Plagueta de Bord

En el
principi fou la poesia. Quan en Miquel Barceló i jo ens coneguérem dins la
resplendor llunyana, i ja ben històrica dels anys setanta del segle passat,
entre les boires felices del Taller Llunàtic, les primeres converses que record
foren de poesia, sobre poesia, sobre poetes que ens agradaven, que ens
entusiasmaven, que ens enamoraven. Ens passàvem poetes que escrivissin en el
mil  i un gèneres, varietats i
cultivars de la literatura bona. Miquel i jo érem dos lectors d’una voracitat
brutal i sempre seguit ens intercanviàvem noms, llibres, textos. Això ho tenc
més clar que l’aigua.

[capsa de miquel barceló 1975]

La
llista d’autors era llarga, eclèctica, apassionada, oberta als darrers
descobriments dels clàssics de totes les èpoques o del darrer xitxarel·lo que
coneixíem i que escrivia versos, contes, novel·les. Devoràvem i assaboríem des
de l’Himàlaia català, Ramon Llull, a poetes de tota casta, lloc i condició. Vet
aquí un tall poètic perquè vegeu, estimats escoltadors dels dos sexes de
l’esperit, per on anava la cosa, aquest garbuix de cultures que se
superposaven:  Rimbaud com una
star, Lezama Lima com una imatgeria, Borges com un explorador, Homer traduït
per Riba, un fester, Kafka, un enlluernament continu, Edgar Allan Poe, Proust,
la Divina Comèdia traduïda per
Sagarra, Pessoa, Mallarmée, Ausiàs Marc, el Marquès de Sade, Turmeda,
Stevenson, tot d’escriptors bons fossin d’on fossin, fessin el que fessin,
pensàssin el que pensàssin: Nabokov i Góngora, Carner i Artaud, Juan de la Cruz
i Cernuda, Joyce i Costa, Poe i Beckett, Borrughts i Conrad, Valery i la
Dickinson, Baudelaire i Whitman, Bréton i César Vallejo Blai Bonet i més i més
i més…

També
en Miquel ha dir clar i català: Sempre he pensat que és una llàstima no sé
`popeta enlloc de pintor, perquè podia anar pel món amb un quadernet. De totes
formes vaig decidir fer elmateix però pintant, i no precisament miniatures…

Per mor d’això, i per d’altres
desraons inconfessables, un migdia de febrer fred i transparent, quan ja Miquel
m’havia mostrat la seva teulera de Vilafranca de Bonay (des d’on domina
Felanitx i Ferrutx i Cura: tres fites essencials), quan ja havia vist aquestes
caps i aquells quadres d’argila fets a partir de totxos artersanals, (fa pell
de gallina acostar-se a la transformació per l’artista de la matèria de
construcció de cases en unes forma utilitàries de bastir cases de l’ànima: una
alquímia brutal!), quan m’havien impressionat els quadres negres realitzats amb
les teles plenes d’ones blanques que havia posat a la sortida de fum del forn i
que s’havien omplert d’una capa negra de sutge (Miquel em deia: Quan passes el
dit sobre el sutge queda una marca com damunt l’argila però d’una altra manera:
és més sensible, puc fer dibuixos fulgurants. El sutge és com el registre del
pensament pur. Quasi és com dibuixar directament amb el pensament!), quan ja
havia comprovat que la perxa de les darreres matances de Ferrutx era un fester
de sobrassades i llangonisses d’un vermells fosforescents, ens asseguérem devora
una foganya per preparar el dinar —torrar patates, embolicades amb paper de
plata, torrar botifarrons, torrar, llangonissa— i allà, conjugant tesi i plaer,
decidírem que en lloc d’un conferència 
o una taula rodona per celebrar l’arribada de les seves 180 obres que
formen l’exposició La solitude
organisative de Caixafòrum a Barcelona em donaria el nom de nou poetes per
fer un concert verbal. No cregueu que fou gens fàcil la tria.
[CONTINUARÀ]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!