29 de maig de 2010
Sense categoria
1 comentari

RETORN DE BARCELONA

Anar amb avió de Palma a Barcelona, ahir, va ser un turment. Cua de la finestrella d’Spanair per recollir la targeta d’embarcament: setanta-cinc minuts d’espera que et desespera. Vaig demanar el llibre de reclamacions. M’enviaren a una oficina sinistre i em donaren tres fulls del Govern de les Illes Balears per omplir, i ja et fotràs. Després, per passar la seguretat, vint minuts de cua i despullaments. Tot em pitava. Sobretot el iogurt!. Allò és també, tan bé, el cinquè món. Per què no es pot copiar l’eficàcia d’aeroports europeus tan normals com Orly, Heatrow o Conpenague? Per sort vaig arribar, last minute, a la porta d’embarcament i, com a favor, em deixaren pujar a la barca voladora. Una estressada i una pèrdua de temps estúpida!
——————
Arrib a l’hotel. No m’havien reservat la cambra. Tot així.
Sort que després els amics em donen vida: dinar amb Pepa López i Dani Aixelà a un restaurant excel·lent amb un festival de sabors exquisits: Blanc de tòfona al carrer Bailén, 74. La coca de sardina, el butifarró de Kobe, el suquet de peix, l’steak tàrtar de tonyina amb ous de salmó, el canaló de tripa, tot boníssim. Menú degustació i xafardeig de la vida cultural. Tot són retallades.
————
Presentació de Percaceries de Sebastià Perelló a l’Espai Mallorca. Una hora civilitzadíssima, plena de festers verbals, de pensaments nous de trinca, de provocacions fresquetes, d’interpretacions jazzístiques sobre el poemes i el poeta. M’ho vaig passar molt bé. Públic d’altíssima qualitat (molts de poetes i amics) i em va volar el temps (símptoma de plers).
Després sopar (també degustació, sobretot de peix —seitons, calamarins, pagells, zamburinyes, musclos de roca, etc.— de barca) al restaurant Els ocellets a la Ronda de Sant Antoni davant el carrer de la Cera. Una munió de persones amb un denominador comú: l’alegria per la sort¡da d’un llibre de poemes tan bo com Percaceries i la celeberació de la feta batejada amb vi Ànima Negra de Felanitx i cava català. Una gran taula quadrada amb dotze persones. Converses que no es poden repetir. Vàrem esmolar la garrova i donar gust al paladar fins més de mitja nit. Gran fi de festa a El colmado, un local tan català com europeu, on vaig poder beure una birra negra de les més bones que he tastat en la vida. Em vaig comprometre a acabar la traducció Matière d’infini de Jacques Dupin i a fer una traducció a quatre mans amb M. B. Vàrem riure a voler. Ens esbutzàrem.
Em colgava a la Residència d’Investigadors amb dues costelles tocades de
tantes ra¡allotes devers les dues tocades.
 I ara, el pròleg de Carme Riera del llibre Història de la meva vida de George Sand, en la edició traduïda per Caterina Calafat, que acaba de sortir d’Edicions UIB, amb el patrocini del Consell de Mallorca i en una col·lecció nova sota la direcció de Rosa Capllonch i aquest plagueter. Val l’alegria!

Les porcades de George Sand

Poques escriptores
europees han estat tan polèmiques com George Sand i també poques han estat tan
valentes i tan lliures. Seductora, inquieta, interessada en l’art i la
literatura, qüestions que no importaven gens al seu home, François Dudevant,
amb qui es casà als 18 anys, el desig de convertir-se en escriptora, la feren
deixar el marit, allunyar-se de les terres de Nohant i anar-se’n a París.
S’enduia un manuscrit i el volia publicar, per la qual cosa s’entrevistà amb
diverses persones del món literari, tal com ella mateixa ens explica a Història de la meva vida. És aquí on conta amb molta gràcia la visita a
l’escriptor Kératry, vell i bastant famós aleshores, el qual li recomana que es
dediqui a qualsevol cosa menys a escriure. “Cap dona no està capacitada per
fer-ho”, insisteix, i encara l’aconsella: “No escrigui llibres, faci nins”.

