Plagueta de Bord

VISC DINS LA CURIOSITAT DELS COMENÇAMENTS.

Escriuré sense cap justificació. Voldria que el text fos un trunyellat d’anotacions de tot un conjunt d’esdeveniments, dels més minsos als més significatius, lligats amb el desig: escenes, conversacions, gestos, pràctiques personals, temptacions, ensomnis, fantasmes, objectes, anècdotes, etc.
Aquests dies he viscut la vorera de mar, la platja, les roques: una escenografia extraordinària per a l’omnipresència del desig. Primer de tot sentir: sentir el sol com cau en picat sobre la pell i la crema, sentir la frescor de l’aigua quan hi entres corrensos entre esquitxos, sentir la fluidesa del mar quan nedes amb la respiració en punt i els músculs que es vigoritzen a cada cop de crowl, sentir la bellesa de submergir-me cap al fons de la mar i poder veure tot aquell conjunt d’espècies subaquàtiques que formen una població variadíssima i encisadora, sentir el gust de la mirada quan damunt la tovallola pots veure els cossos que t’envolten, sense que et vegin, en una nuesa plena de diversitat, sentir les metomorfosis, els strip-tease, de la gent que es despulla quan arriben la platja, sentir aquell moment captivador quan veus que la roba desapareix i surt un cos fulgurant o pansit, o atlètic o desolat, sentir com aquell cos es posa a caminar i entra dins l’aigua amb els seus gestos, els seus crits, els seus plers, sentir els canvis lents que passen dia en un període de vacacions (l’embruniment del personal que augmenta dia rera dia,

[Foto Sebastià Perelló]
les històries d’amor que neixen damunt l’arena, l’agilitat dels personatges quan ja tenen el lloc com espai quotidià, el meu desig cap a un cos que només contempl d’enfora i que em fa enravenar, els primers signes de complicitat amb alguns personatges quotidians —mirades, somriures, petites conversacions—), sentir aquest teatre vacacioner dins la llum incomparable que ho embelleix tot.
He pensat en un referent literari: l’aparició de Tadzio a la platja del Lido de Venècia sedueix aquell observador precís: «El veia venir de l’esquerra, al llarg de la platja, el veia sorgir d’entre les cabines de darrere ell, quan se’n temia cop en sec, no sense una emoció joiosa, que havia mancat la seva arribada i que l’adolescent ja era allà, i que ja, amb el seu mallot de bany blau i blanc que era el seu unic vestit de platja, havia reprès les seves ocupacion de costum al sol i a l’arena… Un sol gloriós escampava un sumptuosa llum damunt ell i la perspectiva sublim de la mar formava sempre el fons del quadre i en feia resortir la bellesa.» Thomas Mann a La Mort a Venècia en fa veure la brillantor del desig: aquesta felicitat provisional, aquestes ganes de veure de més aprop, de despullar millor, de saber-ne més, aquest moment del cos, dels cossos, que en qualsevol instant poden desaparèixer per sempre, aquesta voluptuosistat del doce farniente, aquest estat de contemplació que ens arrossega més enllà, ens fa carntremolar, ens duu dins el mar de tots els possibles amb una curiositat il·limitada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!