Plagueta de Bord

ELS
COLORS INTERIORS

Música de Pascal Comelade

Biel Mesquida: Bon vespre, joiosa, verbal
i musiquera nit amadors de la poesia i amadors de la pintura de Miquel Barceló!

UT PICTURA POESIS!

Amb paraules fetes a posta i dibuixades
pensant amb vosaltres us vull contar d’on surt aquest concert poètic que vaig
etiquetar amb aquest títol vertader: Els
colors interiors.

En el principi fou la poesia. Quan en
Miquel Barceló i jo ens coneguérem dins la resplendor llunyana, i ja ben
històrica dels anys setanta del segle passat, entre les boires felices del
Taller Llunàtic, les primeres converses que record foren de poesia, sobre
poesia, sobre poetes que ens agradaven, que ens entusiasmaven, que ens
enamoraven. Ens passàvem poetes que escrivissin en el mil  i un gèneres, varietats i cultivars de
la literatura bona. Miquel i jo érem dos lectors d’una voracitat brutal i
sempre seguit ens intercanviàvem noms, llibres, textos. Això ho tenc més clar
que l’aigua. La llista d’autors era llarga, eclèctica, apassionada, oberta als
darrers descobriments dels clàssics de totes les èpoques o del darrer
xitxarel·lo que coneixíem i que escrivia versos, contes, novel·les. Devoràvem i
assaboríem des de l’Himàlaia català, Ramon Llull, a poetes de tota casta, lloc
i condició. Vet aquí un tall poètic perquè vegeu, estimats escoltadors dels dos
sexes de l’esperit, per on anava la cosa, aquest garbuix de cultures que se
superposaven:  Rimbaud com una
star, Lezama Lima com una imatgeria, Borges com un explorador, Homer traduït
per Riba, un fester, Kafka, un enlluernament continu, Edgar Allan Poe, Proust,
la Divina Comèdia traduïda per
Sagarra, Pessoa, Mallarmée, Ausiàs Marc, el Marquès de Sade, Turmeda,
Stevenson, tot d’escriptors bons fossin d’on fossin, fessin el que fessin,
pensàssin el que pensàssin: Nabokov i Góngora, Scotto Fitzgerald i Stendhal, Carner i Artaud, Juan de la Cruz
i Cernuda, Joyce i Costa, Poe i Beckett, Borrughts i Conrad, Valery i la
Dickinson, Baudelaire i Whitman, Bréton i César Vallejo i Blai Bonet i més i
més i més…

També en Miquel ha dir clar i català:
Sempre he pensat que és una llàstima no ser poeta enlloc de pintor, perquè
podia anar pel món amb un quadernet. De totes formes vaig decidir fer el mateix
però pintant, i no precisament miniatures…

Per mor d’això, i per d’altres desraons
inconfessables, un migdia de febrer fred i transparent, quan ja Miquel m’havia
mostrat la seva teulera de Vilafranca de Bonay (des d’on domina Felanitx i
Ferrutx i Cura: tres fites essencials), quan ja havia vist aquestes caps i
aquells quadres d’argila fets a partir de totxos artesanals, (fa pell de
gallina acostar-se a la transformació per l’artista de la matèria de
construcció de cases en unes forma utilitàries de bastir cases de l’ànima: una
alquímia brutal!), quan m’havien impressionat els quadres negres realitzats amb
les teles plenes d’ones blanques que havia posat a la sortida de fum del forn i
que s’havien omplert d’una capa negra de sutge (Miquel em deia: Quan passes el
dit sobre el sutge queda una marca com damunt l’argila però d’una altra manera:
és més sensible, puc fer dibuixos fulgurants. El sutge és com el registre del
pensament pur. Quasi és com dibuixar directament amb el pensament!), quan ja
havia comprovat que la perxa de les darreres matances de Ferrutx era un fester
de sobrassades i llangonisses d’un vermells fosforescents, ens asseguérem
devora una foganya per preparar el dinar —torrar patates, embolicades amb paper
de plata, torrar botifarrons, torrar, llangonissa— i allà, conjugant tesi i
plaer, decidírem que en lloc d’un conferència  o una taula rodona per celebrar l’arribada de les seves 180
obres que formen l’exposició La solitude
organisative de Caixafòrum a Barcelona em donaria el nom de nou poetes per
fer un concert verbal. No cregueu que fou gens fàcil la tria. N’hi sortien
trenta de cop. Parlàrem, sedassàrem i a les postres —un cafè amb rom Amazona—
en restaren els nou. Nou poetes 
que serien els que amb la música de les seves paraules ens dirien coses
ben diferents sobre Miquel Barceló més enllà de les tesis explicatives, dels
discursos crítics i dels textos informatius, nou poetes que ens amollarien amb
les sagetes dels seus versos veritats sobre la vida i sobre la mort, sobre
l’amor i sobre si mateixos, sobre el seu poble i sobre el món que ens podrien
ajudar a veure l’obra de Barceló amb ulls nous, amb ulls una mica més verjos,
que fessin desaparèixer tanta de rutina i netejar-nos de tan de tòpic que sense
aturall ataca el corpus barcelonià. I també, tan bé, ens ajudarien a descobrir
la singularitat creativa d’unes obres que com aquells calidoscopis de la infantesa
no s’aturen d’enviar-nos sempre seguit significacions, idees i pensaments  mai vists, insentits.

Tot un repte!

 

 

NICOLE D’AMONVILLE
ALEGRIA

 

Dona que trunyella paraules amb la tecné
d’una teixidora de somnis tan vers com l’arena del desert. En Miquel des de
petit passava la mà per la bolla del món i tocava les dunes del Sahara. Na
Nicole sap que Àfrica orienta, sap que la poesia orienta, sap que escriure i
llegir poesia és una forma altíssima d’orientar-se. I llegir poesia plegats amb
algú és fer-se amics de bon de veres. A París l’any 1984 na Nicole i en Miquel
llegeixen César Vallejo. Hi ha un poema que adoren: Piedra negra sobre una piedra blanca, aquell que comença dient: “Me
moriré en París con aguacero, / un dia del cual tengo ya el recuerdo” i que
acaba: “son testigos / los días jueves y los huesos húmeros,  / la soledad, la lluvia, los caminos.”
El 1988 en Miquel posarà per títol a un dels seus quadres africans més
significatius, Piedra blanca sobre piedra
negra. Una constatació pragmàtica: la relació entre la poeta i el pintor ha
estat d’inspiració mútua. Na Nicole d’Amonville ha seguit l’evolució d’en
Miquel als seus estudis de París, Mallorca, Vietri sul Mare i Mali.
L’intercanvi d’ofrenes és l’alimentació de l’amistat. En Miquel li encomana a
na Nicole la traducció dels seus diaris africans. Na Nicole publica el poemari Acanto amb un dibuix que li ha regalat
en Miquel. Na Nicole fa conèixer en persona i obra a en Miquel el poeta
panameny Edison Simons. Barceló es fa tan amic de Simons i de la seva poesia
que quan aquest mor a París el 2001, en Miquel és dipositari d’una part de les
seves cendres i fa una sèrie de plaques per recordar-lo en els bars que aquest
anava com per exemple la que es penjà el passat 14 de maig al bar Kentucky de
Barcelona en companyia d’un altre dels poetes estimats d’en Miquel: Pere
Gimferrer. Na Nicole ha traduït molts de poemes i cartes d’Emily Dickinson. Per
mor d’això la Dickinson és ara una de les poetes de capçalera d’en Miquel. La
circulació poètica és la font de la vida.

 

 

BLAI BONET

 

CARTA AL MESTRE I AMIC BLAI BONET

 

Molt estimat Blai, t’escric de Barcelona
estant per fer-te una envejarra. Saps que hi ha dues exposicions d’en Miquel
Barceló que recullen, ordenen, escanegen, orienten, enfilen i mostren a les
totes, i en uns muntatges esplèndids, la seva feina pictòrica des dels setze
als cinquanta-dos anys? No te’n pots avenir? Doncs al centre d’Art Santa Mònica
hi ha Barceló abans de Barceló 1973-1982
i a Caixafòrum La solitude organisative.
I per afegitó hem organitzat una festa verbal en què recitarem tres poemes
teus. No estàs alabat? Amb en Miquel recordàvem l’altre migida de pagès que
recordava com si fos ara les visites que va fer de jovenet al carrer de Palma
74 de Santanyí on tu vivies amb la teva mare. Des d’un principi saberes que en
Miquel era un dels teus dotze, aquells que catalitzaven la teva feina, aquells
per qui escrivies. Deies sempre seguit que s’ha de tenir una poètica pròpia,
feta a partir de les dotze persones que encarreguen a una altra persona allò
que ningú no té ganes de sentir però ells sí. Repeties que si tu dius les coses
a les teves dotze persones, són veritat perquè les estimes, perquè entre elles
i tu s’estableix un contacte íntim, humanament professional.  És com si et sentís: això seria el
contrari de ser un turista de la vida. Quan ja ho tens dit, aleshores quan ho
llegeixen els altres dos-cents trenta-vuit, ja sona a veritat externa, a
veritat íntima, que entra dins la seva vida com una bafarada d’aire calent quan
fa molt de fred, com una pluja intensa en ple desert… Som un poeta de la
companyia, l’home escriu per als dotze que són com ell. Després el missatge
s’expandeix, creua els límits de la realitat terrestre, es metamorfa en la
paraula dita i quotidiana: és alquímia. Passa, com una barca passa.

