Plagueta de Bord

PRELUDI. CONTAR L’INCONTABLE:
LA MIRADA PRÒPIA. Tremol en agafar la ploma per fer unes cal·ligrafies adhominesques,
del cronista que escriu i descriu, sobre la meva relació amb la cúpula de Miquel
Barceló (MB des d’ara) a la Sala XX del Palau de les Nacions Unides de Ginebra.
(Em sorprèn que el llibre panoràmic, El
Mar de Barceló (Onuart Fundación / Art 62), amb un text ben informatiu i
sensible de Rodrigo Rey Rosa, i unes fotos plenes de detalls i saviesa d’Agustí
Torres, digui una frase tan misteriosa com «El 18 de novembre de 2008 es va
inaugurar el mural de Miquel Barceló per a la cúpula de la Sala XX, etc.).»

Davant tantes de
turbulències ideologicàries, envejològiques, polítiquesques, morboreres, breu, barcelofòbiques,
amb elements tant fàcilment explosius com els que van des dels remenats,
estamenejats, criticats i premuts euros del preu de l’obra a la manca d’un tema
més ad hoc amb el nom de la sala
(dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions) com un caramull de nins
africans morts amb mosques per damunt, confes que no tocaré cap espai de debat.

L’experiència personal és d’arrel i de capçada i no admet discussió que hi
valgui. Reconec que si tingués més humor i ganes de focs d’artifici espurnejants
triaria un mirador agraït en què el motiu central seria la relació de l’artista
i el poder a través de la història, de les històries. Emperò he de reconèixer
que no em ve gens ni mica de gust. I per sort no he tingut cap comanda en
aquest sentit que potser, entre l’atzar i la disciplina, m’hauria empès a
fer-ho. Per això, amable lector que em demanes informació, et donaré la més
luxosa: la subjectiva (i per això mateix ben subjecta).

&&&

 I.—I EN EL PRINCIPI FOU LA CRISI. Anem
per feina. Vaig anar a Ginebra per primera vegada l’octubre de 2007. Just
arribar a l’edifici de les Nacions Unides MB em mostrà en una sala rectangular
i molt gran amb paret de vidres sobre els jardins tot un conjunt de treballs: a)
les dues maquetes cúpules penjades del sostre (que em recordaren els quadres de
la sèrie Marejadillas de 2002 amb
estalactites i un joc de colors calidoscopi segons on et situaves); b) els
planos de la cúpula real de 934 metres quadrats d’una estructura radial d’acer
i 737 peces d’aerolam. MB em digué que era el material amb els qual es
fabriquen els avions i m’indicà que sobre aquests plafons, tot fet per uns
enginyers suïssos, havien col·locat una tela de poliamida amb dues capes de
pintura blanca. (Què lluny de l’antiga cúpula de guix que havia de pintar
Chagall! Allò era un platet volador que podia sostenir un pes de 45 tones!) c)
un fotimer d’objectes formaven una gran exposició sobre les taules: plaguetes dietaris
de dibuixos sobre la cúpula, sobre animals, pots i bosses de plàstic plens de
pigments, figuretes diverses —batman, uns goriles, un caçador, un soldat un
grup d’astronautes, dos tigres…— i els ordinadors, impressores i d’altres eines
tecnològiques. Després anàrem cap a la Sala XX tota ocupada per una bastida de
quaranta metres de diàmetre i escalàrem fins a la plataforma que es trobava a
sis metres del’apex cupular. Allò era immens, lunar. MB havia fet proves en
diversos indrets, taques de pintura, degotissos diminuts, marques de color,
bastides accessòries. MB feia feina amb un equip d’unes vint persones
(assistents, estudiants d’art, informàtics, químics, enginyers, manobres, etc.)
dirigides pel restaurador de frescos i pintures rupestres andorrà Eudald
Guillamet. Vaig veure MB entusiasmat amb les proves, creant màquines
tamponadores per llançar pintura, fent proves de pigments propulsats amb
mangueres, etc. Allò era una vertadera bottega com la dels artistes del Renaixement.
I em parlava de fars com Tiepolo, els muralistes mexicans, de les obres que s’han
fet per exisir i no per commoure. I quan dinàrem em confessà que es trobava en
una crisi profunda i mala de contar. Les dimensions reals de la cúpula eren
tres o quatre vegades superiors a les que s’havia imaginat, les resines per fer
les estalactites no funcionaven per motius diversos, les mides i la significació
el desbordaven . Si no feia una fugida forta cap endavant faria el ridícul en
tots els sentits. Hi havia un aire de desesperació en aquell haver de
replantejar-s´ho tot de bell nou. I cercar els materials i les eines. (MB em
deia fa tres dies: No em fa bon xerrar d’això. Emperò crec que ara veig que
aquella crisi era generadora. Totes ho són. I durà mesos. Totes les meves obres
provenen de situacions crítiques). El vespre a ca seva convertida en taller em
va mostrar una taula gegantina que amb un joc de molles podia agafar diverses
posicions i on, amb un pinzells de coa de cavall, feia unes aquarel·les grandioses
plenes de blancs, negres i grisos. Era un bestiari (peixos i cefalòpodes,
meduses, un tigre blanc sobre el llac Léman, sèpies, calamars, pops, molts de
pops). Vaig partir preocupat per un cantó i recordant per l’altre la frase que
MB m’havia dit abans de començar el retaule de la Seu: «Ho faré, fent-ho». I
aquí el repte era un altre!

