LLÀTZER
El cementeri de Salern no m’havia fet por mai. Havia cercat mon pare
pertot. Havia cridat Andreu, Andreu! per totes les habitacions, per davall cada
arbre del corral, per dins la cisterna, per l’estable, per dins el cup, per la
sala d’allà dalt on guardàvem el gra i la perxa del porc, pel vell celler
abandonat on no baixàvem mai. Després, cansada de cercar i belar, vigilada per
la mirada de nina polissona de mumare que només em deia ton pare és un
malcriat, ton pare és un malcriat, havia partit de quatres a cals veïnats per
demanar si en sabien res, i havia recorregut els bars on li agradava anar, can
Menut, can Beia, can Soler, i fins i tot havia entrat a la rectoria i madò Bet
m’havia confirmat que tampoc no l’havia vist. No l’havia vist ningú.
[Marina d’August Stridberg]
He tornat
a ca nostra per si hagués sortit del seu amagatall. A mon pare sempre li havia
agradat jugar a conillons. Ell me n’havia ensenyat. I segur que amb aquesta
mania antiga s’havia pogut aficar dins un guarda-roba, davall el llit o en una
cambra de mals endreços que estava plena d’andròmines. He obert tots els
armaris, m’he acotat davall tots els llits i m’he omplert de teranyines i pols
fent una visita als porxos sense trobar-lo. Mumare, asseguda a un balancí del
primer aiguavés, que xerrava d’ella mateixa en tercera persona des de feia una
bona temporada, em repetia: Na Francisca no l’ha vist en tot el sant matí. Em
sentia com una boja nerviosa, descambuixada de tant de demanar, de cercar, de
suar. On s’hauria pogut ficar aquell tros de carn batejada de vuitanta-cinc
anys amb el capet a adobar? Em sentia acabada, retuda, desgraciada, impotent.
Vaig estar a punt de cridar en Jeroni a la feina. Però era com si el sentís:
Germaneta meva, ets una despistada de cal déu que no saps tenir esment a ningú.
Per això no tens cap home condret al costat. Si li passa res a mon pare ho
tendràs damunt la consciència. Ets tan poc aguda que només em crides quan et
convé. L’únic que et puc recomanar és que avisis la policia.
No és el moment de policies sinó de pensar quin temps fa que no el tenia
controlat. Devers les onze m’ha demanat un tassó d’aigua. Ho record perquè el
rellotge de la parròquia tocava hores i ho he mirat. Després m’he posat a fer
rentadores dins la bugaderia i he perdut un poc la noció de tot. I quan l’he
començat a cercar ha estat perquè volia que em digués on havia posat la camisa
bruta que li havia fet treure aquest dematí i que no trobava per enlloc. Ara
són les dotze i mitja. Deu fer tres quarts que ha començat a partir de la casa.
Si pens amb les seves obsessions d’aquests darrers temps segur que aclariré cap
on ha partit. Fa dies volia que l’acompanyàs a la seva garriga de la Coma on
volia acabar la casa de roter. No em volia escoltar quan li repetia que la casa
ja està ben acabada i que amb aquesta calorada estiuenca no ens convenia anar a
un lloc on no es pot arribar en cotxe. Ell protestava i insistia que aquella
volta de la casa de roter no estava coronada, que allò s’havia d’acabar sens
falta si no volia que s’esbucàs i que tenia bones cames per pujar des de cal
Romeu fins a l’entrada del bosquet. Són dues passes i a més a més tenc totes
les eines allà. Només basta agafar un poc d’aigua i de pa taleca per poder
pegar un roec. Ja saps que la feina no em fa por. No s’aturava d’insistir. Era
molt pesat. Però podria agafar el cotxe i partir cap allà dalt. Si ha agafat la
direcció de la Coma el trobaré per la carretera on deu anar tira tira amb el
gaiato.
Dit i fet. He dit a mumare que anava a comprar i que no es mogués de ca
nostra. Li he afegit que aniria a cercar mon pare al cafè i que tornaríem
plegats. Ella ha fet una cara de complicitat dolenta i mirant-me amb els seus
ulls petits, rodons i blavencs m’ha amollat: Na Francisca sap que l’enganau.