Sovint he imaginat
l’escena: Una casa burgesa de París, un dia gelat d’hivern a les vuit del matí,
una hora poc propícia per citar ningú. Però Kératry es creu important i
considera que Aurora no ho és gens, i per això tant se li’n dóna, l’hora
intempestiva i la manca de compliments que el porten a mostrar-se ben sincer en
la seva recomanació. Aurora vol estar a la seva altura i, esclafint a riure, li
demana que prengui “el precepte per a ell mateix” i faci nins, en veure que té
una esposa molt jove, tant que podria passar per filla seva…

Però Aurora Dupin,
adonant-se que això de fer nins en lloc d’escriure no sols ho pensava Kératry,
sinó que en aquella època ho pensava tothom, entengué que l’exercici de la
literatura, el mateix que el de la caça o el de la política, tenia poc a veure
amb allò que es considerava propi de les dones. Fou aleshores quan decidí dues
coses: vestir-se d’home –la qual cosa era molt més còmoda– i emprar un
pseudònim masculí. I ja que havia començat a escriure en col·laboració amb un
amant seu que es deia Jules Sandeau, emprant el pseudònim de J. Sand, determina
continuar amb el llinatge Sand i cercar un nom que li agradi. George li sembla
sonor i atractiu, tant que hi signarà fins i tot la correspondència privada i
posarà en masculí tot el que es refereixi a la seva persona.

Aurora Dupin era
conscient d’haver entrat en un terreny vedat i sabia que no podia fer-ho més
que revestida amb atributs d’home, com havien fet o farien d’altres escriptores
vuitcentistes: Maria Evans, que signava George
Eliot
; Cecília Böhl de Faber, Fernán
Caballero
; o Caterina Albert i Paradís, Víctor
Català
. Però George Sand fou molt més agosarada que qualsevol d’aquestes.
Va adonar-se que, sense el simulacre de la masculinitat, no podria ésser
veritablement ella mateixa. No sols com escriptora, sinó com a persona. Ella
volia que els homes la prenguessin per una igual, volia –com ells– escollir i
no ésser escollida, parlar i no ésser parlada.

Anomenar-se George
Sand era molt millor que dir-se Aurora Dupin perquè el món aleshores s’escrivia
en masculí en exclusiva i, només transvestida, virilitzada, podia trobar el seu
propi espai. El fet de pertànyer a l’òrbita masculina li permetia tenir amants,
com els tenien els homes, i anar vestida amb calçons li facilitava assistir a
les tertúlies nocturnes dels cercles revolucionaris on no hi havia dones o
viatjar amb més comoditat.

 

La llista dels seus
amants fou llarga. Alguns eren personatges molt coneguts –Vigny, Musset o
l’actriu Marie Dorval–, d’altres coneguts –Jules Sandeau, Charles Didier…– i
uns altres encara –Pagello, Aurélien de Sèze…– treuen el cap a la posteritat
només perquè ella va escollir-los. No obstant això, George Sand, la vida
escandalosa de la qual avui ompliria planes i més planes de la premsa del fetge
o dels genitals (que és així com em sembla que cal anomenar-la encara que
usualment se’n digui del cor) i, ben segur, dels programes televisius de la
mateixa casta, passarà a la història dels amors romàntics per la seva relació
amb Chopin. El fet que ambdós anessin a Mallorca em serveix d’excusa per
ocupar-me’n en aquestes planes.

Chopin i George Sand
–tot i que per ell sempre serà Aurora– es varen conèixer a l’Hotel de França,
al saló de la comtessa d’Agoult, l’amant de Franz Liszt, l’hivern de 1837. A
Chopin no li va agradar gens l’escriptora. Conten que en el moment de
conèixer-la va exclamar igual que Vigny: “Quina dona tan antipàtica! És de
veres una dona? Ho dubt.”

