MISSATGE
Mas las palabras del cantor quien no
las cree no las entiende.
Pugui el teu esperit viure, durar
milions d’anys, tu que estimes Tebes, segut amb la cara al vent del nord, els
ulls plens de felicitat.
Inscripció de la copa d’alabastre de
Tutankamon
Era estiu gran i feia un sol tapat, a
l’era del padrí.
Fou allà en què et vaig veure sencer,
primer cop
de l’ullada que em pegares
desvestint-me d’enfora,
primer ardor que vaig sentir davant la
teva còrpora.
Els al·lots quan batien les messes
feien molta nosa.
Em vaig amagar darrera un garrover de
cent segles
fitant els teus moviments amb ulls
d’entomòleg fi.
Tu sabies tot temps que el desig et
vigilava a tota
i et tocaves distret aquell lloc que
m’encenia el cos
i el cap i la pell i les mans i
l’entrecuix humit de tu.
Quan dinàvem no perdia calada de les
teves mans,
del teu xerrar foscat i fondo de
missatge perfecte.
Em miraves de reüll com aquells que la
saben llarga
i coneixen els foscos misteris sagrats
i breus de carn
viva entregada com ofrena, com pler,
com sacrifici.
No vaig voler fer sesta i em vaig
escapar a la boal:
m’esperaves com un àngel d’argila a
punt de bes
i d’aferrades de dos cosssos oberts
enmig de l’abís.
M’ensenyares unes geografies
d’estretes i calfreds
i esgotàrem el temps de les esperes a
consciència
fins que tot tornà a la immobilitat de
l’esgotament.
Ara, vida i temps enllà, quan et record
apareixes viu
i alenant amb aquest baf que m’entela
la memòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El cantors no canten pensant amb la finalitat que la gent es vulga o es vulga entendre.
Amb la consideració en qualsevòl cas, que de tota mena la gent que vulga assabentar-se, s’entererà més tard o d’hora per si mateixa.