Plagueta de Bord

La
tirania del visible ens fa ser cecs. Estic segur que aquesta frase la va
escriure Cristina en qualsevulla d’aquells quaderns que omplia amb la seva
lletra menudeua, espessa i enrevessadíssima, tota constel·lada de taquetes de
tinta com cagarades de mosca. D’acord, perquè m’ho demanes tu, intentaré
desxifrar si contenen informacions essencials per als lectors que voldrien
saber més coses d’una dona que en vida no ens va deixar de sorprendre per la
seva absoluta insignificància.

Una
vida foradada de misteris i teixida amb la banalitat de les coses
quotidianes.
No t’agrada que t’ho pinti així, a la valenta, sense cap prejudici, com
si no
m’importàs fer una descripció raonada de cadascuna de les plaguetes que
s’acaramullen damunt la meva taula de treball i em fan la impressió de
ser les
parets mestres d’una casa en què Cristina va decidir que cap dels
lectors no
pogués arribar a escorcollar dins els seus secrets més comprometedors,
com si
tingués por que en qualsevol moment hi hagués la possibilitat de
descobrir que
rere la seva reclusió voluntària en el carmel d’una cambra hi havia una
voluntat d’enfosquir aquelles sortides imprevistes cap al món exterior.
Tanmateix, una cadena de casualitats l’havien feta sospitosa d’un
conjunt de
crims en què la mà homicida no fou mai descoberta.

L’esclat
del verb forada la nit del món. És això que intentes que esbrini amb la
parafernàlia de fer un volum d’homenatge a una dona que només treballa
en
l’ofici de l’escriptura per fer-se oblidar de tothom, embolicada amb
aquells
vestits de lli blanc plens de brodaries una mica fora del temps,
emmurallada
dins la torre de vori d’una distinció que li venia del cantó de la seva
mare,
ben lluny de qualsevol mirada que pogués afinar la més petita de les
seves
debilitats, convertida en un sismògraf dels seus moviments carnals més
minsos i
entregada amb la passió dels congelats a la descripció cremadora i
primfilada
de l’essència de les coses.

La
poesia et fa sensible a tot el que t’envolta, enriqueix les teves
percepcions.
Això, ella ho repeteix per davant i per darrere com un leitmotiv en
moltes de
les planes que he desentranyat amb la precisió d’un entomòleg que creu
que ha
descobert una espècie que no ha catalogat ningú encara, i es dedica a
estudiar-la amb la profunditat de l’obsessió que li raja des de la més
enlluernadora novetat. Supòs que l’escriptura de tant nonsense
que travessa d’ampit en ample totes les plaguetes, on uns
personatges d’aspecte solemne i reverencial evoquen fantasies enfollides
de la
infantesa lligades amb experiències escatològiques i sobre els fins
darrers, és
una forma d’alliberament per a una existència tan encotillada com la
seva, on
queda molt clar que no hi ha res més avorrit que la diversió. D’aquí
crec que
surt aquesta voluntat constant d’anar a contrapèl amb aquella afició al
revers
que podria ser la clau per esbrinar la presència d’aquesta doble capaç
de
cometre els pitjors desbarats.

Moltes
de vegades quan torn de les caceres no sé on som, em veig tota sola, amb
les
mans brutes i el vestit ple d’esfilagarsades com si m’hagués barallat
amb un
moix salvatge i visqués a mercè de la intempèrie amb una sensació
d’aïllament
molt angoixosa, esclafada per l’habitació que crec que només existeix
dins el
meu cervell. Aquesta frase crec que va ser una de les que més em va
impressionar, quan la vaig descobrir dins una llista inacabable de
banalitats
que la tapaven com branques espinoses d’esbarzers que amaguen una
orquídia
boscana, perquè crec que a l’interior concentra algunes de les
revelacions més
enigmàtiques per conèixer el camí del retorn a la vida. En la tercera
persona,
a la qual recorre Cristina per contar aquests esdeveniments luctuosos
que no
vol descriure mai, hi veig la màscara que tapa la seva autoria d’unes
fetes que
no han estat aclarides per la policia. Expedients arxivats sense
solució.