I també, tot d’una, descobrires, que en
Miquel seria un artista de bon de veres. Tu els ensumaves als que arribarien a
ser bons, grans.  N’hi havia pocs
però tu els veies avant la lettre.
Havies fet feina amb en Brossa, amb en Tàpies. També d’una altra manera amb en
Picasso. I en aquell xitxarel·lo felanitxer captivador i encisador reconegueres
que lluitava per l’art del futur, que xerrava, que pensava i que pintava d’una
manera molt nova i molt nostra. I molt més tard devers els anys noranta, quan
en Miquel ja havia triomfat internacionalment record que em deies: Biel, en
Miquel demostra allò que t’he dit sempre: l’art com més bo és, més lligat està
a la terra d’on ve. Mira la terra perquè sigui fèrtil ha d’estar en condicions,
ben llaurada i sembrada en un cossiol, en un país. En Miquel el primer que li
notes és que és un català de Mallorca. Ell mostra l’esperit de les coses que
encara es conserven intactes: les fruites, els peixos, la mar, les muntanyes,
les coves, els núvols, les fesomies. Té un sentit de la universalitat illenc,
molt més desenvolupat que els artistes del continent. Per això, perquè és tan
del lloc serà conegut per tot el món. Te’n recordes, Blai, dels teus vaticinis?
Per acabar vull recordar aquell homenatge que et férem a la Universitat de les
Illes Balears el 1987 en què el cartell era d’en Miquel, on hi varem imprimir
deu poemes teus. I quan el vaig dur a ca teva els ulls t’espirejaren: era una
patata que treu un ull i s’enfila, que treu un brot i s’enfila, que treu una
gema i s’enfila. Endavant i per amunt i davall el teu nom BLAI verd, fet de
verdor. I record que et vaig dir. En Miquel t’ha fet amb aquesta metàfora
casolana el millor retrat. I tu , somrient , amollares: M’alegra ferm aquesta
imatge, o metàfora fins i tot, de la «germinació», de la Presència: l’epifania. En Miquel Barceló té les
idees clares i espaioses: planetàries i de roser de particolor: com Velázquez.
Amb en Miquel Barceló el Renaixement aparegué de nou damunt el món.

 

Una 
abraçada ben forta.

Biel

 

 

MIQUEL BAUÇÀ

 

Lloc: Portocolom, aquest port natural
meravellós, llarguer, amb una entrada gran amb un far, que en Miquel Barceló ha
pintat i repintat, i una llengua ampla de mar que s’afica mils de metres fins
al riuet on hi ha l’església i el nucli original del poblet de pescadors
convertit després en lloc d’estiueig de la gent de Felanitx i colònia
turística.

Microlloc: Devers l’any 1973 es va fer la
primera discoteca, El Molino Blanco, i en Barceló va ser qui va realitzar una
de les seves primeres obres murals: un conjunt de pintures amb cares, figures i
cossos que vestien les parets del local.

Situació: A El Molino Blanco anaven de
copes en Miquel amb l’amic poeta, felanitxer també i disset anys més vell,
Miquel Bauçà, de mal nom Maravell. En Bauçà era quadrat, rabassut, molt
negrellenc, un poc carregat d’espatlles i bif. Allà parlaven de poesia i de
pintura, del darrer llibre d’en Blai 
Bonet o d’en Barroughts, de Barcelona i de París. En Bauçà havia publicat
Una bella història que va deixar bocabadats
tots els lectors catalans, oxigen nou verbal, perquè era paraula felanitxera
elèctrica, metàfores universals i tot de sabors terrals, amorosos, marins i ben
esquerrans fets per un fill de la pagesia. Fins a la mort serà fidel a una
poètica tan pròpia com provocativa, tan fosca com planera. Català de Mallorca
pur, lul·lià, sensible i depurat que extreu, aquell nin orfe de mare, d’una
llar camperola, de son pare que el fa construir parets seques per tal de
dividir i subdividir una garriga, de la riquesa del poble tan agrícola com
terral. Bauçà fa tota la vida, de moltes i variades formes, paret seca de
paraules que expressen més que comuniquen, que estan amarades de visions i
d’exaltaments, que no són ideades per satisfer d’altri sinó que practiquen el complicat
i personal art de desfer el llenguatge fins arribar a l’essència.

En Barceló és lector fidel d’en Bauçà
sempre, per sempre.      

 

 

JOSEP CARNER

 

Carner és un dels grans mestres de la
poesia catalana i per això el batejaren com el príncep del poetes catalans,
Carner és un virtuós de la mètrica i la versificació, de les formes, Carner
escriu el mot exacte amb la sintaxi adient i l’harmonia musicalment justa,
tecné de manobre i ètica de moralista, i sabem que fa aquesta feina verbal a
partir d’una llengua pobre, malmenada i desfeta que vitalitza i renova amb la
influència magnífica de l’escola mallorquina. Però allò que sedueix del seus
versos, l’ham poètic, i en Miquel Barceló amb la seva intuïció ho va caçar a la
primera, és el fet de ser un poeta immortal, un clàssic d’ara, que ens diu
moltes de coses als humans d’avui, quasi m’atreviria a dir que més de les que
podien sentir els humans del seu temps. La topada de la bellesa i la senzillor,
que ve d’una comprensió i una contemplació acuradíssima, plena de pietat, del
món i de les coses, fa dels seus poemes un tast exquisit i ple de fecunditats
que ens parla de les veritats més nostres, la vida i la mort, el dolor i
l’amor, el país i l’illa d’un mateix, i les converteix en lliçons de saviesa,
amb unes eines morals connectades directament amb la seva vida. Els poemes de
Carner ens fan més savis i més bons, més conscients de nosaltres mateixos. I
ens estotja i desxifra, amorosament, tendrament, les coses del món —una figa,
una prunera, un esquirol, un ametller, una pomera, la lluna plena, una tija,
una fulla — sense ni gota de greix retòric per la qual cosa tot apareix amb la
claror intacta de l’essència tan lleugera com el pensament que participa,
humanitzada, en el drama del bé i el mal. La síndria que enlaira les tallades
vermelles com genives d’Els fruits
saborosos em duu a la ceràmica del jardí terrenal del retaule de la
Catedral de Mallorca de  Barceló.
Carner és el senyor de cada dia que caça l’instant i l’eternitza en una lluita
feliç contra l’oblit perquè sap que en els tons d’un vers, en els sabors dels
mots que romanen, és on s’estotja el saber de la poesia. Davall la superfície
tranquil·la de molts dels seus poemes hi ha fondàries abissals.   

 

 

PERE GIMFERRER

 

Recordeu que us he contat que en Miquel
va fer un placa en memòria del poeta Eddie Simmons que es va penjar al bar
Kentucky de Barcelona i que un dels oferents de la cerimònia simmoniana va ser
Pere Gimferrer? Doncs una de les coses més bones que em contaren d’aquella
festa és que es va posar música dels seixanta i Gimferrer no es va aturar de
ballar. Crec que a en Miquel i a mi quan descobrírem el primer llibre d’en
Pere, Arde el mar, ens entusiasmaren
dues coses: que els versos ballaven plens de ritmes inconeguts, originals i
seductors i que Rimbaud i tota la vida surrealista eren els temes d’aquelles
danses. Després no l’abandonàrem. Estimava com nosaltres el barroc i les
avantguardes.  En Miquel llegeix
amb el nas dels intuïtius i caça al vol aquella poètica gimferreriana de l’instant,
que es dedica a fer exploracions en aquest territori que separa el real i
l’artístic, que ens conta amb l’autobiografia com a testimoni, l’aprenentatge
inacabable de l’escriptura, la dissidència amb la realitat que l’ofega i ens
exposa, i s’exposa, i ens provoca mostrant-nos el paisatge de la seva intimitat
amb bellesa i cruesa quan ens conta les seves experiències més intenses: les de
la construcció d’una forma, les de l’amor, les del sexe. El seu Dietari (1979-1982) és també un altre
llibre de capçalera d’en Miquel perquè les seves planes són un impacte continu.
Aquella simultaneïtat dels personatges venguin d’ on venguin del temps i de la
història és una troballa sensacional; els records personals plens de
referències literàries, cinematogràfiques, polítiques i històriques; les
crítiques al poder, la defensa com escriptor sensible i valent de la llengua
catalana, la necessitat d‘un treball constant d’aprenentatge amb una indagació
permanent de la pròpia escriptura, el fresc dur i clar sobre el temps cultural
català amb totes les seves manques i errors, la sedassada forta als llocs
comuns i a les transgressions rebudes són alguns dels trets d’unes planes
memorables. Fa poc en Miquel llegia Interludio
azul i em va dir que passava un guster.

