14 d'agost de 2010
Sense categoria
2 comentaris

FEM I FAM DAMUNT UN LLENÇOL DE MAR

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Times;
mso-fareast-font-family:Times;
mso-hansi-font-family:Times;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
h1
{mso-style-link:”Título 1 Car”;
mso-style-next:Normal;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:1;
font-size:12.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Times;
mso-hansi-font-family:Times;
mso-font-kerning:0pt;
mso-ansi-language:CA;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-link:”Texto de cuerpo Car”;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:6.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Times;
mso-fareast-font-family:Times;
mso-hansi-font-family:Times;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
span.Ttulo1Car
{mso-style-name:”Título 1 Car”;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Título 1″;
mso-ansi-font-size:12.0pt;
mso-ansi-language:CA;
font-weight:bold;
mso-bidi-font-weight:normal;}
span.TextodecuerpoCar
{mso-style-name:”Texto de cuerpo Car”;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Texto de cuerpo”;
mso-ansi-font-size:12.0pt;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Aina s’aixecà tard, això era el que li agradava més d’aquelles vacacions a
Port Baal, es vestí amb el mallot complet de color taronja, recordà que havia
somniat amb serps, n’hi havia una de molt grossa i grassa, devia ser una boa com
aquella amb la qual es va fotografiar en un mercat de Nova Delhi, sort que
algú, no sabia si era en Julià o n’Enric, li havia tret el caparrot de l’ofidi
quan anava directe cap a la jugular, després en va veure a voler, de serpetes, dins
els ulls buits de les pepes, dins les mans d’una nina d’uè, dins les bosses de
les senyores d’aquell restaurant, o era un supermercat?,

[Foto: Michael Kenna]

eren primes i llargues
com les trunyelles que li volia fer Sumaya,
la senegalesa que venia a netejar l’apartament dues vegades a la setmana i que
era un mostrari vivent de trunyellons agafats amb llaços de colorins, un
piercing a l’oronell esquerra, un altre al llavi inferior i un tatuatge enmig
del clotell amb una calavera caçada dins una teranyina, els piercings i el
tatuatges els feia el seu home, Jeffry,
un roquer californià mig hipiós que aterrà a Mallorca perquè el volien enviar a
la guera d’Iraq, es posà a riure mentre pensava en aquella parella estrafolària
i es preparava un muesli amb llet desnatada que s’engolí amb tres glops com si
fes tard a alguna cita, s’entimà unes tenis molt usades, tancà de cop la porta
de l’apartament i a córrer s’ha dit, en arribar a la banyera de la russa
començà els exercicis d’estirament, la russa era una leidi anglesa que, després
d’esclovellar un parell de lords, es casà amb un rus exiliat devers els anys
vint i busques i construiren un casal blanc tot envoltat de columnes i frontons
amb jardins plens de xipresos entre els pins i buguenvil·lies sagnants que l’ajuntament
havia convertit en centre cultural, cop en sec li vengué al cap allò que volia
oblidar i tengué una girada de ventre, se sentí estúpida, idiota, desgraciada,
es posà a fer fues cap a l’Algar fins que els pulmons li digueren basta, fins
que el cap frenà les revolucions i s’estirà damunt un llit d’algues humides,
tancà els ulls, alenà fondo, escoltà el xasss, xasss de l’aigua contra les
roques i desitjà no haver conegut en Julià, mentida, l’estimava des de feia mig
any i per això havia consentit la capbuidada de fer-ho sense goma, decidí que
no li donaria més voltes, controlà set respiracions abdominals, molt més
relaxada partí a poc a poquet, just entrar en aquell niu llogat sobre els
escars i les barques del riuet posà música al seu cervell, Straight, No Chasser del Thelonius Monk adorat que sempre li
donava unes notes salvavides en els moments difícils, encengué el mòbil,
telefonà al Centre d’Anàlisis Biològiques i li digueren que hi anàs a la una,
els resultats no es donaven mai per telèfon, prengué un valium amb un tassó d’aigua,
es notava com els nervis entraven dins l’aire de la confusió, sonà el timbre i el
mòbil ahora i pegà un xiscle, obrí la porta, era Sumaya, i contestà el
telefonino, era en Julià, se sentí alleujada després de parlar amb aquell home
que feia tres dies li havia comunicat que després d’anar a donar sang li havien
descobert que era seropositiu, entotsolada digué fort, fort, fort: Em trob bé? No
em trob bé?, destrià a la terrasseta entre els cossiols i tres escandaloses
flors vermelles d’hibisc, l’ocell mare, i, totd’una, l’arribàda d’un revol de l’ocell
fill, petit i rondanxó, amb el bec un pam obert i piuant a les totes, pensà com
una punyida, si tot això li pogués contar a mumare, anà cap al paquet de lucky
strike, encengué la cigarreta com si fos un xirri, després de la primera
xuclada decidí que el coratge, la caparrudesa i la paciència eren les seves
millors aliades. Tot això succeïa aquell llunyà estiu  de 2008 en què la pobresa avançava a
voler, per als pobres i no s’aturaven de sortir corrupcions, sobretot econòmiques,
dels rics, del PP d’Acrollam. Per què els rics es corren pels euros?

  1. Tots els governants semblen de la classe pobra amb idees pobres que només saben que demanar i demanar per a acontentar els pobres del món i aconseguir ser encara ser més pobres.

    Des de la Xina passant pels EUA, Gran Bretanya, França, la Unió Europea, Zapatero o el guvernament català i els del PP a l’Estat espanyol s’en duen la palma, doncs són els pitjor que pot n’hi haure doncs són els més pobres de tots, encara que els agrade donar de ric.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!