13 d'agost de 2010
Sense categoria
0 comentaris

EL MEU, EL MEU, EL MEU, EL MEU, EL MEU ARDOR


Em trob a l’spa del Paradís. Per a un
convalescent d’una malaltia amorosa forta no hi ha res millor que unes fregues
pel cos donades per mans que, a més 
a més d’uns coneixements tècnics, saben trobar i guarir les contractures
de l’ànima.

Qui em telefonava des d’una ombra luxosa de pins de l’hotel Palau
del Mar, era Jordi Subíes, un amic
coral del CIDE, col·legi magnífic i modern de don Guillem Estarellas on férem el batxiller plegats des del 66 del
segle passat, amb qui havia guardat unes complicitats antigues que apareixien,
quasi automàticament, just en el moment de posar-nos a parlar. Ja el podia
trobar en una inauguració de l’artista Suzy
Gómez
chez Horrach, en una debat
del GOB sobre l’estat present de la destrucció de l’illa ultralocal (Un replà
de la història: el cronista desitja que els caigui damunt tot el pes de la llei
als emmerdadors de les pedreres de marès de Muro and Cia, intoxicadors de la
vida del sòl, del subsòl, dels aqüífers i airífers de davall Terra, usurers que
estan tan cegats per guanyar euros que no es temen de la salvatjada que fan.
Però la ignorància no eximeix la llei. I crec, també, tan bé, que molts es
temen del mal, que fan mal! En un d’aquest santuaris postindustrials, les
daurades pedreres que agradaven tant a l’enyorat amic Guinovart —stop!, l’exposició 
dels xopiners-sandians a la cel·la número tres de la Cartoixa de
Valldemossa val l’amistat i l’alegria—, li vaig fer una entrevista per a tevé.
I en un altre buit de maresos sagrat de Muro, Agustí Villaronga hi rodà aquella pel·lícula mítica titulada Al Mayurka. Ah! I el rotllo que els hauria
de fer caure la cara de vergonya, això de no realitzar les anàlisis per manca
de pressupost per part de la conselleria de Medi Ambient del Govern de les I.
B., un escàndol. Uep! El Consell de Mallorca no pot perdre calada i la UIB té
un laboratori perfecte! Tornem al Miquel
Estrany
, un director de sucursal de Sa Nostra, que parla amb el seu amic,
ric i dandy, Jordi Subies), ja el podia trobar en una projecció  cineclubera de The Bad and the Beautiful de Vincente
Minnelli
o per qualsevol carrer de Ciutat i sempre la connexió es produïa
amb la intensitat original. Per això quan Jordi va dir, Miquel, te’n recordes
de Therèse Landowska?, un calfred em
va recòrrer de dalt a baix l’espinada. Catalina
Roure
, la dona amb la que havia compartit els darrers nou anys, havia
partit feia dos mesos a Moçambic per fer de metgessa d’un hospital de mares i fills
malalts de la sida. Era una forma molt noble de tallar la nostra relació que,
segons ella, navegava dins la rutina quotidiana. Allò que m’assegura que no m’equivoc
gens és precisament que tu no te n’havies temut de res, m’amollà Catalina com
comiat. Tenia totes les raons. I ara, la interrogació de Jordi, em duia una
gamma de tenebres tèrboles, d’ombres mòbils, de renous foscs que sorgien d’una
ferida que creia tancada per sempre. Vaig conèixer Therèse dins una cova
marina. Aquell horabaixa la mar semblava un camp d’herbei lluent i pla. Nedar
sempre ha estat per a mi el millor capítol del millor llibre d’autoajuda. Pels
roquissars de la costa, aquesta frontera terramaresa adorable, el que s’ha
perdut perdudament escampa raigs, raigeja encara. Vaig bucejar molt de temps. En
acostar-me a la cova de les Oblades la vaig veure. Tota nua dins la claror
capvespral semblava una dona d’or: Era Calypso,
era Venus, era Eva. Era una deva jamesbondiana. M’atreia com un imant de carn.
Record que l’encontre fou un arc voltaic. No boixàrem. Inventàrem les estacions
de l’amor des de la nit dels temps. Cada exploració una festa, cada tacte una
fireria d’extremiments, cada besada un naufragi, cada mirada un llamp d’altes
tensions. L’encaix dels cossos un grand finale. Em contà que era trapezista. Em
mostrà les ferides de les caigudes. Em digué rei, amic, senyor, amat, llaurador,
àngel, aparició. Visquérem moments, eternitats. I fugí com en un somni. Tot això
travessà pel meu cap en aquells moments de silenci dins el fil telefònic entre
Jordi i jo. Ell fou l’únic confident d’aquella victòria fracassada. Miquel!,
Miquel!, no em sents?, cridaves. Has sabut res de Therèse?!, vaig xisclar. I Jordi,
amb molta de delicadesa i tendror, em comunicares que el seu obituari sortia a Le Monde d’aquell dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!