 

BIEL MESQUIDA

 

Ens varen fer amics els anys setanta. Des
d’un bon principi vaig saber que seria bo com artista. Com? Per a mi una cosa
és bona, en literatura, art, música, ciència, etc. si em fa escriguera.

La seva pintura em fa escriguera.

 

Hi ha hagut una complicitat amistosa tota
la vida.

El darrer treball d’en Miquel on he
col·laborat: l’inici, el desenvolupament i el final del retaule barcelonià de
la capella de la Seu de Mallorca.

EL
RETAULE DE BARCELÓ A LA CAPELLA DEL SANTÍSSIM DE LA CATEDRAL DE MALLORCA

 

Miquel Barceló va concebre el seu retaule
com una pell ceràmica que recobrís les parets gòtiques sense tocar-les: una
arquitectura nova, una escenografia singular. Per fer els tres-cents metres
quadrats de pell de fang Barceló trià un ceramista experimentat, Vicenzo
Santoriello, de Vietri sul Mare, a prop de Nàpols. L’estiu de 2001 realitza una
maqueta de la capella amb la intervenció. I no s’atura de fer proves amb
argiles, colors, alçades. El Capitol de la Catedral li proposà el tema
iconogràfic i simbòlic de la multiplicació del pa i els peixos del capítol sisè
de l’Evangeli de Joan es conjugava amb el miracle la conversió de l’aigua en vi
a les noces de Canà. Barceló que tenia tot el catàleg del seu llenguatge
plàstic que podia desplegar: un gran tríptic, un festival de vida marina amb
una gran onada de setze metres a l’esquerra de l’altar —raors, galls, algues,
llobines, hams, congres, esquers, pops, llobarros, moles de sardines,
emperadors, rajades, musclos, eriçons, grumers, etc.—; un hort exuberant a la
dreta de l’altar —síndries, carabasses, cebes, magranes, raïms, albergínies,
cols, lletugues, llimones, figues, etc.—, un rebost de vida —muntanyes de pans,
fileres d’alfàbies i gerres plenes de vi, una safata amb clovelles de
mandarina, etc.—, i al centre, damunt una paret seca de cranis i el sagrari, el
Crist ressuscitat vestit de llum, amb les nafres dels claus i la llança, amb un
gegantí peix espasa a l’esquerra i una palmera i molts de garballons a la
dreta; finalment dues coves especials en els timpans de cadascun dels costats.
La primavera de 2003 comença la feina amb els 150.000 quilos de fang que utilitzarà
per construir aquest llenç que és alhora suport i imatge. Com ho faràs, li vaig
demanar a Barceló: «Ho faré fent-ho!» Tot ho va haver d’inventar: les
bastimentades complexes per treballar superfícies tan grans, les eines per
crear l’orfebreria de coses, solucionar els problemes de l’assecatge, de la
cocció, del transport. Va fer servir 2.000 quilos de pigments per acolorir la
terracota i uns forns modulars fets a posta de formes trapezoïdals que
embolicaven les peces per coure-les a mil cinquanta graus. El 7 de juliol de
2003, Barceló signava el final d’aquell tsunami de fang que donaria una pell
nova a les antigues parets gòtiques. El desembre de 2003 les peces de la
cobertura ceràmica viatgen per mar a Palma i l’agost de 2004, amb un complicat
sistema d’arnesos, grues i politges, la pell ceràmica queda enganxada als murs
amb 1.500 ancoratges d’acer. El mobiliari de la capella el va fer Barceló amb pedra
de Binisalem (Mallorca) mitjançant una geometria rectilínia, nua i sense
inscripcions: hi ha un altar, a l’espai central, l’ambó, al costat esquerra, la
cadira presidencial, rere l’altar a la dreta i dos bancs per als canonges a
cada costat, sota la ceràmica. En la realització dels cinc vitralls de dotze
metres cercava una llum freda per crear una atmosfera irreal que s’avingués amb
la calidesa de la pell ceràmica. I va descobrir la grisalla. M’ho explicava
l’artista, amb senzillesa: «És com si tens un vidre entelat pel baf i hi
dibuixes damunt amb un dit.» La grisalla és una antiga tècnica del XIX en què
entre els complexos matisos del gris —del líquid d’un tel de plom— ell pot fer,
amb els dits, uns esgrafiats. I així, amb el vitraller Jean-Dominique Fleury de
Tolosa, dibuixa unes palmes, unes ones, unes arrels i una espina de peix per
fer entrar una claror de cova marina. És com una pintura, com una aiguatinta,
com una aiguada, com tinta xinesa. Una claror fosca que ara és la creadora del
brollador de vida, del brollador de metàfores de la vida del retaule
barcelonià. Una intervenció modèlica i una obra mestra cabdal de Barceló, un
retaule que no s’atura de produir metàfores, de crear pensaments.

 

Barceló dixit: No hi ha influència
directa de la literatura en la meva pintura. No intent mai de retenir una
referència literària precisa. La meva pintura, al contrari, tendeix cap a una
certa literalitat, principalment en el sentit que sempre és la pintura com a
tal, amb les seves qualitats físiques i materials, la que produeix la imatge.

La
lectura és un plaer molt particular que és totalment independent de la pintura.
L’ interès que tenc jo per la literatura correspon al meu desig d’aprofundir un
cert tipus de sensibilitat a través de la millora del saber.

 

 

ÀNGEL TERRON

 

En Miquel i n’Àngel es conegueren a
l’època del Taller Llunàtic. Col·lectiu obert de plàstics, escriptors i crítics
que es crea a principis de 1976 (P. Aeroplà, J. Albertí, M. Barceló, B. Cabot,
D. Ferrà Ponç, P. Gelabert, S. Gibert, M. Laguens, B. Mesquida, J. Palou, D.
Pons, A. Sard, P. Maur Serra, A. Terron i J. Gelabert.) En una Mallorca plena
de dinoasuris de cartró però amb el poder en punt i vigilant aquest grup deia:
hem d’enterrar els morts que descomponen la seva podridura en les nostres
boques, en els nostres peus, en els nostres pulmons, en els nostres orgasmes.
Els nous rics per la corrupció de la postguerra i el turisme són aquí, per
totes parts, pestiferant. Feien accions, manifests, exposicions, cartells,
festes, enterraments, no paraven. En aquell temps un mes era com un any, diu el
mateix Barceló.

N’Àngel era poeta i era químic. Una
combinació que provocava poemes mai vistos en què el sabers científics
esdevenien carn poètica refulgent. 
En aquell 1976 en Miquel treballava quasi exclusivament en materials
orgànics en estat de descomposició. L’exposició de Cadaverina 15 eren 15 sèries
de quinze capses cada una: capses plenes d’aquests elements: carn, ou fregit,
peix, sopa bullida, pebre, fetge, arròs bullit, flors, plàtan, poma, pastís,
llenties cuites, ciurons cuits, tomàtiga. N’Àngel Terron va col·laborar en els
preparatius del projecte  amb la
seva saviesa sobre les reaccions que es produïen en aquella orgia de
putrefacció orgànica i fins i tot va fer unes notes: “Els compost amb hidrogen (proteïnes:
ous, peix, carn) passen primer a amines (putrestina, cadaverina, trimetil
amina) i a amoníac per acció de les bactèries saprofítiques.” N’Àngel a més a
més de poeta químic i agitador cultural va ser capdavanter de tres publicacions
que han esdevingut fites històriques. Blanc
d’ou era el títol d’una revista feta tota a mà que va néixer el gener de
1977 per impulsar una interacció entre la poesia i les arts plàstiques que fos
un nova trinxera de lluita, un atemptat conceptual davant una situació de
mediocritat generalitzada i una vindicació de la tradició cultural que ha fet
la Llotja, la Catedral, l’escola cartogràfica, la ciència de Mut, vilaragut,
Bauzà i Orfila. Blanc d’ou va durar
dos anys i va treure al carrer sis números. Amb el poeta Andreu Vidal, n’Àngel
fundà la col·lecció de llibres de poesia Tafal, que tenia un logotip i diverses
cobertes de Barceló que va publicar dotze volums magnífics entre 1977 i 1982. I
finalment n’Andreu Vidal i n’Àngel es troben en l’ inici d’una publicació que
encara dura, El correu de Son Coc,
sorgida el 1978 per ser un Full dissolvent i de la qual Vidal va sortir al
segon número i Terron al tercer per manca d’enteniment amb els altres
redactors.  

