Plagueta de Bord

No el tenc (aquest art de viure).
Un art de viure no es una recepta o un objecte: cal fer-lo sempre seguit (desfer-lo, trunyellar-lo, inventar-lo, saber-lo, recercar-lo…)
Un no-res em fa mal (ara mateix, dues telefonades).
Avui he viscut una sessió de veu magnífica amb un mestre, N. C. (m’hauria de bastar per sobreviure, no hauria de mester res pus, però…).
La veu, aquest instrument fràgil i antic, és la part més pròxima de l’ànima (la veu amb la seva multiplicitat, sa fondària, els seus accents, les seves carícies, sa lentitud meravellosa o sa rapidesa fulgurant).
He atmosferitzat els poemes que he llegit (Joan Alcover, Cap al tard, un llibre publicat fa cent anys). M’he fet Alcover quan els escrivia, quan els llegia, quan els recitava, quan els sentia, quan els oblidava.
He intentat crear matisos, encendre la màgia verbal, vivificar l’erotisme, subtilitzar la gravetat, fer que la veu digui la «cosa» amb moltes de perspectives i ressons (he lluitat contra l’aplanament del poema, contra la laminació del vers, contra els indiferents a la complexitat dels mots).
Vivim dins la guerra del gust.
Escolt El Triomf del temps i de la desil·lusió de Haendel.
Escric. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!