Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

La vellesa és comparable a l’ascensió d’una muntanya. Com
més puges, més cansat estàs i sense alè, però també la teva visió s’ha
eixamplat. Aquestes frases del
correu electrònic que m’enviares, Joan, foren les que em varen donar l’empenta
per venir a aquesta casa misteriosa de Salern, devora la badia de Pollença, on
des de fa més de set anys has viscut amb ella en el més total aïllament. Crec
que em coneixes més del que em pensava i encara saps trobar els meus ressorts
més secrets que puguin avenir-se amb els teus desitjos. No és estrany. Per tu
vaig fer allò que no m’havia passat mai pel cap, allò que creia que no seria
capaç de fer mai. Has partit a veure el metge i no m’has deixat acompanyar-te.
Ja no ets la meva dona. T’he cridat perquè et converteixis en una amiga. Només
necessit una amiga. La resta són vuits i nous i cartes que no lliguen. I això
t’ho dic jo que la sé ben llarga de juguesques.

Com sempre, com abans, m’he convertit en l’objecte de la teva necessitat.
M’estimares mai? M’ho he demanat tots aquests anys. I encara no en tenc la
resposta. I supòs que la resposta ja no m’interessa gens. Aquesta casa fa pudor
de pintura pertot.  I el teu
desordre que no podia suportar ha augmentat amb l’edat. Hi ha llibres rebregats
—La representació animal en textos europeus
d’Història Natural dels segles XVI i XVII, Mitologia grega i romana, Cent
statues, Pacífico inédito—,
postals amb màscares africanes, actrius com la Crawford, la Garbo i la
Stanwyck, una pantera negra, un globus ocular, un cartell d’una exposició de
Picasso amb una foto d’ell amb barretina, moltes de capses de medecines
obertes, estoigs d’ulleres, aquell crani de bon de veres que ja tenies quan et
vaig conèixer, un rellotge d’arena, caixes de puros buides plenes de cromos, de
tot i molt. M’agraden aquests quadres que fas. Hi ha natures mortes amb oblades
tallades a trossos damunt un fons d’algues d’un color verd fosc, un pop que es
baralla amb un calamar dins una aigua netíssima, una palangana plena de raïms i
pomes macades pel temps, dues tomàtigues xapades pel mig damunt un fons morat.
Al fons devora la cuina crec que tot deuen ser autoretrats teus, d’un home mig
despullat, panxut, amb unes mans rabassudes de dits molt grossos i ungles
menjades fins a la carn, amb una closca molt rodona amb quatre pèls blancs i
taques a la pell que mira enfront amb aquests ulls blaus mar que t’han tornat
petits com dos caparrins d’agulla, però que encara tenen aquella lluentor de
tristesa o de no sé què, aquella força que em va enamorar.

No sé quan aparegueres dins les nostres vides. En Pere et va dur a ca
nostra. Jo estava ben boja d’haver-me casat amb un jugador professional. Sort
que tenia el meu ofici de modista que ens servia per menjar quan ell ho perdia
tot. Al principi he de reconèixer que en Pere anava sempre de triomfador. M’ho
demostrà quan vaig quedar embarassada de n’Helena i vaig passar els nou mesos
amb marejos i vòmits, al llit. I ell es va espavilar, tenia un bons guanys i
fins i tot podíem permetre’ns una dona que ens feia el menjar i arreglava
aquella caseta de Gènova des d’on es veia tota la badia de Palma i on vaig ser
tan feliç. He obert una capsa de llautó de galletes Birba de Camprodon on
guardàvem les fotos antigues. Estava segura que eren les mateixes. M’imaginava
que potser les havies tirades o m’havies tallat de tantes instantànies com ens
férem aquells nou anys que visquérem plegats. N’he fet una escampadissa damunt
la camilla i m’he vist com en una pel·lícula d’aquelles tan antigues en blanc i
negre, tan retxades amb la pluja que cau a poc a poc i travessa de banda a
banda la pantalla i he tengut un nuu a la gargamella. Com un singlot, com unes
ganes de plorar que em sortien de la panxa i pujaven a poc a poc fins arribar
als llagrimers, que s’han posat a brollar sense el meu control com si pelàs
ceba a la cuina i tu em diguessis: ets una poma, t’has de plantar una patata
xapada damunt el cap i no ploraràs gens ni mica. Però potser necessit plorar
mentre mir aquelles expressions de felicitat que teníem quan jo havia deixat en
Pere amb la meva filleta de deu anys i em passejava amb tu per tots els casinos
que controlaves, sempre ben lluny de Mallorca i de la gent que ens podia
reconèixer. Com si fóssim dos lladres, com si fóssim dos bandolers, com si la
nostra felicitat s’hagués aconseguit amb el dolor d’en Pere i d’aquella nina
rossa i d’ulls estranyament semblants als teus. Albada d’amor.