Els mots terronians són un ric terrer de
sensacions que catalitzen llamps per l’espinada, plers de saliva entapissant la
carn de les metàfores quan la veu les celebra, dringueigs fràgils de cristalls
en formació que tremolen per les complexes geometries dels sistemes.

 

 

ANDREU VIDAL

 

Sempre va ser un poeta outsider, inquiet, punkiós,
recercador, sense concessions, elegant, heterodox, críptic, potent,
singularíssim, sempre en estat de guerra, maleït, i morí als 39 anys, una
catàstrofe, deixant orfes a tots els seus amics. Ell mateix deia que era poeta
des de nin petit: “El primer poema que vaig fer, el vaig dictar a la meva mare,
als tres o quatre anys. Record que hi havia el mot selva. El segon, el vaig escriure prop dels deu, a partir d’un
sonet imprès al revers d’una mena de postal que en aquell temps repartien els
femeters com a felicitació de Nadal. El tercer, fa prop de vint anys que intent
escriure’l.” En Miquel Barceló i jo el coneguérem devers el setenta-set del
segle passat. I tot d’una ens férem amics. Des del principi vaig veure que
estava molt interessat per la imatge i ell mateix feia unes fotos molt
especials, molt úniques. Era col·lega personal de n’Àngel Terron i tots dos
tenien fusta de llançadors de la paraula poètica i de la imatge artística dels
pintors i poetes que estimaven. La magnífica feina de n’Andreu com a director i
editor, dissenyador també, entre 1977 i 1979, d’una col·lecció de plaguetes de
poesia titulades La musa decapitada
va donar sis títol en que es conjugaven versos i plàstica. Des de 1974 n’Andreu
va fer estudis de delineació aplicats a l’arquitectura. A l’ institut hi havia
aires de revolta. Un apart dels estudiants i professors fundaren el bar Talaiot
Corcat, seu del grup llibertari Terra i Llibertat, que el 7 del 7 de 1977
ocuparia l’illa de la Dragona perquè no l’urbanitzessin. N’Andreu es mobilitzà
per aquest fet. En Miquel Barceló va participar al desembarco a la Dragonera
i  hi va quedar una setmana més que
els okupes al far recollint ossos de gavina, objectes, cranis, sargantanes,
etc. N’Andreu Vidal al final dels setanta participa en revistes marginals i amb
autors plàstics nous. Publica a les revistes Blanc d’Ou i Èczema,
signa el primer Correu de Son Soc del
qual es despuntarà al segon número, col·labora en actes del congrés de Cultura
Catalana i en la Resposta de Mallorca al
decret de Noiva Planta.  Amb
Àngel Terron dirigeix la col·lecció de poesia Tafal. En Miquel Barceló fa els
dibuixos de L’ésser fosc d’Andreu
Morell i en dissenya també la portada, un llibre obert, que es convertirà en
nou emblema de la col·lecció. N’Andreu Vidal té la consciència que l’home és un
ésser abandonat dins l’univers en una profunda solitud. Assegura amb frase de
T. S. Eliot: “Un poble que no estima els seus poetes és un poble condemnat a la
derrota”. Escolta Lou Reed i “Kings Vulcano” e Bauhaus. L’illa amb erms, amb
verms, la Ciutat del Mal, el Port Baal, paisatges inhòspits, llocs desolats amb
serps púniques, mitologies llunyanes, tradicions gnòstiques, cosmogonies
religioses, llegint Nerval i Jung, traduint Celan i Cioran i no deixa d’insistir
en la putrefacció i en la mort pensant que la poesia no és una forma d’escriure
sinó de viure, en què ell és el seu propi combustible. En el seu darrer llibre Ad vivum, defineix els colors com la
putrefacció de la llum. L’exposció Cadaverina
15 d’en Miquel, aquelles capses de matèria l’impressionà. Deia: -“Quan vaig
conèixer en Miquel Barceló, l’any 77 o 78 havia acabat de fer una mena de
vitrines plenes de matèria en descomposició. No cal dir la profunda fascinació
que, un aficionat al cinema de por com jo, va produir aquell voluptuós museu de
cendres. La seva idea sobre la putrefacció, però, era, més aviat difusa, vull
dir que el seu esperit era més proper, per exemple, al de Tàpies, que no al de
Poe, Benn o Cioran.” En Miquel li va fer la coberta del seu llibre Necròpsia: Una figura ajupida que
il·lumina un os dins la fosca. Tenia la mà trencada per escriure poemes però
era lent: “Necessito sis o set anys per acabar un poema. Sempre reescric els
poemes anteriors, fins i tot després de publicar-los no els don per acabats.
La poesia és un art llarg, lent i laboriós. Es tracta d’intentar veure el món
tal com és, d’aprendre a mirar. La poesia és una mena de purgatori entre la
ciència i la màgia… un espai residual.” He trobat per un atzar que no existeix
a l’atzar que l’any 1994 n’Andreu Vidal parlava del Vinyoli poeta que clourà
aquest concert i parlava de coincidències somàtiques amb ell: “Joan Vinyoli és
un dels pocs poetes veritables que ha donat la literatura catalana en aquest
segle. No crec que la seva poesia ni la meva tingui res de nihilista. Vinyoli,
com jo mateix, era simplement un home que bevia i resava.”

 

 

JOAN VINYOLI

 

Vitalista, autodidacta, musiquer, anhelant,
hipersensible, somniador, autèntic, recercador, ribià i rilkeà, fecund, meditador,
terral i marí.

“Tot és lluny i prop, / i no s’acaba mai aquest
viatge / per les paraules. / ja no tinc res més.”

Estic segur que en Miquel Barceló s’aferra a Vinyoli
i li agrada una cosa de no dir aquesta radicalitat del poeta que considera els
mots com el seu únic tresor: com a camins de salvació per arrelar-se en la
realitat i transcendir-la. Les paraules són per a ell, literalment i en tots
els sentits, les seves vies de recerca i de coneixement sobre si mateix i sobre
el món.  I aquests mots esdevenen
matèria sonora, música de consonants i vocals, música de la mètrica de vers i
de les operacions diverses i variades que fa el poeta: caigudes de l’entonació,
desajustaments, simetries, ruptures cop en sec de ritme, pujades i baixades
d’intensitat, trontollaments, acoblaments, modulacions, batzegades, etc. I
aquesta matèria sonora fa sentit, cova sentit, trunyella sentit, cava sentit
per caçar dins les xarxes dels ritmes la natura de les coses. I transcendir-les.
Vinyoli és un gran musiquer que s’adreça a l’oïda del lector, l’experiència
sonora dels seus versos impregna la nostra escolta i és a través d’aquesta
partitura que podem sentir el sentit. Concep el quefer poètic més com un
misteri que com un ofici. Aquí hi torna haver una altra i alta intersecció amb
la feina d’en Miquel Barceló que fa dels seus quadres brolladors d’idees, de
sentits. Un i altre no fan feina amb sentiments sinó amb experiències i
produeixen un mateix afecte i efecte: fan sentiguera.

 

Grand finale

ITE MISSA EST

 

Hem sentit la poesia de nou poetes estimats d’en
Miquel Barceló. Hem sentit molts de records. Ara, cal transformar aquests
poemes, aquests records en projecte, en vertadera vida. Aquest narrador té un
endarrer en el moment final de comiat: Llegir un poema. I ha elegit un bocinet
del seu primer text novel·lesc, L’adolescent
de sal, que va ser el primer llibre seu que en Miquel va llegir, i del qual
ell mateix va triar aquest fragment perquè sortís al costat de les seves obres.

 

 

MOLTES DE GRÀCIES I BONA NIT!