Per contra, ella
queda fascinada per Chopin, en especial pel seu cantó femení, ja que fou la
seva debilitat, l’aire malaltís i la seva condició d’exiliat, el que més la
seduïren. Chopin enyora Polònia i parla de la seva pàtria llunyana amb
entusiasme. Na George el troba tan atractiu com a Liszt, al qual considera que
s’assembla. No és ni massa alt ni massa baix, més aviat esvelt, segons el
descriu ella mateixa, mans llargues, dits prims i peus petits. Els seus cabells
són d’un to ros cendra tirant a castany i els ulls marrons més vius que no
melancòlics. El nas corb, un somriure molt dolç, una veu un poc greu. “En la
seva persona hi ha alguna cosa tan noble, tan indefiniblement aristocràtica que
captiva a tots”, escriu. I, en especial, la captiva a ella, que no pot treure’s
la seva imatge del cap durant els mesos que segueixen el seu primer encontre.
Sovint, mentre intenta escriure en el seu refugi de Nohant, allunyada de París,
el record de Chopin interfereix i li fa perdre el fil. És possible que Chopin
no tingui res a veure amb ella, que fins i tot estigui a les antípodes de les
seves creences i del seu temperament. És catòlic, d’idees conservadores,
monàrquic, odia el desordre i detesta l’escàndol. Respecta les convencions socials,
desaprova tot allò que s’allunya del bon gust i cuida amb elegància la seva
manera de vestir… Però tot quant els separa es converteix en un estímul.
Sense renunciar a les seves idees democràtiques ni als seus pantalons que tant
criden l’atenció ni menys encara als cigars, segons tothom tan poc adients per
a una dama, George decideix, durant l’estiu de 1837, que Chopin s’enamori
d’ella i organitza una estratègia. No importa que Chopin se senti només atret
per les dolces al·lotes tímides i passives que van a escoltar-lo als salons
aristocràtics on toca. Ni que cerqui una atmosfera de recolliment quasi místic
per poder oferir les seves melodies o, el que és el mateix, per confessar les
seves penes d’exiliat o de geni hipersensible i per descomptat incomprès,
sempre en ambients de luxoses elits. Tampoc que estimi Maria Wodzinska, la seva
companya de jocs d’infantesa, tan bella i virginal. Res no importa. En tornar
de Nohant, l’octubre de 1837, serà ella qui li demanarà una cita i li
confessarà que l’estima. És difícil que ell no hi sucumbeixi davant
l’enamorament que ella serà capaç de demostrar-li. Sand actua amb coneixement
de causa i guanya…

La relació es
consolida i dura nou anys. Per a Chopin l’escriptora no serà mai George,
pseudònim que fins i tot empra per firmar les cartes als seus íntims, sinó
Aurora, el seu nom vertader. Un nom que li sembla dolç perquè és el de la seva
estimada, que es lliura sencera en cada abraçada i que només li demana que li
permeti estimar-lo. Ella assegura que el seu és també un afecte maternal i per
això intenta protegir-lo de tot, en especial de si mateix i de les seves
indecisions… Chopin s’abandona als nocturns tan apassionats com la seva
música “al vent que passa” i el porta l’èxtasi d’amor… però de dia sent remordiments.
Detesta les escenes que Mallefille, l’antic amant d’Aurora, per despit, pugui
muntar perquè intueix la seva fúria. No debades va desafiar un amic perquè
trobava que feia la cort a Aurora i recorda amb massa freqüència la virginal
Maria Wodzinska, la seva promesa que encara l’espera a Polònia. George ho sap i
es preocupa. Analitza la situació intentant ser objectiva. Escriu a l’íntim
amic de Chopin, el comte, també polonès, Albert Grzyma
?a, una llarga carta, trenta-vuit fulls, on
intenta ser sincera. Desitja parlar del seu futur i del futur del músic, aquest
infant que ambdós protegeixen, “el nin que tal vegada haguessin pogut tenir
plegats”, i li demana consell. En la carta mostra el seu cor,
nuu, en especial de cintura avall. Li preocupa trencar el
compromís de Chopin amb Maria, si és que aquest encara existeix –els pares
d’ella s’oposen a la boda amb un músic que cada vegada és més conegut però que
té una salut massa fràgil i, segons sembla, està malalt de tisi, el mal
romàntic per excel·lència. La consciència li
mossega per haver de deixar Mallefille que és també jove,
necessita el seu afecte i no li ha donat mai motiu per la ruptura. Tal vegada
cal replantejar la seva relació amb Chopin, potser és millor no veure’s tan
sovint… “no posseirem cada dia el foc sagrat, però hi haurà dies bells i
flames santes”. El to de la carta, la seva sinceritat escabrosa –ho recorda
Maurois en el seu llibre sobre George Sand– resulten menys molests que el fet
que sigui dona la persona que escriu aquestes paraules, una dona que es
comporta, també respecte de l’anàlisi de la situació amorosa, amb la mateixa
naturalitat que un home.

