Plagueta de Bord

Eren les sis del
matí a l’aeroport de Son Sant Joan de Palma i dins l’avió d’Spanair que anava a
Barcelona hi havia tota una delegació política oficial i familiars i amics que viatjaven
cap a Ginebra per a la inauguració de la cúpula de Barceló. Però ningú no
coneixia aquell bergantell que estava a la darrera fila, nomia Sebastià Rosselló
Femenies i des de feia un any estalviava euros per aquell viatge en què xifrava
un munt d’il·lusions. Ell tenia molt clar que volia ser de gran: biògraf de Miquel
Barceló: el pintor que l’havia acompanyat des que va tenir ús de raó. 

Ho
recordava com si fos ara: aquell matí de 2003 quan va entrar a l’edifici de la
Llotja on hi havia una gran antològica del pintor felanitxer no sabia que
aquelles dues hores dins el bosc de quadres li canviarien la vida. Allà va
saber que uns pigments, uns olis i unes matèries mogudes per un cos humà que entapissa
amb saviesa i inspiració gran teles, li mostraven més paisatges i visions, mes
coses de si mateix, que totes les lliçons que li donaven a l’institut de secundària.
Sebastià va sortir de la Llotja levitant, ple de blaus de gust i de malenconia,
de joia i de sentiments sobre la fugacitat del temps. De llavors ençà havia
recopilat tot quan va trobar sobre Barceló, la capella de la Seu de Mallorca era
un poc casa seva perquè hi havia passat els moments més intensos i commovedors
d’aquells dos anys darrers. Ara, gràcies a una amiga coral, Maria Rosa Solà,
que coneixia a la secretària de Barceló, Maria Hevia, havia aconseguit una
invitació per assistir a la inaguració de l’obra magna barceloniana. Aquella nit
passada quasi no havia dormit i ara, dins els vol de Swissair que l’engrosava
per damunt els Alps, Sebastià somniava en aquella covamar que havia vist en
fotos i reportatges d’una forma parcial i inacabada. Com el renouer d’un
xuclador de tempesta l’aterratge el va baixar a la realitat. Ja hi era. Estava a
pocs metres d’aquell any de dolors i treballs barcelonians per parir —foren nou
mesos justs, això li feia gràcia—, aquell mig ou de mil i uns rovells. Aquell
primer dia ginebrí es va dedicar a recórrer els indrets de la seva aventura. Va
veure el jardins tardorals plens d’arbres tenyits de grocs, vermells i marrons
que envoltaven el Palau de Nacions amb el llac Leman al fons. Va passejar vora
l’hotel d’Anglaterra, just davant el qual l’anarquista italià clavà un estilet
a l’empedradriu Sissí, va contemplar molt de temps la casa de pisos on Mercè Rodoreda
va viure amb Armand Obiols; madame Prats, li deien els veïns, i on va escriure llibres
tan fonamentals com la Colometa o La mort i la primavera. I on Sebastià xiuxiuejà:
On fou un poc feliç. El govern català hauria de posar una placa al mur
recordant-la. Ginebra està plena de plaques: d’hugonots i de Voltaire. De Borges
i de botànics i metges, de fundadors de la Creu Roja i de la Societat de Nacions,
de savis i poetes. Aquella nit com que estava rebentat va dormir seguit. I a
les nou i mitja ja era davant la porta de Pregny per entrar al Palau de Nacions.
Estava content perquè quan va arribar hi havia poca gent. Només recorda el gran
hall i les seves passes cap a una porta de la sala XX de la qual sortia una
calentor de fornal. Quan va mirar, quan es va topar d’ulls amb aquell cel tan
baix i tan gran, tan ple d’estalactites i tan acolorit, tan tempestuós d’ones
de pigments i d’escumes bimbollejants quasi es va acotar com quan entres en un
avenc i tens por de no pegar al sostre de la cova. Allò era el que venia després
d’Altamira, Lascaux i Chauvet-Pont d’Arc, tres coves amb pintures que Barceló
ha fet seves, ja interioritzat al fons dels seus abismes creadors. A poc a poc
Sebastià intentava enfocar la mirada en aquella constel·lació de contel·lacions
que, mentre anava fent la volta al perímetre de la sala rodona, canviaven de
forma i de color com en el calidoscopi que li duguren els reis quan era petit. Allò
era un prodigi: dins el magma volcànic, dins el big bang creatiu, dins aquella
sopa originària, creixien els blaus clars que es convertien en blaus marins i
viraven cap als taronges, els carmins, els lapislàtzulis i un altre pic els
porpres que s’agermanaven amb els violetes i els negres que tocaven una extensió
de verds escampats cap a la creixença. Sebastià arribà a un punt en què el
colors es tornaven blancs marronosos, un blanc grogós de sorra, d’erm i de
desert marí. Sebastià va anar al centre de la sala i es va ajeure sobre la
moqueta beix. Al mirar cap a dalt, a l’eix dels radis de la cúpula, va sentir
que entrava amb tot el cos en una visió dinàmica que barrejava la força de l’al·lucinació
i el misteri del miratge en un inacabable engolidor vertiginós. Sebastià ha
hagut de tancar els ulls perquè sentia el cap encés, irradiat:
cervelltremolava. Una hostessa li ha demanat si no es trobava bé i ell ha
contesta: Estic molt bé, som al cel. Sebatià era un reflex transformat que s’aixecava.
Era un altre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!