 

BIEL MESQUIDA 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ELS
COLORS INTERIORS

 

(MÚSICA PASCAL COMELADE)

 

(BIEL)

 

I-NICOLE
D’AMONVILLE ALEGRIA

 

África, Afrodita, Ifriqiyyah

 

       (Diu ROSA
NOVELL)         A Kola Dabo

                  I

África, Afrodita, Ifriqiyyah,                                             

me embelesó con gratitud                                             

la extensión, el furor en los
vástagos                                   

de la serpiente Níger sobre el
Sáhara                                   

— titilación la plata, el jade, el
oro—,                                            

el aterrizaje en Gao, ciudad del
gran Askia,                                            

un pie en la arena el primer tacto,                                   

la horizontalidad, mucho y más cerca
el cielo,                                    

la tierra curva como en alta mar.                                            

 

                  II

África, Afrodita, Ifriqiyyah,                                            

me transfiguró la sabana con ojos de
mosca.                                   

Hombori, la mano de Fátima entre los
astros,                          

Douentza, Sevaré, Mopti en la
confluencia,                          

allí el Bani y el río de los Negros,                                            

los bozo, pesca a Costa de Oro,
Níger, Nigeria,                          

los fulani, la leche de sus vacas
nutridas con burgú,                                   

cargamento importado de Francia,                                   

los mossi a por la sal de Tombuctú.                                   

 

III

África, Afrodita, Ifriqiyyah,                                            

me acertó un sortilegio en
Bandiagara:                                   

Sangha por el túnel de Bongó;                                            

Gogolí falla arriba, iguana el
cuerpo,                                   

Toguná la cabeza, graneros hembra y
macho de bancó,                 

fetiches en la entrada y la salida,                                            

las manos, refugio de mujeres en regla;                                   

Irelí ibé, Ibí ibé, Bananí ibé,
Sangha ibé,

los días de mercado y Dambai,
fiesta.                          

        

                  IV

África, Afrodita, Ifriqiyyah,

me aureoló en los tres barrios de
Bananí,

Bananí Amú, Bananí Siri, Bananí
Cócoro,

y en la ladera, Ibí, donde un
consejo

de baobabs giróvagos junto al
camino,

en suspensión las faldas y los
brazos;

colmenas tellem por Peguí, Bombú,
Irelí Niené,

reclamo en Irelí Natai, Irelí Damá,
Irelí Idí,

la casa de palabras en Irelí Oré.

 

                  V

África, Afrodita, Ifriqiyyah,

me amamantó en Amaní frente a
intrépidas                 

rumiantes en el agua de caimanes
sagrados,                          

y en Yuga Pirí, Yuga Dogurú,                                            

Yuga Nâ, sobre el llano la irrupción
alienígena,                                   

por la duna silbido el soplo, y
termiteros                                            

hasta la tortuga tricentenaria,                                            

en su cuerpo los ancianos idos,                                            

junto al cubil los mimos, la comida.                                            

(DIU PEPA LÓPEZ)

                  VI

África, Afrodita, Ifriqiyyah,

me plantó en la plana a los pastores
peul.                                            

En Diamaní Nâ, camino a Burkina
Fasso,                          

y en Diamaní Gurá chozas quita y
pon, cónicas,                          

nómadas de antaño sin rebaño,                                            

junto al kaisedrá y el tamarindo, el
colilargo                                            

estornino huésped de las cabras,
hasta la ubre                                   

negras, blancas desde la cola;                          

allí el caballo de hierro con motor.                 

                          

                  VII

África, Afrodita, Ifriqiyyah,

me amaneció en los seis sentidos:

por el thô y el konyo, la manteca
del karité;

tras días de Harmattán —contra un
baobab partido,

el cielo como playa, polvo la
perspectiva—

huellas del Yurugú y el viejo
oráculo

al alba en la meseta; el Korabá,

ritmo en las calabazas,

gritos, cantos dogones frente a
Sirio.

 

                  VIII

África, Afrodita, Ifriqiyyah,

me atizó en Djenné junto al herrero
Alí

hilos de cobre y oro, del estaño la
plata

en un crisol añil de terracota,

fuelle de cabra contra la llama
joven,

martillo sobre el yunque,

ting, ting, ting, tingui-ting, ting,
ting, ting, tingui-ting,

tenazas en ascuas, asaz limón y
lodo,

lustre el metal en trenza al fin
anillo.

 

                  IX

África, Afrodita, Ifriqiyyah,

me achicó en Segú, desde Koulibaly

capital del imperio Bámbara, después
Fulbé,

las ceibas centinelas del río, y en
su ombligo

Diafarabé, Massina, Koa, pescado al
sol en azoteas,

águilas tras piraguas y pinazas,

comercio bozo, sómono, soninké y
toucouleur,

arcilla y bogolán, la palabra en el
tejido,

la cadencia esta cuna de hombres,
diosas.

——————————————————

(BIEL)

BLAI
BONET

 

 

 

 (DIU ROSA NOVELL)

ECCE PUER

Ja és ell. Ja espera: ja
segueix la terra

com el roure aterrat
segueix el cel.

Des de la font dels peus
mira la serra:

no en sap l’altura, però
en sent el bel

que hi fa la vista sense
l’Ull dels ulls,

que, d’arbres, rius,
n’enyora just l’arrel.

Sent que és un llibre
viu; n’odia els fulls …

Vol just sentir; pensar
es mor en dos bulls.

Creure és sentir. Tot
ell es posà a creure

en el verd taronger quan
en tocava

i n’estirava un tarongí
per beure.

Necessitava set i set
creava

per poder creure en el
tarongerar,

que sentia davant i
l’abeurava,

acompanyant-lo en el
sentiment clar

d’haver un got d’arbre
al vel del paladar.

Ara que ja hi veu fort,
veu que el roser

és de l’Origen,
d’enguany és la rosa,

que surt com el jovent
surt al carrer.

Del meu Origen tinc la
porta closa,

perquè ca-nostra sigui
l’estranger,

com n’és el vol de
l’aire de l’alosa.

A tothom tinc obert el
sant voler

vinclar el meu
verdanquet de magraner.

No digueu, no, que jo
vaig massa lluny.

En l’amor ningú no es fa
massa enfora.

L’amor va sempre prop,
és com l’encuny,

que just signa on el
temps ha arribat d’hora.

Sóc qui no té remei però
s’exalta,

una tardor de roure que
no plora,

perquè és foc cristal·lí
d’una malalta,

broixa terra, on patir
és ser donat d’Alta …

 

 

(DIU PEPA LÓPEZ)

LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓN

Lentes alzines,
maternals figueres,

pollancres cristal·lins,
dring de font viva,

esclarissades ombres de
l’oliva,

armat esvalot mut de
romegueres,

el pomerar pintat,
fresques pereres,

arrodonida eufòrbia,
pleta freda,

amb flors l’albó com
d’engruixada seda,

roques llises, capblaus,
esparregueres,

pedra amb un liquen,
groc com la moneda

del temps que calla
entre les caderneres,

blaus, espigats
espígols, llentrisqueres

mates enceses,
escanya-rossins,

fua aturada dels
cabridencs pins

que s’enfilen amb xiulo
a les voreres

d’arran de mar, esmusses
carritxeres,

escambuixades penyes,
vent gregal,

mar: esperit escènic,
fonda sal,

roques brescades,
conques salineres …

Ran de rel com llengua
romanial

pateix flor el romaní de
les caeres.

 

 (DIU
MIQUEL GELABERT)

GASPAR HAUSER. núm. 2

Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que, quan et moris d’amor, t’hagis de casar.
Que, per a poder viure, t’hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d’aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l’hivern et vegin nu, et donin un tassó d’aigua.
Que, quan demanis notícies, t’enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.
Que ningú no digui “l’altre” a un altre.
Que ningú no digui “jo” al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui “seu” al seu amo.
Que ningú no digui “seu” al seu amor.
Que ningú no digui “teu” al seu amor.
Que ningú no digui “pare” a ningú.
Que tothom digui “mare” a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat” a la seva
llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

 

 

(BIEL)

MIQUEL BAUÇÀ

 

(DIU PEPA LÓPEZ)

SI UNA TARDA …

Si una tarda

plou la tristesa i lluen
sota el baf

les carrosseries dels cotxes,
tot creuant

els semàfors, el fang i
el fàstic

de la ciutat humida;

si una tarda

un surt cansat de fer
feina i plou,

i plou la tristesa i
plou tant que els cecs

s’arrufen sota els
portals dins la seva ceguesa,

com pot un aguantar els
ulls de les nines

boges, els ulls de les
nines lletges!

La letargia, la tarda,
la pluja, la pena,

l’esfondrament general,

el neguen tant a un, que
un s’aferra,

a on sigui, a una
cançoneta grisa i d’amor,

brufada d’esperit.