Desconeixem què li va
contestar Grzyma
?a,
però sí sabem que Chopin va oblidar per sempre Maria, i George no tingué més
remei que advertir a Mallefille que el seu torn havia acabat… Tot aquest
embolic diverteix Marie d’Agoult que en treu suc a les seves cartes:
“Mallefille és al llit, escriu, malalt de vanitat continguda, desenganat per
sempre, desil·lusionat, desencantat i tots els des del món (…) George fuig
amb Chopin per lliurar-se a l’amor perfecte, a l’ombra de les murteres de
Palma”.

La comtessa d’Agoult
tenia raó. París no era un bon lloc per lliurar-se a la passió. Chopin volia
evitar l’escàndol com fóra i George cercava un lloc de clima amable per la
salut també delicada del seu fill Maurice. A Itàlia ja hi havia anat amb Musset
i no li feia gràcia repetir el mateix itinerari amb el nou amant. Espanya era
una opció vàlida i més exòtica encara per la proximitat amb Àfrica. Uns amics,
el polític espanyol Mendizábal i els comtes Marliani, li recomanaren Mallorca.
De Mallorca era també un gran propagandista de l’illa, el mestre de cant més
famós de París, Francesc Frontera, tan entusiasta del poble de Valldemossa que
emprava aquest nom com a pseudònim… Anirien, idò, a Mallorca.

La Sand i els seus
fills surten de París cap a Perpinyà on han quedat amb Chopin, que arriba tot
sol i, segons explica l’escriptora en una carta a la comtessa Marliani, “fresc
com una rosa i rosat com un nap, malgrat haver suportat quatre nits de males
postes”.

 Tot sembla començar molt bé “sota els
auspicis més feliços –escriu George Sand abans de sortir de Port-Vendres, el
primer de novembre de 1838– el cel està meravellós i fa calor”. Després d’un
travessia breu i agradable, arriben a Barcelona al sendemà. Allà es queden
quasi una setmana. Van al Liceu, visiten la catedral i embarquen cap a
Mallorca… Els biògrafs de l’escriptora ens transmeten els ets i uts de
l’embarcament: A les cinc de la tarda del 7 de novembre de 1838 salpa del port
de Barcelona el vapor El mallorquín,
correu entre Mallorca i la península. Transporta porcs, càrrega variada i uns
quants passatgers. “En primera classe, madame Dudevant, casada; monsieur
Maurice, el seu fill, menor d’edat; mademoiselle Solange, la seva filla, menor
d’edat; monsieur
Frédéric
Chopin, artista. En segona classe, la seva cambrera, Amélie.”

Els
porcs, que constituïen un element fonamental de l’economia mallorquina, el
grinyolar dels quals molestà els viatgers, es convertiren en un malson per a
l’escriptora, gairebé en un correlat dels mallorquins… En les cartes que Sand
escriurà als seus amics assenyalarà que l’objectiu de la travessia no és altre
que el transport de porcs, els passatgers són secundaris, el correu també. “Què
importen als mallorquins les novetats vingudes de fora, sobre política o art,
si el porc és l’únic assumpte que els preocupa”… apunta amb sarcàstica
ironia. En cap altre lloc del món, en cap altre dels seus viatges, ha constatat
amb tanta precisió la distància que pot arribar a existir entre la bellesa
extraordinària del paisatge i el desafecte cap als seus habitants… Tres-cents
anys d’endarreriment separen Mallorca de la civilitzada França, puntualitza,
contundent.

