Plagueta de Bord

Marisa Madieri és una bona escriptora i, també, va ser la dona
d’un altre escriptor excel·lent que és Claudio Magris. Va néixer a la ciutat de
Fiume —l’actual Rijeka de Croàcia— i com molts italians, tres-cents mil, va
viure devers el 1947 un èxode cap a Trieste. Aquest fet és el pal de paller
d’aquest dietari meravellós, Verd aigua
(Editorial Minúscula), en què la Madieri amb una senzillesa, una transparència
i una força extraordinàries ens conta les fetes de tota casta que marcaren la
seva infantesa amb l’àvia Quarantotto com una figura senyera.

[Imatge DE SEBASTIÀ PERELLÓ]

També, d’una
forma exacta i subtil, ens descriurà, amb tot de vivències personals per
definir un drama històric, com eren les persones amb les quals va
créixer i
l’atmosfera del camp de refugiats de Silos de Trieste on va viure. La
seva
escriptura s’insereix en la rica tradició de la literatura triestina de
frontera entesa com un pont per trobar l’altre i no com una barrera per
rebutjar-lo. La seva lletra, que té com a protagonista el pas del temps,
et
caça des del primer moment i no pots deixar de llegir els pensaments ni
les
històries d’una dona sensible i sàvia que et parla a cau d’orella, com
una
amiga de tota la vida. Inoblidable!

Això sembla el
paradís! (Viena
Edicions), de John Cheever, és una novel·la curta escrita per un dels
mestres
del relat breu. Recoman abans de res i com a joia magnífica i rara el
llibre Contes (Editorial Proa), on es recull
una selecció del bo i millor de la seva obra, que l’ha fet ser reconegut
com el
pare del dirty realism. Això sembla el
paradís! la va acabar
l’any 1982, que va ser l’any de la seva mort. Ell sabia que era un home a
punt
de fer el bategot i en aquest moment abandonà l’amargor i la tristesa
que amara
gran part de la seva obra per donar-nos un text lluminós amb un final
entendridor. «Aquesta història s’ha de
llegir al llit, una nit de pluja en una casa vella»,
amb aquest inici ja ens endinsam, a través d’una prosa lírica, plena de
nostàlgia i de fiblades fortes, en la vida de Lemuel Sears, un home vell
que
pot lluitar per tornar a trobar un amor, que pot invertir diners i
energia en
salvar la llacuna de la construcció d’un abocador, que pot recordar els
paisatges de la seva infantesa. En aquesta novel·la apareixen totes les
seves
obsessions. Homosexualitat reprimida o culpable, dones fàl·liques, carn
contra
esperit són alguns dels grans temes amb què s’enfronta el protagonista,
que
lluita contra les màfies que volen fer malbé el paisatge de la seva
infantesa.
La relació amb una dona molt jove, Renée, i amb un ascensorista,
Eduardo,
accentuen les contradiccions d’un home que cerca desesperadament la
redempció.
Entendridora!

Thomas Pynchon és
un
escriptor que fuig del periodistes i no difon dades personals. Les seves
obres
l’han col·locat en la llista dels millors autors contemporanis i el seu
nom
sona per al Nobel. Vineland em va
entusiasmar. Ara, acaba de sortir A
contrallum (Amsterdam Llibres) que és un totxo de mil planes que
recoman
com la millor lectura de l’estiu. És un llibre ple de suggerències, ple
de
misteris, ple d’incerteses, ple d’aventures. Uns diran que és un pamflet
ecologista. D’altres un drama bèl·lic. Uns altres l’entendran com un
jeroglífic
literari. Els de més enllà el classificaran com un llibre de
ciència-ficció o
un assaig científic o un acudit llarguíssim o una al·legoria del món
actual. I
si em demanassin a mi dirtia que és una novel·la feta com un
trencaclosques
gegantí en què el lector passa gust de perdre’s entre territoris que
travessen
l’invisible, l’imaginari i l’inimaginable. Un escriptor que ja es pot
considerar un clàssic contemporani que entusiasmarà als amadors de la
literatura de qualitat, aquella que es pot llegir i rellegir a voler.
Indispensable!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!