4 de juny de 2010
Sense categoria
2 comentaris

LADY IN SATIN

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Podria sonar un fragment de
jazz en què el piano hauria agafat la direcció de tots els altres instruments
i, alhora, duria el tema central, una escapada valsesca de notes brillants i
seques, molt agudes, cap a un passeig relliscós entre edificis foscs i solitaris
d’aquella ciutat de províncies, Calòrnia, on ella, Marcel·la, havia viscut des
que es retirà del cinema i decidí tancar-se dins aquell casalot que li havia
deixat un atzar de la seva vida plena d’homes, de laberints, una glòria efímera
i totes les tristeses que un bon melodrama pugui conjugar.

 

[Foto Michael Kenna]


No t’agradaria
que començàs
així la veu en off d’aquesta història que vols que et faci amb les
despulles
d’una existència que tu mateixa has sinopsitzat en aquells folis que
m’enviares
amb segell d’urgència quan volies que sens falta vingués al teu costat
per
crear un món que et fes una mica de companyia? O t’estimaries més que
entràs
directament dins els teus turments íntims i et presentàs com una actriu
granadeta que viatja en la nit del cinema dins una limusina fosforescent
que la
duu per la claror emboirada d’uns bulevards ardents cap a una ciutat
fantasmàtica i inquietant en què ella es veurà lliurada a les potències
del
mal?

Em dius, molt
suaument, que
no vols que faci de tu un personatge, i m’ho repeteixes amb aquesta
deixalla
d’una antiga gràcia d’infant aviciat, mentre veig la pal·lidesa d’un
somriure
dibuixant-se a penes en la boca entreoberta. Em ve al cap una foto teva
de fa
molt de temps en un Fotogramas. De
nit. Davant l’Hotel Majestic de Barcelona. Un furgó de la policia. Tu i
Joan
Jaume Vintília, l’escriptor d’aquella novel·la premiadíssima, Las hogueras, emmanillats. Sembla que
dueu unes polseres elegants. No sé quina l’havíeu feta. Potser era un
assumpte
de drogues. I molt d’escàndol. Això et feia un maler. Però t’agradava.
Veig la
teva bellesa intemporal, elegantment inelegant. Tens l’aire d’un elf,
salvatge
i maligna. Record que unes setmanes després em vingueres a veure. Et
vaig
trobar molt tocada. Arribares quan traduïa alguns sonets de Xècspir per
guarir-me a mi mateix d’un amor que m’havia fet mal. Aquells quinze dies
que
passàrem junts vaig descobrir una Marcel·la amb una gran capacitat
d’afecte.
Érem dos malalts d’amor que passen una convalescència plegats amb totes
les
complicitats dels vells amics. Quan et posaves a plorar t’abraçava i
sentia la
impressió que no tenies ossos. Semblava que posseïes un do animal:
l’espinada
elàstica d’un moix. I miolaves aquells esbossos de poemes, aquelles
provatures
tremoloses mig traduïdes de mala manera per la meva tristesa, amb la
passió
d’una comedianta que prepara una funció decisiva. És com si et tornàs a
veure
amb una túnica prisada de Fortuny, que havíem comprat plegats en un
viatge a
Venècia, d’un blau fosc quasi negre que voleiava quan movies els braços i
et
donava l’allure de la Victòria de
Samotràcia. Mormolaves amb aquell ronqueig dels felins: «De fet no és
pas dels
ulls que et prové el meu amor / perquè ells veuen en tu mil coses a
esmenar-te:
/ sinó que és el meu cor que t’estima en l’error / i a desgrat del que
veu es
complau a adorar-te. / Ni les oïdes tinc delint-se al teu parlar, / ni
el
tacte, que entendrit a baixeses rossola, / ni l’olfacte ni el gust, no
desitgen
anar / al festí sensual que els donis tota sola. / Però les facultats i
els
meus sentits, tots cinc / no convencen el cor, que rendit i en follia /
va
deixant sense nord tot el que d’home tinc / i al teu cor orgullós en
esclau
s’humilia. / D’aquest turment, però, un guany puc obtenir: / que la que
em fa
pecar igual em fa sofrir.» Quan acabaves et feies tu mateixa, Marcel·la,
les
mamballetes, deies que faries un recital que titularies
«To
any sensual feast
» i desencadenaves un riure
mecànic que ressonava en tota la sala com si amagassis sobtadament la
clau del
teu cor.