¿Què ha pogut succeir
perquè la Sand jutgi tan malament els mallorquins i, passat el temps, continuï
mantenint el seu punt de vista, tal i com fa primer a Un hivern a Mallorca, un llibre
que molts mallorquins trobaren i encara troben insultant, i després a Història de la meva vida? La resposta crec que ens la dóna la
pròpia escriptora en una altra carta, escrita des de Marsella, en retornar de
l’illa, el febrer de 1839: “M’han ferit en la part més sensible del meu cor,
han omplit de picades d’agulla un ésser que sofria davant dels meus ulls; no
els perdonaré mai i, si escric sobre ells, serà amb fel…”

L’ésser que sofria
era Chopin, el qual, tot just arribat a Mallorca, el propietari de Son Vent, la
casa que havien llogat a Establiments, foragita de mala manera quan sospita que
el músic pateix de tuberculosi, un mal que els metges francesos li han dit a
Sand que no és contagiós i que, per contra, a Espanya passa per ser-ho. Més
encara, des de 1751 hi ha una ordre que mana cremar tot quant hagi estat en
contacte amb el tísic, una ordre que a Son Vent compleixen amb puntualitat.

D’Establiments es
traslladen a la cartoixa de Valldemossa que la desamortització de Mendizábal ha
deixat sense els frares de Sant Bru, i, per això, poden llogar-ne algunes
cel·les. Allà, Ignacio Durán, un refugiat polític que se’n va cap a França, els
ven mobles i aixovar. Avui, a les cel·les on es refugiaren Sand i Chopin, hi
arriben turistes de tot el món, en una visita especialment obligada per a tots
quants admiren l’escriptora i el músic que va compondre allà algun dels seus
Preludis, en retocà i n’acabà d’altres, escrigué la Segona Balada en fa major,
opus 38, el Tercer Scherzo, opus 39, dues Poloneses, una Masurca i trobà
inspiració per iniciar els dos Nocturns, opus 37 i una Sonata…

Chopin, malgrat les
crisis de salut que aquell humit, fred i ventós hivern propiciava, va treballar
molt. Primer, en un humil piano mallorquí, després, finalment, en el Pleyel
arribat de França. George, per contra, pot escriure poc, pendent dels assumptes
domèstics, de les lliçons dels seus fills de les quals s’ocupa personalment.
Només té temps per acabar els capítols que li falten a la novel·la Spiridion, que sortia com a fulletó, i
per refer algunes pàgines de Lélia.

L’ambient hostil, les
incomoditats de la cartoixa, la malaltia de Chopin, que empitjorava, no foren
un estímul per a la passió. “El lliurament a l’amor perfecte a l’ombra de les
murteres” del qual parlava Marie d’Agoult, no passà de quimera romàntica.
George, a més, alarmada per la mala salut del músic, li havia imposat una
abstinència absoluta. Al “seu petit” no li convenien els excessos de cap tipus
i ell se’n queixava… Es queixava de tot, recorda l’escriptora, del fred, dels
menjars condimentats amb saïm, de l’olor de l’oli ranci que tot ho impregnava
i, com que res no li agradava, sovint era ella la que havia de cuinar… A Història de la meva vida escriu:

 Dolç, rialler, encantador en societat, Chopin malalt era desesperant en la
intimitat (…). El seu esperit estava escorxat de viu en viu; el plec d’una
fulla de rosa, l’ombra d’una mosca li feien sang. Excepte jo i els meus fills,
tot li resultava antipàtic i indigne sota el cel d’Espanya. Moria de la
impaciència per partir, molt més que dels inconvenients del sojorn.

