ÈXTASI
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:595.0pt 842.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Ho digueres la primera
vegada que ens vàrem veure: una bona còpia val més que l’original i, cop en
sec, quan vaig mirar de prop els teus ulls grisosos que feien joc amb els teus
cabells, em semblaren la imatge perfecta de la mediocritat que sempre havia
detestat d’antuvi.
[Foto de Sebastià Perelló]
Encara record
aquell vespre a la llibreria Homer de la Costa
de la Pols, quan avançava lentament a la coa que tenies davant la taula
amb
tres exemplars del teu llibre, Èxtasi.
Et veia com el creador d’un univers laberíntic a partir de notes
mínimes,
reduïdes a l’acuïtat d’una mirada, a una curiositat aguda, a la
facilitat de
saber situar-te a ran de l’individu i desvetlar una nova relació amb les
coses.
T’admirava perquè sabies dir bé les evidències, això que de tan senzill
sembla
que no existeix, una delicadesa, una atenció, un ritme interior, un gust
del
matís que em pensava que era una manera de ser. La teva forma d’observar
em
meravellava perquè coneixies la forma
d’immobilitzar un gest amistós, de pintar la textura d’un vestit,
de dir
la humitat d’una mà o la sorpresa esclatant que afegiria un plec al
teixit dels
dies.
Els teus
interrogants
m’entabanaven. I si la família no fos el lloc de l’amor més exacte sinó,
a la
inversa, l’indret en què ens odiam més cordialment, en què ens escorxam
de viu
en viu? El nínxol de totes les traïcions, la llar de totes les
repressions?
L’epicentre d’una afecció severa? Una cèl·lula mare el nucli de la qual
seria,
per natura, infecciós? Hi havia una densitat forta de les qüestions
humanes en
el teu darrer llibre de contes, Imitació
de la vida, una força brutal per fixar les coses més
lleus, les aventures de la fugacitat. I mentre avançava en aquella coa
que em
semblava infinita amb els tres totxos d’Èxtasi
aferrats al pit, només podia pensar en la impressió que m’havien causat
aquells
personatges que em feren participar en l’aventura de la teva escriptura
com si
jo, com a lectora, i tu, com a escriptor, avançàssim plegats dins els
meandres
de la intriga. Era una agent secreta que tenia diverses identitats
simultànies
que permetien a la meva curiositat furgar per totes les teves encletxes,
per
tots els teus punts de suspensió. I no me’n sortia.
Quan em faltava
poc per
arribar et vaig sentir que comentaves a un jovenet de cabellera rasta:
Voldria
lligar en el meu cap allò que al principi no hi estava. Només compta la
transició, el muntatge. El que em captiva és el fet de mesclar,
plegades, coses
que no vénen de la mateixa zona del cervell. Faig la síntesi de diversos
humors
contradictoris. Aferr trossos diferents per crear-me una identitat: és
la
mateixa forma de composició d’un Frankenstein. Aquelles paraules
m’escarrufaren
i quan vaig aparèixer davant els teus ulls devia semblar una fan de
mitjana
edat, amb el maquillatge una mica corregut per aquella xafogor ambiental
i amb
un tremolor de timidesa que em feia returar quan et vaig dir el meu nom.
Des
d’un bell principi em tranquil·litzares amb un somriure afable i em
digueres
que segués en una cadira que hi havia al teu costat. Allò dels tres
llibres et
feia molta de gràcia. Quan et donava els noms de Júlia i de Carol
tornares a
mostrar-me aquelles dents tan blanques que semblaven d’anunci de
dentifrici.
Ramona, la propietària de la llibreria, se’ns va acostar amb dues copes
de
xampany: per al meu esgotat escriptor i la millor client que tenc.
Brindàrem. I
quan m’aixecava per partir fou quan em digueres amb un xiuxiueig si
volia anar
a sopar amb uns amics per celebrar la feta.