No em deixaràs
escriure ni
un mot sobre la teva essència de femme
fatale
que ja et vaig dir des del principi d’aquest projecte que era
el pal
de paller de tots els esdeveniments que voldria ficcionar de la teva
vida. Per
què col·leccionaves els amants violents? La sensualitat del teu univers,
Marcel·la, era massa extrema per conèixer un moment de tranquil·litat.
Els
cronistes escrivien que el teu primer marit et va tirar per avall d’una
escala
de la vostra casa de Sarrià, un altre home et va galtejar en un
restaurant com
el Via Veneto, al Ciro’s un altre et va xopar de xampany. Sorties a la
crònica
negra i et delies dels teus cops blaus. Et casares quatre vegades i
declaraves
a qui ho volgués sentir que trobaves els homes terriblement excitants i
la dona
que ho negàs era una bleda, una senyoreta anèmica, una boja o una santa.
Com
una artista que estimava la bellesa, la joia de viure i les petites
coses que
ens donen un intens plaer estètic va poder caure dins el vertigen
d’aquell
mafiós de les finances, don Felip Montalba, amb aires de gàngster? Des
d’un
bell principi la teva filla de quinze anys, Bàrbara, i jo mateix ens
mostràrem
contraris a aquella unió contra natura. Però va semblar que la nostra
oposició
feia més desitjable aquell fruit podrit de l’infern quotidià. Va ser una
llarga
temporada, quasi dos anys, que ens deixàrem de veure. Sabia per les
revistes
que el teu matrimoni era un conjunt de festes, de viatges i de luxes que
no
s’acabaven mai. Contemplava a les fotos la pobra Bàrbara que sempre us
seguia
darrere darrere com un xotet de cordeta i em feia molta de llàstima.
Sabia,
Marcel·la, que tota la vida havies estat una apassionada de les
experiències
fortes, però quan vaig veure aquelles notícies de la tevé que contaven
d’una
forma sintètica, freda i cruel la feta, vaig endevinar que d’allò no et
curaries mai més per molt que visquessis. Els esdeveniments de tan
complicats
semblaven un joc de rol: don Felip en un atac de ràbia sexual t’havia
intentat
desfigurar a cops de puny, Bàrbara ho va veure i partí escapada cap a la
cuina
a cercar un ganivet, que li clavà enmig de l’esquena. Don Felip xisclà
com un
porc i pegà a l’adolescent una punyada tan forta que la desnucà. Ell
havia mort
dessagnat davant el teu estat de xoc total. No ho podíem col·locar dins
el nostre
guió perquè sonava a inversemblant i recordava d’enfora un episodi de la
vida
de Lana Turner. Però m’hauria agradat molt. Allò era la xifra i l’enigma
del
teu art de viure.

Ara ja és massa
tard per a
tot: ahir, Marcel·la, t’enterràrem al cementiri de Deià vora les tombes
d’Antoni Gelabert, el teu pintor estimat, i Robert Graves, el poeta que
t’entusiasmava. Morires a l’Hospital Son Dureta. Uns veïns cridaren els
bombers
quan varen veure el foc. Et varen trobar dins el llit, cremat segurament
amb
una llosca de la teva cigarreta. Em vingueren al cap uns versos
d’Ingeborg
Bachmann: «No puc viure sense d’una espira / de foc clar sentir la
presència
sempre.» Ha estat el destí. Quina culpa en tenies tu, em deman mentre
sona
encara el pols imparable del contrabaix.

[Text publicat al suplement “La almudaina” del Diario de Mallorca el 30 de maig de MMX]

  1. Sembla no n’hi haure cap seguiment llastimòs, cap atac de desfigurament, cap punyalada a l’esquena, cap desnucat per un colp, cap mort dessagnant, no cal, més enllà d’una qüestió sintomàtica conseqüent de l’evidència del mal que ens fem a nosaltres mateixa i no es podem perdonar i que sembla ‘que no et pugues curar mai més per molt que visques’.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!