Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

MIQUEL
BAUÇÀ

Lloc:
Portocolom, aquest port natural meravellós, llarguer, amb una entrada gran amb
un far, que en Miquel Barceló ha pintat i repintat, (recordau el quadre L’amour fou?)i una llengua ampla de mar
que s’afica mils de metres fent meandres fins al riuet on hi ha l’església i el nucli
original del poblet de pescadors convertit després en lloc d’estiueig de la
gent de Felanitx i colonia turística.

Microlloc:
Devers l’any 1973 es va fer la primera discoteca, El Molino Blanco, i en
Barceló va ser qui va realitzar una de les seves primeres obres murals:
un
conjunt de pintures amb cares, figures i cossos que vestien les parets
de
local.

Situació:
A El Molino Blanco anaven de copes en Miquel amb l’amic poeta,
felanitxer també
i disset anys més vell, Miquel Bauçà, de mal nom Maravell. En Bauçà era
quadrat, rabassut, molt negrellenc, un poc carregat d’espatlles i bif.
Allà
parlaven de poesia i de pintura, del darrer llibre d’en Blai Bonet o
d’en
Barroughts, de Barcelona i de París i de Nova York. En Bauçà havia
publicat Una bella història que va deixar
bocabadats tots els lectors catalans, oxígen nou verbal, perquè era
paraula
felanitxera elèctrica, metàfores universals i tot de sabors de l’agre de
la
terra, amorosos, marins i ben esquerrans fets per un fill de la pagesia.
Fins a
la mort serà fidel a una poètica tan pròpia com provocativa, tan fosca
com
planera. Català de Mallorca sencer, lul·lià, sensible i depurat que tot
ho treu
i ho extreu d’aquell nin orfe de mare d’una llar camperola, d’aquell
al·lotot
que ajudava a son pare a fer parets seques per tal de dividir i
subdividir una
garriga, del patrimoni lingual felanitxer tan agrícola com terral. Bauçà
fa
tota la vida, de moltes i variades formes, paret seca de paraules que
expressen
més que comuniquen, que estan amarades de visions i d’exaltaments, que
no són
ideades per satifer d’altri sinó que practiquen el complicat i personal
art de
desfer el llenguatge fins arribar a l’essència.

 En
Barceló és lector fidel d’en Bauçà
sempre, per sempre.      

JOSEP
CARNER

Carner
és un dels grans mestres de la poesia catalana i per això el batejaren
com el
príncep del poetes catalans, Carner és un virtuós de la mètrica i la
versificació, de les formes, Carner escriu el mot exacte amb la sintaxi
adient
i l’harmonia musicalment justa, tecné de manobre i ètica de moralista, i
sabem
que fa aquesta feina verbal a partir d’una llengua pobre, malmenada i
desfeta
que vitalitza i renova amb la influència magnífica de l’Escola Mallorquina.
Però allò que sedueix dels seus versos, l’ham poètic, i en Miquel
Barceló amb
la seva intuició ho va caçar a la primera, és el fet de ser un poeta
immortal,
un clàssic d’ara, que ens diu moltes de coses als humans d’avui, quasi
m’atreviria a dir que més de les que podien sentir els humans del seu
temps. La
topada de la bellesa i la senzillor, que ve d’una comprensió i una
contemplació
acuradíssima, plena de pietat, del món i de les coses, fa dels seus
poemes un
tast exquisit i ple de fecunditats que ens parla de les veritats més
nostres, la
vida i la mort, el dolor i l’amor, el país i l’illa d’un mateix, i les
converteix en lliçons de saviesa, amb unes eines morals connectades
directament
amb la seva vida. Els poemes de Carner ens fan més savis i més bons, més
conscients de nosaltres mateixos. I ens estotja i desxifra, amorosament,
tendrament, les coses del món —una figa, una prunera, un esquirol, un
ametller,
una pomera, la lluna plena, una tija, una fulla — sense ni gota de greix
retòric per la qual cosa tot apareix amb la claror intacta de l’essència
tan
lleugera com el pensament que participa, humanitzada, en el drama del bé
i el
mal. La síndria que enlaira les tallades vermelles com genives d’Els fruits saborosos em duu a la
ceràmica del jardí terrenal del retaule de la Catedral de Mallorca de  Barceló. Carner és el senyor de cada
dia que caça l’instant i l’eternitza en una lluita feliç contra l’oblit
perquè
sap que en els tons d’un vers, en els sabors dels mots que romanen, és
on
s’estotja el saber de la poesia. Davall la superfície tranquil·la de
molts dels
seus poemes hi ha fondàries abissals.   

PERE
GIMFERRER

 Recordau
que us he contat que en Miquel
va fer un placa en memòria del poeta Edie Simons que es va penjar al bar
Kentucky de Barcelona i que un dels oferents de la cerimònia simoniana
va ser
en Pere Gimferrer? Doncs una de les coses més bones que em contaren
d’aquella
festa és que es va posar música dels seixanta i en Gimferrer no es va
aturar de
ballar cançonsd’en Raphael com es pot veure a un vídeo de L’hora del lector el magnífic programa de l’amic Emili Manzano. Crec que a en Miquel i a mi quan
descobrírem
el primer llibre d’en Pere, Arde el mar,
ens entusiasmaren dues coses: que els versos ballaven plens de ritmes
inconeguts, originals i seductors i que Rimbaud i tota la vida
surrealista eren
els temes d’aquelles danses. Després no l’abandonàrem. Estimava com
nosaltres
el barroc i les avantguardes.  En
Miquel llegeix amb el nas dels intuïtius i caça al vol aquella poètica
gimferreriana de l’instant, que es dedica a fer exploracions en aquest
territori
que separa el real i l’artístic, que ens conta amb l’autobiografia com a
testimoni, l’aprenentatge inacabable de l’escriptura, la dissidència amb
la
realitat que l’ofega i ens exposa, i s’exposa, sobretot, sobre tot, s’exposa, i, alhora, ens provoca
monstrant-nos el
paisatge de la seva intimitat amb bellesa i cruesa quan ens conta les
seves
experiències més intenses: les de la construcció d’una forma, les de de
l’amor,
les del sexe. El seu Dietari (1979-1982)
és també un altre llibre de capçalera d’en Miquel perquè les seves
planes són
un impacte continu. Aquella simultaneïtat dels personatges venguin d’on
venguin
del temps i de la història és una troballa sensacional:  els records
personals
plens de referències literàries, cinematogràfiques, ètiques, polítiques i
històriques;
les crítiques al poder, la defensa com escriptor sensible i valent de la
llengua catalana, la necessitat d‘un treball constant d’aprenentatge amb
una
indagació permanent de la pròpia escriptura, el fresc dur i clar sobre
el temps
cultural català amb totes les seves manques i errors, la sedassada forta
als
llocs comuns i a les transgressions rebudes són alguns dels trets d’unes
planes
memorables. Fa poc en Miquel llegia Interludio
azul i em va dir que passava un guster.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!