&&&

II— COVAMARCEL AMB
TOTS ELS COLORS DEL MÓN. Torn a Ginebra a principis de gener de 2008. Quan puj
entre el laberint d’escales d’alumini de la bastida entre grans tubs i taques
de pintura és com si m’enfonyàs sense orientació en el forat d’un avenc. Just
quan entr a la plataforma sent com si m’aficàs a mar: la mar metamòrfica damunt
el cap. Les ones de colors m’enlluernen. Quan els ulls s’acomoden a poc a poc a
les visions puc assegurar que som a l’interior de la terra dins les mil i una
coves mallorquines. Mentida, dins una covassa amb estalactites de tota casta i
condició —d’uns centímetres a dos metres o més, amb cortinatges de caramells—,
amb grans plaques deformades i esclafades, forats de color, i zones calmes
sense res, només pintura. Mentida. Em sent davall el cel de cada dia en un èxtasi
d’àcid, o en el cel del desert en la nit transfigurada, el cel de la ressurrecció
dels pigments. MB em conta que el desembre de 2007 Eudald Guillamet va
contactar amb Roger López realitzava proves amb una resina araldite fusta: era
un pasta com de pa o xiclet, bona d’obrar, i que feia caramells, degotissos,
estalactites amb formes orgàniques. Han trobat una solució! MB sempre ha estat
molt curós amb els que fan feina amb ell, amb els que li ensenyen tecnés. I ho tot
agafa al vol. I ho incorpora. I ho recicla. I ho inventa. I l’obra avança a
gran velocitat. 6000 quilos de resina epoxídica estalactiquera. Les
estalactites es col·loquen en el llocs marcats per MB amb una pistola de
paintball amb diferents colors segons la longitud desitjada. Em tem que he vist
una altra aventura del pintor que cop en sec em connecta amb l’any 1978. Palma.
Carrer de Sant Alonso. En el taller MB em mostra els dibuixos d’una instal·lació
de land art que ha fet per Cala Marçal. Em qued penjat amb els pigments que
utilitza, entre els quals domina el blau blauet, que es combinen i es mesclen
amb l’arena, les roques, el sol i l’aigua de mar. I quan va fer aquesta obra
també estava en crisi (trencament amb molts amics del Taller Llunàtic, cadascú
campi com pugui, etc.). Veig els pigments de Cala Marçal convertits en policromia,
en polimorfia, en volcànica lava que cau del cel amb tota casta de formes, punxegudes
sobretot, i esquarterades. Res a veure amb l’escola del tacte de tanta de feina
de MB i, especialment, el retaule de la Seu de Mallorca. Ha desaparegut els
bonys i forats, el contacte cos a cos de l’artista i l’obra. Aquí hi ha la
disseminació dels fruits dels colors. MB em diu que ha fet servir uns 28 ó 30
pigments diferents, aproximadament 8000 kilos de pintura dels quals 1500 són de
pigments d’alta qualitat que li subministra el Dr. Kremer que té una fàbrica a Lausanne.
Em mostra el regal que li ha fet: dos-cents grams d’un pigment caríssim: la
porpra clàssica, la còrpora de milers de mol·luscs dels gènere Murex. Emperò, encara hi ha un repte. MB
vol una màquina, que sap que existeix, que li permeti fer pinzellades de 20 ó
25 metres de projecció amb la mateixa relació que en un quadre en fa set o vuit
per tapar-lo sencer. Quan li telefon el mes de març ja ha trobat el prodigi: la
màquina italiana marca Moro de «cua de porc», fabricada especialment per bombar
petroli cru, que dispararà mil litres de pintura per minut. Un compressor d’una
potencia descomunal. MB va projectar a la cúpula 9000 quilos de pasta de
pintura de tres colors blanc-gris-glacials. Anava vestit amb granota blanca, màscara
i ulleres de protecció, guants de cautxú i botes de seguretat. MB em confessava
que va encertar a la primera, perquè si m’hagués equivocat amb aquesta màquina hauria
estat un desastre. Llançava la pintuta molt densa amb tubs de pevecé de sis i
vuit centímetres un poc esclafats a la punta perquè fossin més precisos. Tapava
en un sentit els degotissos que pengen perquè em quedassin els colors en un
costat i la pintura propulsada a l’altre. Els retocs finals els vaig fer tot
sol. L’equip em deixava i projectava pintura blanca i aplicava pintura amb
graneres de diferents mides. El 28 de maig de 2008 dóna l’obra per acabada.

