Plagueta de Bord

Record
que estava estirada amb el banyador blau marí banyat damunt un llit d’algues
seques que entapissaven les roques al voltant de la caleta dels Eriçons, la
meva banyera particular perquè quasi no la coneixia ningú, quan vaig veure
aquella pampalluga, que voleiava sobre els meus ulls enlluernats per la
clarorada excessiva d’aquell dia de finals d’agost en què tota l’illa de
Mallorca tenia una d’aquestes alarmes grogues o vermelles, no ho sé gens, que
fan que tot es pugui cremar amb un no-res, i de primer no vaig saber què era,
si una gavina, si una bossa de plàstic, si un ocellot desconegut, no ho sé…,
però quan em vaig posar les ulleres de sol graduades tot es va fer clar i vaig
enfocar l’estel verd clar amb una coa llarga amb tots els colors de l’arc de
Sant Martí que pujava i baixava i es movia en totes direccions com si el vent
no tingués on anar.

[Imatge de Miquel Barceló]

Però des d’allà
on era no podia veure qui l’aguantava
malgrat que la curiositat em feia mig acotar-me per intentar esbrinar
entre els
penya-segats on s’amagava la mà que el sostenia amb tant d’enginy perquè
em
produís la sensació que els seus moviments anaven dedicats a mi.

D’ençà
que en Macià em va dir amb aquella parsimònia d’investigador tranquil
que volia
separar-se després de dinou anys de viure plegats i un fill de desset,
els
cabells em varen començar a tornar blancs i el cor es va anar ennegrint a
poc a
poc. No vull dir mentides. I molt menys enganar-me a mi mateixa: estava
segura
que allò passaria des de feia uns mesos. Potser ho puc situar en el
començament
d’aquell projecte de recerca que li havien concedit pel ministeri a en
Macià
per estudiar l’abast d’una malatia rara que atacava els nadons de
famílies
interculturals i els deixava els sistema nerviós destrossat. També va
ser
l’època que vaig decidir no celebrar els meus cinquanta anys. Només
vàrem fer
un sopar amb en Macià, en Marc i la seva novieta, Rosa, que va ser un
desastre
perquè com si fos una premonició dels temps malèfics que arribarien, el
rostit
es va cremar i acabàrem en el restaurant japonès de la cantonada menjant
un
peix cru que semblava pudent i brindant amb un sake que tenia gust
d’esperit de
cremar. No hi havia cap motiu perquè en Macià em deixàs. Era una dona
que es
conservava en forma, feia les coses com toca, tenia una plaça ben pagada
de
redactora en una agència de publicitat, cuinava bastant bé i en el llit
sabia
fer les virgueries que agraden a un mascle educat per una mare
aviciadora que
li donava tot quan volia. Per això mateix em vaig encarregar de pujar en
Marc
com si no fos pobil, amb una disciplina un poc espartana i sense
deixar-li
creure’s que era el rei del mambo. Potser en aquest sentit xocàrem un
poc
perquè en Macià volia que li tragués de davant el seu fill que no li
deixava
fer les seves feines de gran savi amb l’única excepció d’acompanyar-lo
al
futbol o de cop comprar-li totes els capricis que desitjava.

Estava
una mica marejada amb les oscil·lacions de l’estel i havia arribat a
pensar si
no era una broma que em feia en Marc per distreure’m una estona. No, no
estic
tocada, en Marc m’acabava de telefonar des de Palma per dir-me que quan
havia
partit a l’escapada per anar a veure Io
sono l’amore havia oblidat la bossa de pintures a la meva senalla.
Em
demanava que no la deixàs, ni l’oblidàs. Sempre ha estat molt despistat i
perdedor, però d’ençà que vivim plegats a aquesta caseta damunt la mar,
l’única
herència del meu pare, que m’ha anat molt bé per sortir del pas i tenir
una
certa independència encara sembla més esburbat i li he d’anar darrere
com si
fos un nin. Ell ha patit molt amb el divorci i encara que ja han passat
tretze
mesos no podem parlar de les relacions amb el seu pare amb
tranquil·litat i
sense discutir com a feres.

