Plagueta de Bord

Antònia
Maria Cruelles i Torner, ets una dona de seixanta-dos anys, d’una bellesa
serena i amable, vídua, que, quan els teus dos fills han partit de casa —Joan, de vint anys, que estudia
audiovisuals a la Universitat de Vic, i Francina,
de divuit, que té una beca per fer teatre amb Arianne Mouschkine a París—, vas sovint a l’aeroport de Son Sant
Joan i agafes el primer avió buit cap a un lloc d’Europa.

[Foto Gabriel Ramon]

Aquesta vegada has
pres, després del bot a Barcelona, un vol cap a Nàpols. Mentre esperes,
entrevols, cerques per internet un hostal per devers la costa amalfitana.
T’agraden aquelles informacions que, a més a més de les dades bàsiques, et
mostren en un petit vídeo les instal·lacions del lloc i, sobretot, el paisatge
que t’envoltarà la pròxima setmana. Després de fer voltes amb diferents
cercadors et decideixes pel Relais Roncazzi. Les imatges d’aquesta vil·la en un
replà d’aquelles muntanyes que cauen en picat sobre el mar, on hi arribes amb
escales de marges de llimoners i d’horts, amb Capri, emboirada al fons, t’ha
fet molta de gola. Els qualificatius de la publicitat són un poc convencionals:
«Romàntic i íntim hotel familiar que us farà la impressió de ser acollit en una
casa privada. Les cambres, grans i espaioses, suren sobre el verger que forneix
els ingredients per a dinars i sopars deliciosos.» Has comprovat que és a una
passa d’Amalfi i ben a prop de Positano, Pompeia, Paestum i Sorrento. El preu,
155 € per habitació individual, et sembla barat. Travesses Nàpols amb un
taxista que no s’atura de xerrar i no entens res de res. Emperò t’agrada creuar
aquella ciutat amb un trànsit infernal i endinsar-te en una autopista d’on
sortireu per enfilar un camí de cabres i corbes. El tipus de la recepció et
parla en francès i tu li contestes amb aquella llengua perfecta, que
aprengueres amb les monges franceses del Pont d’Inca. En arribar et fas
directament un bany de sabonera. Agafes l’eixugador dels cabells i te’l passes
per tot el cos. Després t’estires al llit, mires el sostre de color blauet i el
cel hemorràgic del capaltard rera els vidres. Amolles la televisió i telefones
a Angeleta, l’amiga coral. No se’n
pot avenir que et trobis tan lluny de Mallorca i et demana que la cridis sovint
perquè passa pena quan ets fora. Fas zàping fins que trobes una cadena de
música clàssica. Baixes el so i t’endormisques entre coixins de plomes.
Recordes quan conegueres Angeleta, que, als seus trenta anys, acabava de sortir
de monja. Son pare havia tingut un infart fort. Ella era filla única. Sa mare
havia mort de part. Recordes quan començà a dur la direcció de la fàbrica de
sabates. No t’hauries pensat mai que aquella mongeta fes anar de cul directius,
dissenyadors i obrers. Un dia et va contar que s’havia enamorat de bon de
veres. Tu li veies a la cara transmudada de joia. Quedàreu un horabaixa al cafè
Líric perquè et presentàs el festejador. I quina no seria la teva sorpresa quan
veieres una al·lota d’uns disset anys que nomia Isabel. I comprovares que les dues feien una parella perfecta. Ara
que ja duen més de quaranta-cinc anys plegades tornes veure-les de joves
—Angeleta amb els seus vestits sastre amb pantalons cenyits, que li donaven un
aspecte un poc masculí, i Isabel amb les randes i les robes de teixits
naturals, amples, estampades de roses, un poc hippies, amb aquella feminitat
dolça— i et sembla que el món està ben fet. Soparàs d’un saquet de llet
deshidratada amb una mandarina i passaràs un guster de somniar en la teva
cambra com si fos un amant. Algú et va dir: La demència és una diversió sana
per als vells. I rigueres com una orada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!