Ho va
fer de veres, em deman com si ella fos un personatge de la meva
imaginació i
dugués les mans tacades d’una sang artificial que he fabricat a
consciència amb
el tint de tenyir-me els cabells, que sempre m’ha recordat una
combinació de
foc ardent i de vi negre. Crec que en els seus interrogants hi ha
l’expressió
més forta de la sinceritat, per la qual cosa no deixaria de banda la
possibilitat
que existissin dues dones que es barallassin dins el seu interior, i de
les quals
aquestes plaguetes intenten reproduir amb l’exactitud de la incertesa,
l’única
possible per ser vertadera, la vitalitat de cadascun dels detalls de la
seva
realitat.

Per
què aquesta angoixa quan tot ha estat benefici? No sé com ni per què de
vegades
les lletres, les línies de la seva cal·ligrafia feta a posta perquè
ningú no
pogués desfer-la, destravar-la i analitzar-la, aquelles ombres que són
una
confessió més exacta mai, esdevenen una gelosia, un enreixat que no em
permet
veure-hi més enllà de les volutes del seu propi dibuix. Aquella reixa no
permet
que l’ull viatgi per la superfície blanca del paper per aclarir el que
hi ha
darrere. Per molts d’esforços sobrehumans que faci amb tota casta de
tècniques
(lupes, projectors, miralls, programes especials d’ordinador, etc.) per
anar
més enllà del dibuix de la cal·ligrafia cristinesca, el meu cos rebota,
no romp
el vidre, no entr, no em tall, no em perd a l’altre costat, malgrat que
m’arraulesc com fan els espeleòlegs a les cavorques per aficar-me per
l’encletxa d’una a, o d’una ema, o d’una pe, i d’aquesta manera poder
arribar a
la sala gran: estalactites i estalagmites on trobaria la resolució i la
clau.

Estava
segura que tots aquells desastres que feia m’havien fet adquirir a poc a
poc
una nova percepció, un nou poder. A partir d’aquesta afirmació tan
pragmàtica
vull creure que no tot són imaginacions de dietarista incontinent i
solitària
sinó que Cristina duu dedins dues germanes que ocupen el seu lloc
successivament i sense que ella mateixa es temi quan una o altra la
posseeix.
El món visible i immediat que l’envolta esdevé per moments xifrat i
inagafable,
i ella no ho pot manifestar d’una forma clara en cap instant. Potser és
això el
que converteix la seva escriptura en un tractat puríssim de la incertesa
que
esperona el lector que navega en dues direccions sense consistència real
i es
troba en punts de passatge i de confusió entre el visible i l’invisible.
L’íntim viu en el cor del text, però a la manera d’una escena, d’un
espai. Els
personatges que crea no se sostenen, són ombres tan sols projectades des
d’una
llengua a priori impecable.

No pot
ser una resposta: per què mon pare em clavà el trauma de la guerra civil
als
ossos? He trobat aquestes paraules amagades entre un índex farragós i
seductor
que em feia pensar en un catàleg de biblioteca, en una petita llibreria
privada, en una sala d’estudi en què la signatura d’un pintor, aquí i
allà
entre els noms dels escriptors, suggereix teles molt fosques penjades a
les
parets o gravats tètrics davall vidre, com el nom d’un músic evocaria un
piano
o un orgue petit en un racó. És la darrera sala de l’apartament, vil·la o
castell que són aquest conjunt de plaguetes, que he travessat abans de
sortir.
Constat d’aquesta manera que aquelles dones que trobaren esquarterades
en circumstàncies
sempre iguals (dins maletes antigues de fusta llançades al mar),
repetides amb
minuciosa exactitud, corresponen a l’obsessió del pare de Cristina, que
col·leccionava pepes per esbutzar-les després davant els ulls
esparverats de la
petita pobila, que no podia entendre la culpabilitat d’aquell joc
encantador.

[Text publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 6 de juny de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!