Sempre passa el mateix. Ja no sabem com comportar-nos, ni com parlar, ni
què dir. Vivim sols, amb problemes invisibles, en guerres transparents, sense
victòria ni derrota, amb nombrosos enemics amagats i, també, moltes batalles.
Així record aquells anys en què em semblava que era la dona més feliç de la
terra amb una taca de tristesa que no es podia esborrar mai. Va ser en Pere qui
et va dur un vespre a sopar a Génova i et va presentar com el nou guanyador.
M’ha deixat sense ni un cèntim i ha fet esclatar la banca. Aquí va ser quan ens
topàrem. Jo et vaig mirar, tu em vares mirar, i vaig saber que alguna cosa
començava una profunda i lenta germinació. La setmana següent vengueres dues
vegades per acompanyar en Pere que tornava a engatar-se com un xot després
d’haver-ho perdut tot. M’ajudaves a colgar-lo i després fèiem un cafetet
rebentat d’Amazona i xerràvem fins a la mala hora. Em contares la teva vida i
m’agradà. Tampoc no havien estat fàcils les coses per a un nin que perd a son
pare i sa mare en un accident de cotxe i ha de viure amb unes ties beates que
li fan la vida impossible i quan ja no poden més el tanquen dins un convent de
frares. Em vaig escapar com a les novel·les del segle XIX i vaig partir a
córrer món. Ja tenia denou anys, sabia tots els secrets del póquer i tenia
molta de sort. Havia decidit que seria pintor. Però la primera exposició va ser
un fracàs i vaig cremar tots els quadres. Quina llàstima!, record que vaig
amollar mentre et mirava amb ulls de be degollat i tu et llançaves a menjar-te
els meus llavis amb aquelles dents blanquíssimes. Plenitud de l’amor. Migdia.

Només l’amor, diuen, i la vellesa en certa manera planten cara al temps.
Quans ens fugàrem vaig ser molt feliç. Al principi no notava el buit de la meva
filla, de la meva Helena. Va ser en passar els anys i venir-me les ganes de
veure-la, de saber què feia, com creixia, com tornava gran lluny de sa mare,
que començà el dolor. Però vivíem enfora i una cosina em deia que estava bé i
ja s’havia fet una dona molt guapa. Que no xerraven mai de mi. Que en Pere no
s’havia ajuntat amb ningú i que havia tornat un home condret. Tot era una bassa
d’oli fins que mumare es va posar molt malalta i tornàrem a Mallorca. Et notava
fred, desficiós, enfora. Però pensava que eren els nervis. Van ser dos mesos,
que va durar el trencament. Després em digueres que em deixaves. I partires.
Les paraules no em sortien totes soles. Les cercava com si traduís d’una
llengua que no dominava. Entremig de les paraules hi havia fondals negres.
Mirava dins aquests fondals d’etern enyorament i només hi trobava la meva
fesomia desfeta. La meva cosina em va dir que Helena havia partit amb tu, Joan,
i que en Pere havia tornat a la beguda. Vaig anar a casa. En Pere em va
perdonar. El vaig cuidar com un malalt durant mig any, fins que va morir entre
els meus braços.

Ara, Joan, veig que tornes per aquest caminoi vorera de mar. Helena t’ha
deixat. Ho sabia sense que m’ho diguessis quan vaig veure el correu. Al final
has perdut. Tens un càncer. N’estic segura. Abans que arribis recull les fotos
i les torn a posar dins la capsa de llautó. Sé que no em mouré d’aquí i també
estaré al teu costat fins que això s’aturi de voltar. Final de l’amor.
Capvespre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!