La fascinació que
sobre ell havia exercit el paisatge en arribar ja no era un estímul i la
cartoixa, que tan poètica li havia semblat de bon començament, segons assegura
a les cartes al seu amic Juli Fontana, li semblà aviat un lloc terrorífic,
poblat per fantasmes, presagi de mort. “La nostra estada a Valldemossa –conclou
Sand a les seves memòries– en recordar aquells dies ja llunyans fou un suplici
per a ell i un turment per a mi.”

Avui, per una
d’aquelles curioses ironies de la vida, Valldemossa deu, en gran part, el seu
bon nivell econòmic als 56 dies de suplici i turment que el músic i
l’escriptora passaren al poble. I Un
hivern a Mallorca,
el llibre que tan malparats deixa els mallorquins i que
menysprearen tant Quadrado com Bover, es ven, traduït a diversos idiomes, a les
botigues de souvenirs del poble, amb postals que reprodueixen els retrats de la
parella d’amants més famosa que mai habità aquells indrets, a la qual només fan
competència internacional el propietari de S’Estaca,
l’actor Michael Douglas, i la seva dona, Catherine Zeta Jones.

Rubén Darío, que
també va viure una temporada a Valldemossa, va assegurar que George Sand era
una dama poc còmoda i, quan algú va replicar-li que el mateix degueren dir els
seus enamorats en la seva època i que Darío hagués pogut ser un d’ells, va
contestar rotund: “Ho dubto. Una literata quasi no és una dona, és una
col·lega.” Misogínia a banda, el nicaragüeny tenia una mania reconcentrada a na
Sand, a la qual no sembla haver llegit. A La
isla de oro,
una de les seves contribucions literàries menys brillants, li
dedica dos capítols, blasmant-la de sensual, burgesa, nímfica, capritxosa, boja
i mala mare. Una “doña Juana”, assegura, “a quien su marido, el excelente señor
M. Dudevant, acusa de actos tan solamente semejantes a los que han sido señalados
en Agripina, Catalina de Médicis, en María Antonieta.” Però aquestes
referèncias de Rubén Darío sorgides ran d’una passejada per la cartoixa de
Valldemossa, no són res si les comparem amb el que escriu després, quan
s’entretén a glossar certs passatges d’Un
hivern a Mallorca
. El revolucionari autor d’Azul destaca totes les al·lusions que Sand dedica als porcs
mallorquins, les quals, d’altra banda, no són poques, i
conclou amb sarcasme:

El cerdo preocupa a la
escritora. Paréceme que su figura simbólica pasa a través de toda esa temporada
romántica. La buena señora de Nohant está aún en los fuegos de sus fuertes años
y el chancho, como se dice en algunas partes de América, es su bestia favorita.
Buenos son para los ratos de ensueño y de melodía ideal o musical el cisne de
Musset, entre las lagunas palúdicas de Venecia, el cisne de Chopin, en la
soledad claustral de donde debe brotar Spiridion
al compás de tales o cuales nocturnos: mas llega la hora del cerdo y la
terrible trigueña no guarda sus entusiasmos sino para el compañero de San
Antonio.

 

Segons Rubén, la
predilecció de George Sand pel porc és un tret de la seva personalitat, un
aspecte degradant que l’assimila a una vulgar burgesa. I a la vegada serveix a
l’autor d’Azul per atiar el foc de
les acusacions sexuals contra l’escriptora.

Com demostra l’autor
alemany Ernest W. Heine en el seu divertit relat Els porcs de Marsala, aquests eren animals molt apreciats pels
fenicis, en les barques dels quals sempre n’hi anaven a manera de brúixoles
vivents, ja que tenen un meravellós instint d’orientació marítima. Sembla que,
a més, eren les truges les predilectes dels navegants no sols pel seu encara
millor instint orientatiu sinó perquè així podien portar una femella a bord. De
les porcades que els mariners feien
amb elles queda constància, almanco en la paraula. Rubén Darío en cap moment no
pot oblidar les porcades de George
Sand. Tal vegada allò que més li molesta, encara que no se n’adoni, és
constatar que ella es va comportar com un mariner fenici: els porcs foren
Sandeau, Vigny, Musset, Mallefille o el mateix Chopin…

 

Carme Riera

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!