala
de la vostra casa de Sarrià, un altre home et va galtejar en un restaurant com
el Via Veneto, al Ciro’s un altre et va xopar de xampany. Sorties a la crònica
negra i et delies dels teus cops blaus. Et casares quatre vegades i declaraves
a qui ho volgués sentir que trobaves els homes terriblement excitants i la dona
que ho negàs era una bleda, una senyoreta anèmica, una boja o una santa. Com
una artista que estimava la bellesa, la joia de viure i les petites coses que
ens donen un intens plaer estètic va poder caure dins el vertigen d’aquell
mafiós de les finances, don Felip Montalba, amb aires de gàngster? Des d’un
bell principi la teva filla de quinze anys, Bàrbara, i jo mateix ens mostràrem
contraris a aquella unió contra natura. Però va semblar que la nostra oposició
feia més desitjable aquell fruit podrit de l’infern quotidià. Va ser una llarga
temporada, quasi dos anys, que ens deixàrem de veure. Sabia per les revistes
que el teu matrimoni era un conjunt de festes, de viatges i de luxes que no s’acabaven
mai. Contemplava a les fotos la pobra Bàrbara que sempre us seguia darrere
darrere com un xotet de cordeta i em feia molta de llàstima. Sabia, Marcel·la,
que tota la vida havies estat una apassionada de les experiències fortes, però
quan vaig veure aquelles notícies de la tevé que contaven d’una forma
sintètica, freda i cruel la feta, vaig endevinar que d’allò no et curaries mai
més per molt que visquessis. Els esdeveniments de tan complicats semblaven un
joc de rol: don Felip en un atac de ràbia sexual t’havia intentat desfigurar a
cops de puny, Bàrbara ho va veure i partí escapada cap a la cuina a cercar un
ganivet, que li clavà enmig de l’esquena. Don Felip xisclà com un porc i pegà a
l’adolescent una punyada tan forta que la desnucà. Ell havia mort dessagnat
davant el teu estat de xoc total. No ho podíem col·locar dins el nostre guió
perquè sonava a inversemblant i recordava d’enfora un episodi de la vida de
Lana Turner. Però m’hauria agradat molt. Allò era la xifra i l’enigma del teu
art de viure.

Ara ja és massa tard per a
tot: ahir, Marcel·la, t’enterràrem al cementiri de Deià vora les tombes
d’Antoni Gelabert, el teu pintor estimat, i Robert Graves, el poeta que
t’entusiasmava. Morires a l’Hospital Son Dureta. Uns veïns cridaren els bombers
quan varen veure el foc. Et varen trobar dins el llit, cremat segurament amb
una llosca de la teva cigarreta. Em vingueren al cap uns versos d’Ingeborg
Bachmann: «No puc viure sense d’una espira / de foc clar sentir la presència
sempre.» Ha estat el destí. Quina culpa en tenies tu, em deman mentre sona
encara el pols imparable del contrabaix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!