III—UNA CÚPULA QUE
CAP HUMÀ VEU GERMANA. En la radicalitat de l’experiment artístic hi ha l’humanitat
més fonda. El 18 de novembre de 2008 em vaig passar dues hores passejant per la
Sala XX i una hora assegut assistint a l’acte d’inauguració. D’aquesta parafernàlia
del poder dues fites simbòliques que em demostraren la lluita de MB per la seva
llengua i cultura catalanes. Llegí en català —no hi hagué traducció simultània—
un text sobre l’embrió del seu treball. Crec que sentir la paraula poètica de MB
en aquell indret simbòlic, on només Andorra té el català com idioma oficial, va
representar un ferm i noble gra d’arena per a una Europa dels pobles i les
cultures minoritàries i minoritzades: la celebració dels 60 anys de la
Declaració dels Drets Humans. Digué: «La superfície oceànica de la Terra i les
seves fondàries més amagades. En aquesta mar agitada hi podem suposar uns
quants nivells. El fons d’aquesta mar i els seus habitants policromats. El pla
de l’aigua, l’escuma blanca sobre les mateixes aigües agitades per la maror i
al final el reflex, allò que reflecteix aquesta mar, allò que està davall,
nosaltres.» Quan el violonxel·lista interpretà El Cant dels Ocells, que fou la música que tocà Pau Casals a la seu
novaiorquesa de les Nacions Unides quan es celebrà el vint-i-cinc aniversari de
la Declaració també vaig sentir un altre calfred. I torna’m-hi torna-hi. És un
calidoscopi literalement i en tots els sentits. És tan gran que no l’acabes de
veure mai des d’un sol punt de vista. Des de cada punt de vista veus una cúpula
diferent. Em vaig ajeure al centre de la sala i intentat amarar-me d’una visió
global vaig pensar que en el seu sentit abscòndit la cúpula és una gran festa
de l’individu humà. De la mirada singular de l’individu humà amb tots els seus
drets i deures.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!