 

 

(DIU MIQUEL GELABERT)

UNA VEGADA ENCARA…

Una vegada encara, anit,
torn a pensar

que si no t’haguessis
mort com et morires,

jo, a l’estiu, t’hauria
recollit

molts feixos de llenya
seca per cremar

a l’hivern a la foganya
i perquè tu

poguessis adormir-te
vora la flama. Aleshores,

els teus somnis haurien
fuit per camins de tendresa

i s’haurien omplert de
petites illes de felicitat,

petites illes contra la
meva trista adolescència.

Per Santa Margarida
hauríem anat a la fira del poble,

i després hauríem anat a
veure el mar.

Quan la vellesa t’hagués
acalat,

jo mateix t’hauria fet
un gaiato d’ullastre,

i els verderols haurien
xiulat enmig de les roselles.

Jo hauria duit uns
calçons apedaçats i descolorits,

i un capell de palla
m’hauria tapat un poc els ulls.

Quan les figueres que
estan devora el camí

haguessin començat a
deixar caure les fulles,

jo mateix hauria
preparat un poc de terra per tapar-nos

a tots dos, si no
t’haguessis anat fent aquella rialla de morta.

 

 

(DIU ROSA NOVELL)

Ablanir-se no treu
cap
enlloc, és porca estultícia.
Com impera el mal al món,
i amb quina gallardia!
Hom diria que no té
res en contra que l’aturi,
que tot va a favor seu.
Tot el mal ve de les mares,
però no en són les causants.
Els culpables som els homes,
la nostra indefensió,
tot al llarg de la infantesa.
Bé caldria suprimir
la misèria del període,
just amb la clonació.
Avui bé que podem fer-ho
i, després, accelerar,
i alliberar les dones
i alliberar-nos tots.
[…]

Hom pot definir el mal.
Hi ha el mal de la natura,
que regula els embrions
i els cristalls de les muntanyes.
Hi ha el mal de l’home nu,
que no és cap altra cosa
que afirmar-se dins l’absurd,
mitjançant fer mal a l’altre.
Bé cal de considerar
que només són els aspectes 
d’un mateix procediment.
Cap dels dos no té importància.
-Déu podria fer el mal,
sense cosa organitzada?
-Per Déu, no. En absolut.
Ara bé: en una pedra
ja hi batega, ben ocult.
El problema és saber veure’l.
L’alegria de fer el mal
és tan pròpia de l’ésser,
que els humans han produït
el bé i altres succedanis
per poder de practicar
el mal més a consciència.
És l’arrel de tots els mals,
la sociabilitat.
Els cretins i les cretines,
en lloc de frenar l’impuls,
el fomenten amb corrandes. 
És betzol de bufar al foc,
quan haurien d’apagar-lo.
Hi ha tanta passió
per la gresca, i de tocar-se,
que el mal no es curarà així.

—————————————————————

(BIEL)

JOSEP CARNER

 

 

(DIU
PEPA LÓPEZ )

LA
VIDA I EL VI
    (de Li Po)

Sé que és un
somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d’ací.
Embriagar-se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l’ombrí.

Quan em desperto miro la prada.
Les flors estogen un cant novell.
Dic: -És la posta? Potser és l’albada?
-És primavera -xiula l’ocell.

Corprèn aqueixa bellesa. Falta
només la lluna, de cor manyac;
la cantaria fins que fos alta…
I be, i encara rodo embriac.

(DIU
ROSA NOVELL)

BÈLGICA

Si fossin el meu fat les
terres estrangeres,

m’agradaria fer-me vell
en un país

on es filtrés la llum,
grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb
ulls d’aigua i amb voreres

guarnides d’arços, d’oms
i de pereres;

viure quiet, no mai
assenyalat,

en una nació de bones
gents plegades,

com cor vora de cor
ciutat vora ciutat,

i carreres i fanals
avançant per les prades.

I cel i núvol, manyacs o
cruels,

restarien captius en
canals d’aigua trèmula,

tota desig d’emmirallar
els estels.

M’agradaria fer-me vell
dins una

ciutat amb uns soldats
no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de
música i pintures

o del bell arbre japonès
quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no
fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres
de casa aquilotats

de pipes, de paraules i
d’hospitalitats,

amb flors ardents,
magnífica sorpresa,

fins en els dies més
gebrats.

I tot sovint, vora un
portal d’església,

hi hauria, acolorit, un
mercat de renom,

amb botí de la mar, amb
present de la terra,

amb molt de tot per a
tothom.

Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la
malenconia

o per desig de novetat
dringant,

cases antigues amb un
parc on nien ombres

i moltes cases noves amb
jardinets davant.

Hom trobaria savis de
moltes maneres;

i cent paraigües
eminents

farien -ai, badats-
oficials rengleres

en la inauguració dels
monuments.

I tot de sobte, al caire
de llargues avingudes,

hi hauria les fagedes,
les clapes dels estanys

per a l’amor, la joia,
la solitud i els planys.

De molt, desert, de
molt, dejú,

viuria enmig dels
altres, un poc en cadascú.

Però ningú

no se’n podria témer en
fent sa via.

Hom, per atzar, un vell
jardí coneixeria,

ben a recer, de
brollador ben clar,

amb peixos d’or que hi
fan més alegria.

De mi dirien nens amb
molles a la mà:

– És el senyor de cada
dia.

 

(DIU
MIQUEL GELABERT)

L’ELEFANT

-Salut i alegria.
Jo só l’elefant,
el forçut més gran
que la terra cira.

Tinc una estatura…!
Qui més s’expandí,
al davant de mi
sembla criatura.

Per plans i muntanyes
duc al meu davant
la trompa, dansant
entre dues banyes.

Bé em faira trist
de perdre-la un dia,
però pel que he vist
mai no s’esgarria.

I en pena o en pompa,
redreçat o cot,
arribo amb la trompa
gairebé pertot.

(BIEL)

 

PERE GIMFERRER

 

 

(DIU ROSA NOVELL)

L’ESPAI DESERT
IV 

Si l’amor és el lloc de l’excrement,
si, oferint-me, nua i de quatre grapes, els dos globus de
 llum de les natges, tornes els pits, com la llavor
 i l’arrel quan els ve el temps,
a la pesantor obscura de la terra, si aquests globus
 germinen com germinen els astres
en el silenci blau de l’espai mut,
si fas teu el destí de l’animal, que veu, de quatre
 grapes, l’horitzó de l’hivern i ensuma el foc dels
 boscos, tot resina i pinassa que es fa fum, amb
 gust acre a la boca,
com quan furgo, amb saliva i amb dents, les fondàries
 boscoses i sagrades,
i un dard de llum, la llengua, al botó palpitant beu
 fosques llums,
i amb la torxa del sexe conec ara el país salinós,
i adés, quan t’has tombat, el fons dels llavis tebis i
 agredolços del forn on sóc u, bategant amb els
 corrents i amb les marees i amb el soterrat 
 ritme planetari,
i si un silenci nu ens lliura l’ésser
a la buidor de l’èxtasi, l’instant paralitzat
en què ens veiem el rostre, no cap d’àguila, no
cap de gos ni de mico: un rostre humà, que accepta
de ser ell mateix, proper i alhora majestàtic,
i veu la seva imatge en un instant fet d’aigua,
un temps-mirall, i sap que és ell mateix, i sap
que res no és sagrat sinó ell mateix, que res
no l’alliberarà sinó ell mateix, que res
no el pot esglaiar tant com veure’s ell mateix,
i en un crit diu el crit de saber-se tot sol
i el de la fusió que atueix el sentit i obre el coneixement,
i, anul·lant l’ésser, fa retrobar l’ésser,
perquè som l’altre cos, l’altra percepció,
en un temps blanc i buit, en un espai desert,
som el revers, som aquell que ens veurà
des de l’altre costat del mirall on veiem
els gestos de l’amor, i si ara acosto
els llavis a les natges de claredat lunar
i m’abeuro a la fosca cabellera, hi ha un temps
per als meus moviments i un temps per esguardar-los
de dins estant, el temps de ser i el de saber,
el d’esguardar i el de sentir que ens esguardem,
que ens estem esguardant, el temps de l’acte
i el de la visió de l’acte.
   Veig
un espai dissipat, una esfumació,
la llum que hi ha quan és absent la llum,
el so que fan els sons quan no hi ha sons.
Més enllà del silenci, encara hi ha un silenci,
i un no-res cal cercar més enllà del no-res.
L’aprenentatge d’escoltar i de veure
sense sentir ni albirar res, la làmina
lluminosa i compacta i transparent
que no passem, perquè ja hi som: passar-la
voldria dir que ens és exterior. No té
cap entitat, i ho és tot. Si som
és perquè hi som, és en tant que hi som, i els mots
no la diuen. No és cap mot, ni cap imatge: és l’evidència
de la ceguesa de la llum, el buit
que no veiem, el buit que ens veu. Sentir-nos
vistos pel buit i dins el buit alhora,
evanescent, de cap color, sord-mut,
la plenitud del buit que esbotza l’ésser,
que es veu a si mateix, la nul·la llum
d’adonar-nos que som, la consciència
de saber que no ens cal sinó sentir l’espai:
que, com un vidre, som i no som la claror.