Degué
ser aquí quan vaig decidir per distreure’m mirar dins la senalla. Sí,
aquella
bossa de pell negra amb una cremallera de color daurat d’en Marc es
trobava
entre la tovallola vermella, una revista de cuina  i
el petit transistor que m’acompanyava sempre. No he estat
mai una mare curiosa de les coses del seu fill i sempre li he respectat
els
seus espais, els seus llibres, els seus discos, els seus vídeos, la seva
roba,
tot quant té dins aquella lleonera estudi plena de quadres a mig fer,
que no
vol que ni la dona de fer feines hi entri. Però va ser una força
inconscient la
que em va empènyer a obrir la cremallera i treure aquell quadern de
dibuix amb
ganes de mirar els seus darrers bocets. Quan en vaig obrir la primera
plana
vaig veure aquell escrit de la lletra petita i punxaguda d’en Marc que
em cridà
molt l’atenció: Maleïdes siguin les teves mans que han tocat tantes de
coses
prohibides, maleïts siguin els teus ulls que m’han seduït tantes de
vegades,
maleïdes siguin les teves neurones que han ideat fets abominables,
maleïts
siguin els teus mugrons que foren el meu aliment tants de cops, maleïdes
siguin
les teves dues boques que han xuclat tot el que han pogut, maleïts
siguin els
teus desitjos que han creat mentida i oi, maleïdes siguin les teves
cuixes que
m’oferiren les ribes del paradís, maleïts siguin els batecs del teu cor
que
només saben mentir.

Em va
pegar una plorera fonda que no sé d’on em venia a mi que som una dona
forta en
qualsevol situació. Potser era la ràbia que hi havia dins el dibuix
d’aquells
mots més que les coses que deien allò que m’emmalaltia. I com si fos un
muntatge fet amb precisió mil·limètrica quan encara duia l’impacte
d’aquelles
retxes vaig veure la carta. Sé que l’estel encara volava per damunt
aquella
tristesa que m’envaïa per tots els forats, per tots els racons, pertot,
com si
el sistema nerviós es posàs en marxa cap a notícies que m’atabalarien.

Aquell
full de color de crema també estava escrit a mà amb una lletra
enrevessada: Som
dins una casa molt gran. Hi ha passadissos, escales que pugen i fan
voltes,
grans sales que peguen a unes altres sales, enfonyalls que no duen
enlloc,
halls, replans llarguíssims, cambres i més cambres. Sé que el cerc com
una
desesperada, que el necessit, que el vull, que el trobaré d’un moment a
l’altre. Però encara que pugi a tota i corri entre llocs buits sembla
que no hi
ha ningú, que estic tota sola en aquell immens edifici que no s’acaba
mai.
M’assec a un escaló i respir, estic molt cansada, estic esgotada, em
falta
l’alè, no sé qui som ni qui és que vindrà. Però l’esper. Sé que arribarà
d’un
moment a l’altre. No em pot deixar d’aquella manera. El necessit, el
vull, el
desig, l’estim, l’estim, l’estim. I quan em torn a aixecar i vaig cap a
una
cruïlla de laberints els veig. És allà. M’espera amb els braços oberts.
Ens
fonem en una besada que no s’acaba mai. És mon pare. I aquí em despert.

Marc
estimat, això era el meu somni repetit. Ho recordes?

Ara
t’he de comunicar amb alegria i amb dolor que ja he trobat aquest home
que
necessitava. Em sap greu: és ton pare. Vivim plegats. Rosa.

Va ser
en aquell moment que l’estel va desaparèixer o jo em vaig acubar o
arribà la fi
del món? Sonà el telèfon. Era la policia. Em deien que anàs cap a Son
Dureta
perquè el meu fill havia tengut un accident greu. Em deixares, Marc, el
teu
missatge abans de morir. Però no sé com viure.

[Text publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 18 de juliol de MMX.]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!