Piuladissa, plomissó, enlluernament, calor del migdia pre-estiuenc.
(Notes agafades al vol per no oblidar la intensitat d’aquestes sensacions.)
Tot d’una després:
Quan pujava per l’escala per anar a fer la migdiada (a les tres tocades) els he sentit amb el concert irregular d’un refilar salvatge; petits teuladers que han entrat per les juntes del capell de la torreta i han fet el niu dins el casal, lluny de les intempèries; okupes de ploma que em fan companyia i embruten, ai las!; mir cap amunt i veig les seves ombres bellugadisses entre un enlluernament d’aquest sol calidíssim. I cop en sec l’estupor —una estupor serena, calma, tranquil·la sense crispació ni esclat ni renou— una estupor íntima de ser allà, de tenir part a aquesta calor de la terra dins l’ombra fresca de la torreta.
Hi ha alguna cosa d’absolutament incomprensible, o que he sentit com tal, no dolorosament, sinó al contrari, amb la joia d’un regal imprevist com la visió d’un paisatge estimat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!