 

(DIU PEPA LÓPEZ)

Foc
cec

 

… d’aquell cech foch qui.ls amadors s’escalfen

Ausias March

 

 

COMBAT D’AMOR

Em té l’amor tan
subjecte al seu regne

que ara la nit m’és
congost o planura;

erm, el boscam, tot
d’incerta tenebra.

Temo la mort que les
passes m’atura.

¿Qui, de l’amor, els
penyals i congestes

de cert coneix, i les
balmes? Obscura,

la nit s’afua. Rocalles
esquerpes,

fosques cruïlles de
llamps i malura.

En creu l’amor em tenia
i em té.

Sóc vinant que la creu
no conjura.

Reto homenatge, en
paratge foscant,

al viu punyal que l’amor
em procura.

Més foc al pit, més foc
al pit, més foc

al pit! L’amor ¿fa patir
si fulgura?

I el cel ¿no pot, de
tants núvols, obrir

un diamant, fosc de neu
i sutzura?

Al pit, joiell
conquerit! Sóc cabdill.

Tota de nit és la meva
armadura.

Negre com sóc, ni la nit
em reté.

És fosc ivori la meva
figura.

L’amor té signes i
emblemes. La nit:

astres glaçats en
heràldica pura.

Mou un navili l’alè de
l’espai.

Blau, sóc l’abisme, i
l’abisme m’endura.

Ha de ser negre aquest
blau. I demà,

tot fosc d’abisme, com
eina madura,

– la llum als pàmpols,
de mort averany –

del fosc imperi d’amor
tindré cura.

 

 

BIEL

BIEL
MESQUIDA

 (DIU MIQUEL GELABERT)

LLUITA DE
CLASSES 

 Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram
d’octavetes trepitjades. 

 L’horabaixa i els trinxets sense
metralletes. 

 Encara que no ho cregueu la fosca dels
núvols regalima un argent
malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l’emblanquinat i a la
mirada. 

 El pare a la feina. La mare a la
modista. 

 Qui descobrirà quantes busques aturades
duc rera els llavis? 

 Tocaren el timbre. 

 Així de complicat. 

 En obrir la porta m’envestia aquella ona
bruna de pell i un calfred
lluent de pluja. 

 Podré dir el teu nom, al·lot despentinat,
que t’abocaves tot sencer
amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen? 

 Quan agafava el vímet del cistell ple de
queviures cada dit cercava el
seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls. 

 Mentre buidàvem cada objecte les venes
em rebentaven i endevinava
els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i
arrissades. 

 No sabia les distàncies, ni els
tremolors, ni la meva mà dreta i la
teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s’immobilitzen recíproques
molt de temps.

 Després fugírem… 

 Desembotonava, destrossava la llista
d’aquella bata de noi dels
encàrrecs. 

 Tu cercaves, nerviós i violent, el meu
nu sota la bragueta. 

 Ens arrabassàrem els vestits amb dents i
llops. 

 Suràvem confegits dins el mirall del
passadís on la meva llengua
corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la
teva llargària, s’enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència,
feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll. 

 I tastava l’obscura fesomia enclavada de
besos. 

 Els teus moviments felins desprenien una
boirina metàl·lica i roent
mentre fregaven els pèls de l’entrecuix. 

 El tall rosa de la teva boca engolia els
testicles… 

 Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua. 

 La lleugera pelussa dels teus pòmuls
fregava els mugrons, s’hi enfonsava. 

 La sabonera de la teva saliva esbuca
l’esfínter que es nega sense ni
un crit. 

 Eres una criatura, criatura ferotge,
jugant amb les meves anques,
mossegant-les, mentre jo m’agenollava empès i obligat pel teu desfici i
aquest desig d’enfonsar-te dins el bell forat del meu anus. 

 Entabanàvem el temps amb la fortor d’un
perfum censurat. 

 El dur gla de la teva verga,
tendríssima, fuetejava l’espinada i les
teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura. 

 M’aferrares —posant-te el puny entre els
llavis talment un inèdit
Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells
quadres, vells costums, vella moral, vella família— una grapada de
saliva enmig del cul. 

 Jo girava el cap i bevia el teu sexe que
lluïa tacat de besades. 

 Estàvem enmig de la casa. A l’enfront de
la porta i els pares que
arribarien potser ara mateix. 

 M’enculares. 

 Un agulló de gust avança intensament i
m’hagués pogut morir per
sempre més dins la jovenesa d’aquest fris on els teus moviments i la
posició d’amor fossin l’esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del
temps no serà capaç d’esborrar.

 

(DIU PEPA LÓPEZ)

 

(BIEL)

ÀNGEL TERRON

(DIU MIQUEL
GELABERT)

DE RERUM NATURA

 

Quan un científic
mira una pedra

no veu tan sols un
objecte contundent,

hi veu tot un
entramat de molècules,

l’estructura
tridimensional dels silicats,

l’acumulació ofegada
de foraminífers.

Quan mira un arbre
coneix el perquè dels vius colors,

la distribució
espacial dels àtoms de clorofil·la,

les cadenes de
carbonis asimètrics que li han donat vida.

Quan era un infant i
es demanava el perquè

de la duresa de les
roques,

el canvi del vi en
vinagre,

per què la sobrassada
torna blanca,

no sospitava la
bellesa dels símbols,

el bell alenar del
coneixement,

i que la mirada
seria un acte de creació.

De la natura de les
coses

cal extreure’n el
plaer de viure.

 

 

 

(DIU ROSANOVELL)

GUAITA

Meditació sobre l’obra pictòrica iniciàtica de
Miquel Barceló

 

Vull dir-vos que la
matèria viu,

dissecada fulla
entre fulles,

dibuix puntillista
d’escarabat,

imatges que amb el
llapis i l’esguard alenen.

Tots els objectes
que ens envolten

desencapsats dins la
memòria,

encapsats per al
nostre tacte.

I els ous, la carn
del nostre menjar

que el sistema
digestiu degluteix,                                       

esguardau-ho ofrenat
a l’aire brut,

perquè la pols,
l’arena del circ, la sorra que trepitgem,

guarden a les
cavitats minúscules la vida

com a les grutes de
les muntanyes nien els coloms.

La natura ens torna
el nostre menjar fet podridura,

vestint l’ou amb
randes de núvia,

i deixa sols a la fi
les restes minerals.

Les pedres, els
pigments de la llum,

són carn dels
nostres somnis,

paper de vidre del
nostre sentir,

que ens capola els
dits, que enverina l’aigua:

zenc blanc al llenç,
zenc viu als nostres enzims.

I les aus, els
rèptils de l’esquena del cervell,

ens devoren i ens
il·luminen.

Tot és un gran crit!

 

(DIU PEPA LÓPEZ)

BEU SANG

 

A Miquel Barceló Artigues

 

No buidaràs els ulls
a la serp,

ni el nacre de les
mans

arrabassarà cap de
les lluents escates,

ni el teu esguard
resseguirà

el solc que bada
entre la fullaraca.

Sols la llum del
verí et despertarà:

esdevindràs pedra
viva a les sementeres de la natura,

sentiràs com crema el
foc dels ferments,

com els rostolls,
els fruits, els animals

esdevenen podridura.

Esglaiat emmudirà
l’ocell marí del teu cor.

 

——————————————————————————————

(BIEL)

 

ANDREU VIDAL

 

 (DIU MIQUEL
GELABERT)

Pleniluni:

 

La mar brilla

Perquè milers de
diminuts

                                                organismes
morts

                                                Suren
a la seva superfície 

 

 

    A M. P., in memoriam

I 

No deixis pansir
les sines d’aquesta hora, no permetis
que declini insultant la corba
d’aquesta espinada feta de segons:
vull beure l’aigua dibuixada
dels teus malsons, escoltar sempre
aquest silenci que vessa com cabells,
palpar -com qui pren un bany
de pols i llum entre els vels de l’aire-
aquest racó de mai amb mans de porpra.
 
 
II 

S’envola l’ocell
                     
    i cau la fulla.
                     