Alguna màquina
diabòlica
s’havia posat en marxa sense témer-me’n. El restaurant Ciro’s era als
baixos
d’un casal del barri antic. El coneixia molt bé perquè en aquell casalot
feia
anys havia fet classes a un fill gandul dels senyors. I adorava el jardí
que
era una joia barroca maltractada per les reformes del segles i on havia
passat
moltes hores dibuixant cadascun dels espais, de les flors i, sobretot,
d’aquell
arbre monumental. Per això et vaig dir si volies que et mostràs el jardí
circular amb la gegantina xicarandana florida al centre mateix. Hi havia
llums
indirectes i els rams de flors liloses semblaven niguls de fum que
suraven i es
movien molt a poc a poc al voltant del tronc retorçut i negrós. Aquells
milers
de flors blavisses brillaven per la rosada d’una brusquina lenta i
desprenien
un perfum suavíssim. Allà davall, amb tu tan a prop, dins l’instant que
volia
etern, pensava en l’èxtasi quan em demanares en sec si sabia què volia
dir
èxtasi en grec. No crec en la telepatia. Et vaig mirar fixament als ulls
com si
fossis el primer sospitós d’un crim. Em sentia dins un vertigen amb un
bumerang
que anava de tu cap a mi, i viceversa, en un anar i tornar insensat i
impossible. L’aire era violeta de xicarandana i tu em deies que èxtasi
volia
dir senzillament sortida. Després m’amollares: estam bé aquí. I jo et
vaig
contestar: no, no estam bé aquí. I de sobte es va posar a fer una aigua
de
bimbolla i entràrem precipitadament al menjador. Des d’un campanar
sonaven
hores.
Per què em
contaves aquella
història com si jo no hi fos, com si l’haguessis imaginada mentre
menjàvem una
tendríssima carn de vedella amb una salsa bearnesa que era massa coent, i
tu
fossis un cavaller trobadoresc d’una elegància freda que vol conquerir
una
dama? Per què em deies sense mirar-me als ulls que t’havia impressionat
veure
d’enfora una dona que contemplava la porta del Mirador de la Catedral
acompanyada d’un nin que l’escoltava bocabadat i content? Obrires molt
els ulls
quan et vaig dir que no em trobava gaire bé en aquell moment, i supòs
que
entengueres que aquella dona amb el seu fill era la que t’escoltava com
una
groupi fidel. Sense saber-ho ens coneixíem d’abans d’haver-nos trobat.
Potser
era això el que et creava aquella inquietud que em demostrares a l’hora
de les
postres, quan et dugueren el llibre d’honor perquè hi deixassis la teva
signatura. Sempre he cregut que els defectes de la gent surten en els
sopars:
la vanitat, la perfídia i la falsedat de les dones, la bestiesa i la
convencionalitat dels homes, les falses relacions socials, la comèdia
mundana.
Però aquell vespre tot això no m’importava i només pensava en una idea
que vaig
tenir en un col·loqui literari i que va desencadenar el somriure
general: no
ens interessam prou pel cos dels escriptors, i té la mateixa importància
que
els seus llibres. Tothom em va tractar d’extravagant.
Per tu vaig
deixar el meu
marit i el meu fill. Aquella nit entre els llençols de l’hotel Victòria
vaig
saber que tenies un cos molt escaient; que hi havia continuïtat de
teixit i de
ritme entre els teus llibres i la manera com el cos que els ha escrit
camina,
parla, calla, apareix, desapareix, estima… Vaig aprendre que és molt
difícil
separar l’autobiografia de la grafia, vaig cercar, al contrari de
Pascal, un
autor darrere un home, em vaig apropiar de tu amb els cinc sentits a la
vegada.
Ens adormírem a
la
matinada, quan el cel tenia aquell blau elèctric que m’enamora i l’aire
feia
olor de saladina.
Avui, després de
tant de
temps, he vengut tota sola al restaurant Ciro’s amb el teu darrer
llibre, Replecs, un quadern de dibuix i aquesta
plagueta on escric. La xicarandana no té ni una flor. Tu em sembles una
ficció
perduda. Record la teva primera dedicatòria: «En
lloc de ser escriptor m’hauria estimat més inventar el paper higiènic o
l’obridor dels pots de cervesa. Ara és massa tard per canviar de
professió,
encara que segueixo egoistament passant gust tot sol. Per saber
escriure, cal
saber llegir, per saber llegir, cal saber viure»
He mirat la
xicarandana,
altíssima, despullada, i m’ha semblat tota sencera una taca lila
fulgurant.
[Text publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca del dia 19 de juny de 2010]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!