Plagueta de Bord

PERSPECTIVES D’UNA CARÍCIA

He cercat l’observatori dels carabiners d’abans de la guerra: una cova tapada per una mata gegantina em permet dominar el caló de pedres i algues, tota la mar gran. Sé que vindràs. No tens una hora exacte. Llegesc poemes d’amor i vigil. Quasi no passa gent vora els caminou que voreja el penya-segats perquè són dies faners i la platja, allà enfora, és el cau de la gent.
Paul Verlaine em sorprèn quan diu: Ô gland point suprême de l’être! Això és l’exordi d’un text de Paul Chanel Malenfant que m’engata com la saladina, el resol i la humitat fosca d’aquest coval: Masse de muscles. Mottes de peau. Ce corps d’homme flambant nu et noir entre les draps. Em not com creix l’enravenada davall la pell del mallot elàstic. Je suce et mords les sein tandis que de braise bande et bouge sa verge entre mes cuisses. Rose de cuir dans le trou de la fourrure. Em toc el meu bony que es fa gros amb la mà dreta i em puja un calfred per la cintura. Une salive d’huître fraîche s’emmêle au goût doux-amer de la semence. Branle-bas. L’ombre des gestes épars sur le tapis. Il vient contre le mur: parfaitement nu et noir. Sexe horizontal. El vaig que ve d’enfora. Llegesc aquell cos amb moltes hores de gimnàs,  de natació i de vida. Duu una camisa taronja i un calçons curts blancs. Mir aquelles cuixes fortes en què els músculs es marquen a cada passa. Torn al poema. Les seins s’illuminent. Le ventre plat tressaille. Sanglot. Râle. Spasmes de la taille. Éclair de lait. Le jet fulgure. Ell s’acosta amb cambra lenta, sembla que no arribarà mai. Veig el paquet massa exagerat com si anàs sempre encès en els oros. Deu ser un miratge produït per la calor, la calentor i la fortor.

Tant de sperme, tant de sperme dans un corps noir. Sous-bois des aisselles. Le ventre étincelle. Un chat. À la nuque, un parfum de cuir, de cèdre, de soya. Ell ja comença a baixar cap al caló amb l’aigua de mar més plana que una bassa d’oli. Les anques es mouen amb ritme: fan toquera, fan mengera, fan enculera. Davall la cua de cavall castanya veig el clatell que em fa mosseguera. Em trec el mallot amb dues estirades. Tenc la verga vermella a punt d’esclatar. Em descapoll lentament. Escup dins la mà dreta i amb aquella grapada de saliva començ a remenar-me-la a poc a poc. Un feix d’electricitats em creuen l’espinada i estic a punt d’acubar-me quan ell s’ha tret tota la roba i es posa un oli lluent damunt la còrpora. À l’anus, un goût des feuilles mortes, des fruits de mer et de sous-bois. Le jour, l’amant noir traverse les miroirs. La nuit, le creux de son épaule est un dortoir d’écolières. Sa nuque parfois suffit à mon désir. Mir aquelles aixelles potents plenes d’un feix de pèls arrissats, els mugrons amb una aurèola quasi negre, les mans plenes de tactes foscs, aquell taca del perrús on sobresurt un marbre mort, negrós i llarg que balla quan ell es mou amb les fregadisses de l’oli solar. La meva mà dreta no té aturall. És com si ensumàs la seva olor potent, el gust d’una llengua voluptuosa fent camins per la meva estatura, el sent tan aprop com si el tingués damunt, els seus moviments, els seus tremolors, la seva homenia sencera posseint-me. Un llamp blanc i rabent es dispara cap a les fulles de mata, els ull s’entelen i caic estirat damunt aquella terra calcària que acull aquells alens espessos que sembla que no s’han d’acabar mai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!