                     
       Un nigul
                     
    enfosqueix la vall.
I tu ja no hi ets. Ara
el teu cos és l’arena
que s’escola poc a poc,
                     
    l’arena que s’esgota
                     
    dins el puny cristal·lí:
                     
    el meu temps, serena
que m’amara lentament, espessa
boira irreal que em furta
                     
    la forma i l’ombra. 

¿Quin estrany ésser
dins nostre esguard dissecat
sura talment les papallones?
 

(DIU PEPA LÓPEZ)

3. 

   (Homenatge a Carlo Alfieri)

Hi ha tanta gent
                     
        que s’estima a Parma
                     
        veig tants cossos
feliços que s’abracen, que es besen
tendrament
i en llurs fronts edifiquen
petites cases
                      de
goig,
que no puc, Morel·la, sinó fuetejar-te
i amb vells punyals
escriure dins la teva pell
els noms estranys
                     
        del meu amor
i quan, cobert de sang
i llàgrimes,
el teu cos em reclama,
partir cap a Firenze
on, per unes poques
lires, t’estimen
                     
   joves africans.
 

(DIU ROSA NOVELL)

(Homenatge a O. W.  De Lubicz Milosz)

 

Que ningú no miri

Les aigües mortes del vell pou,

Que ningú no escruti, insensat,

L’aire enrarit ni la densa

                                    obscuritat
del fons

                                    i,
sobretot,

que ningú no cregui haver vist
ni imagini,

que ningú no dubti

si fou el seu pipellejar o, tal
vegada,

el reflex fugaç d’algun ocell:

Res no es movia,

                                    allà
baix.

 

I que ningú no recordi

l’olor estranya del vell pou,

ni la dolça música

que pujava dèbilment des de la
seva

entranya fètida,            

                        car
allò mort

produeix estranyes
fascinacions,

àdhuc als esperits més simples,
i desperta

en la ment animal

vells records endormits, que
s’esperava

que restassin per sempre
endormits,

perillosos

            per
a l’animal i el seu déu.

 

 

(DIU PEPA LÓPEZ)

 

NOSTÀLGIA D’UN TEMPS NO VISCUT 

Allà, al vell cafè, els pescadors parlen
incansablement al compàs del fum,
perdent el plorar en un vas d’aiguardent.
No són els pescadors d’abans ni és el mateix cafè d’antany.
Ara és més modern,
les taules ja no són aquelles de fusta negra i corcada, d’anoguer vell.
Ara són de formica color fusta, que és més bona de rentar i val menys doblers.
La madona ja no és aquella noia alegre que ells coneixien,
és una dona vella i grassa, amb cara trista i que sempre està de mal humor.
Els cristalls també són nous, ja no tenen aquell color boirós,
ni els gravats blaus, ni saladina aferrada, ni tacte vibrant.
Són tots nets, implacablement nets, sense un gra de pols i lluents a rebentar.
Les cartes no tenen ja aquell dibuix barroc, meticulosament cuidat,
que feia d’aquell full de cartró una obra d’art.
Ara són senzilles i mal pintades, sense el laberint de ratlles vermelles
que tant m’agradava mirar.
A fora, han enrajolat la vorera i han asfaltat el carrer
i ens han fet un port per atracar-hi iots
que els diumenges ens espanten el poc peix que queda.
Però nosaltres, callats, al cafè, entre el fum i la remor del televisor,
com si esperàssim algú que ens dirà quelcom que no sabem,
mirant el cel, la mar, les estrelles, l’univers…
L’univers que segueix implacable el seu ritme, estrany a nosaltres
a aquest cafè,
                      a
aquest lloc,

                                                             
                     
                   a aquest
tot que és ell.

 

                                   

 

 

(BIEL)

 

JOAN VINYOLI

 

(DIU MIQUEL GELABERT)

L’ACTE DARRER

Le dernier acte est sanglant, quelque belle

que soit la comédie en tout le reste. On jette

enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour

jamais.

PASCAL

 

Quan de vegades entro,

a poc a poc, a la petita
casa

de mi mateix,

amb pas humit, a fil de
matinada,

deixant a fora els
arbres expectants,

un tremolor d’herba
tocada

per l’esbatec del primer
vent del dia,

vagits de llum,

m’adono prou

de quin desordre hi ha,
quina remor,

quin moviment d’entrades
i sortides

inútils, que el celler
està buit

-car hom beu molt-, de
restes de vianda

ja freda als plats -car
hom menja a deshora,

de pressa i malament-,

que el vell fogó vessa
de cendres

anteriors de focs que
s’extingiren

fa molt de temps, però
que no permeten

al nou cremar bé.

I mentre sec al balancí,
d’esquena al dia,

penso que és hora, tal
vegada,

de canviar els costums i
que he d’emprendre

reformes radicals.

No sé quines, però,

car les parets estan
molt primparades,

el sostre foradat, i les
esquerdes

són tantes que el
difícil és veure

què falla més.

No em val llavors de
dir-me, recordant

glòries antigues, fetes

d’amor, les flors en un
jardí, recapte

de vida i mort ensems,

que jo sóc flama

d’un ardor que no cessa,

que en mi reneix Orfeu i
que he dreçat

l’arbre del cant fins a
l’orella casta

d’Eurídice dient:
tremolo de mirar-te,

com diré mai el teu
encís?;

car temo, quan estic

així de sol i fred i
desganat,

que per molt que em
proclami

del costat de la vida,

quan sobre el mar llisca
la barca

dominical i cau
verticalment,

ferint-me, el llamp
d’Apol.lo,

i una calitja d’or
tremola

devant els ulls,

que en ser que em trobi
dins el llit

de les darreres núpcies,

m’espantaré del fred que
ha d’arribar-me

quan les cuixes de gel
em tocaran,

i que em faré enrera de
tot,

covardament, com
l’atrapat

en una gran mentida,

i que tot jo tremolaré

i no sabré cap on
girar-me

ni què invocar.

No crec en els beuratges

ni tampoc en els altres

consols.

Altra vegada sóc

quan baixo lentament al
soterrani

de la petita casa

de mi mateix.  

(DIU PEPA LÓPEZ)

 

ALL TIME IS UNREDEEMABLE

La nit passada anava per
les vinyes

seques, palpant els ceps
un per un

com si fer-ho tingués
significat:

rera els canyissos,

una dona vetllant
cremacions

em va cridar i em conduí

fins a l’estable.

No recordo

la casa, no vull fer
memòria

del menjador ni de
l’escala ni

de cada replà.

Només recordo el vent

abrupte, cargolant-se

per l’apagada xemeneia,
rebatent

les portes.

I la passió

que m’empenyia cap algú

que ja no era dins el
camp

sinó dels records.

Els arbres gemegaven

i tot era un crit fosc

que venia de lluny

i res no era
comprensible

ni res no era ja per
abastar el que tant

les mans volien: no
sentir-se buides

del tot.

Els grans focs apagats
ja no es revifen.

El vent glaçat impera i
mata.

 

(DIU ROSA NOVELL)

 

 

DIES AL CAMP

Amb ulls de fred i plens
de vent contemplo la gebrada a l’hort

i la metàl·lica
teranyina

clavada als muntants de
fusta

del galliner que guarda

l’escapadís aviram.

I sento la fetor

grisa, coent, de
gallinassa

tova, calenta, que
asfixia.

Mes tard, hora de sol,
ràpid, el gall empaita les gallines

estarrufades, que fugen.

Jo gusto la quallada

negror dels fems rics de
solatge, festa

de la gran boca de la
terra

que els menjarà
fumejants.

Les eines del treball
dormissen a l’entrada

de la masia en ombra,
cada dia més

arraconades pel triomf
vermell

de les grans màquines
ferrisses

que sobre els camps
naveguen.

Magall, aixada, càvec,

diuen pel mànec la
indefensió

de no poder servir sense
la mà d’un home,

però proclamen tostemps,

dessota l’òxid del tall,

l’antiga força de la mà
de l’home.

 

 

(DIU
BIEL FINALE)

 

 

DOMINI MÀGIC

Despunten crits de
fulles en els arbres,

esquinça un vol de grius
el capaltard

i la muntanya, amb blau
recolliment

crepuscular, porta a la
falda humil

un davantal de blats
encara tendres.

M’allunyo dels embruixos
del ponent,

esvento les recances i
les cendres

i de l’antiga troca
tallo el fil.

Pasturen per la nit
roques i cabres,

el riu encès es
precipita al mar,

l’espai vermell s’omple
de llamps com sabres;

domini màgic, regne
sublunar.

 

 (MÚSICA PASCAL COMELADE)

 

THE END

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!