Però no passis pena. No ho dirà a ningú. Ella és bona al·lota. Sou vosaltres
dos que li teniu una mania grossa. I tota la culpa d’això la té na Maria
Corbella, que no em va poder veure mai. N’estic ben segura. Després ha abaixat
el cap i com si no res s’ha posat a brodar de bell nou en un tambor on no
s’atura de fer floretineues de punt de creueta per a una nora inexistent. Quan
he arrancat aquell citröen vell he sentit un calfred per l’espinada. Aquella
setmana mon pare no s’aturava de demanar-me per Maria, la seva mare. Al
principi no li havia donat gens d’importància. Li deia que havia anat a veure
una cosina i estaria uns dies fora. Quan hi tornava li explicava que havia
partit de viatge amb una peregrinació a Lourdes i que no tornaria fins al cap
de quinze dies. De vegades em confonia amb ella i em deia: Tu ets mumare, però
ja no em fas moixonies ni em cantes vouverivous. I els ulls li espirejaven.
Llavors jo, molt fluixet, em posava a entonar: Horabaixa post el sol,
plorinyava l’infantó, no ploreu angelet no, que mumareta no ho vol. I ell es
posava molt content, feia mambelletes una bona estona i semblava molt feliç.
Aquesta carretera de la Coma era un antic camí de carro. Record les vegades
que hi vaig pujar amb el padrí Pere i la somereta amb aquell cabriolet amb vela
que no podré oblidar mai. Tenia un seient d’un blanc cru amb molles i el padrí,
quan ja era un poc grandeta, em deixava les regnes mentre em contava històries
de la guerra d’Àfrica. No estic per guerres. Mon pare no ha partit cap aquí.
Amb aquesta calorada no hauria fet ni la meitat de quilòmetres que duc i no em
crec que ningú l’hagi agafat amb autoestop. Ell té una porada de la gent
externa. Amb raó o sense només em fii dels meus, siguin vius o estiguin al
cementeri, repeteix com una lletania. La paraula cementeri s’ha posat a fer
bellumes davant la meva vista. M’he aturat en sec. He pegat mitja volta. I he
pensat que era una mala detectiu perquè allò era el primer que m’havia d’haver
ocorregut. Tot el cos em tremolava. Un nigul de tristesa m’havia caigut damunt.
Em sentia com si la tristesa m’esclafàs lentament el cor. El temps s’havia
aturat. L’espai em semblava infinit.
El cementeri, amb les columnes acabades en una espècie de fulles de
garballó i confegides amb un entrunyellat de ferro forjat que formen el pany de
l’entrada, segueix allà, antic i immemorial com sempre, amb la porta monumental
on hi ha una creu immensa, amb el passadís central enrevoltat de caminois plens
de tombes carregades de creus, d’àngels, d’inscripcions, de retrats, amb
aquella vegetació anàrquica de rosers, de troanes, de mates i de xiprers, amb
el fons on hi ha una capella amb punxes neogòtiques que està sempre tancada,
amb uns grans contenidors verds de fems d’on surten rams de flors seques i
corones musties, amb una desolació grisa que unifica totes les coses. No m’he
errat. Mon pare hi era. Estirat amb la còrpora esquifida damunt la tomba
familiar, que s’amaga rere una mimosa quasi seca. S’havia tret tota la roba i
s’havia ajagut damunt la pedra maresa entapissada de noms, dates i líquens
rovellats. Semblava mort. Quan l’he tocat ha tengut un regiró que l’ha fet
estremir de dalt a baix. Mon pare, que feis? Li he dit fluixet. Ha obert
aquells ulls verdosos envermellits, inflats, que li espirejaven i m’ha mirat
com si fos una aparició. M’hi he acostat i l’he ajudat a incorporar-se. Ha
quedat assegut amb les cametes fines com filferros que li penjaven. No hi ha
dret, ha amollat amb una veu rogallosa que feia molta d’estona que no li
sentia, una veu d’haver plorat molt, m’havíeu amagat que mumare és morta. Sou
el que no hi ha. Com podeu fer-me una cosa així. I fa trenta anys que és morta.
Sou uns malanats. Això no es fa a un home bo com jo. L’he ajudat a vestir-se a
poc a poc a poc. Si algú ens ha mirat d’enfora ha vist dos morts vivents. A mi
em queien unes llàgrimes grosses i rodones que em baixaven per les galtes i em
banyaven les mans mentre feia tot quant sabia per vestir aquell home que,
també, plorava en silenci. Érem dues figures que es cremaven dins la claror
xafogosa del migdia estiuenc sense flama, sense foc, sense alè.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!