SOBRETAULA AMB maria bohigas i arnau pons
UNA EXCEL·LENT SOBRETAULA, dins la setmana BARCELONA POESIA,
que fa mengera, que fa discutiguera, que fa pensera, que fa contestera, que fa visquera i mil i una coses més. Gràcies, amics!
“El poema és l’única bomba”
Arnau Pons
“Je ne connais d’autre bombe qu’un
livre”: “L’única bomba que conec és un llibre.” Ho va dir
Mallarmé i el seu biògraf Henri Mondor ho va recollir a Vie de Mallarmé.
Però si algú ha donat a conèixer aquesta frase és sobretot Jean-Paul Sartre en
el seu assaig Mallarmé: la lucidité et sa
face d’ombre, en què comenta la dimensió crítica que pot arribar a tenir la
poesia, fins i tot la més complicada i obscura.
[Imatge Sebastià Perelló]
El cito:
«fils et
petit-fils de fonctionnaire, élevé par
une regrettable grand-mère, Mallarmé sent croître en lui de bonne heure
une
révolte qui ne trouve pas son point d’application. La société, la
Nature, la
famille, il conteste tout, jusqu’au pauvre enfant pâle qu’il aperçoit
dans les
glaces. Mais l’efficacité de la contestation est en raison inverse de
son
étendue. Bien sûr, il faut faire sauter le monde. Mais comment y
parvenir sans
se salir les mains? […] Mallarmé n’est pas, ne sera pas anarchiste: il
refuse
toute action singulière; sa violence est si entière et désespérée
qu’elle se
change en calme idée de violence… La Poésie est devenue critique.
[…]
Bientôt il pourra écrire que “le poème est la seule tombe”. Le poème
naîtra donc du suicide du poète, de sa “disparition élocutoire”: on
cédera “l’initiative aux mots”.»
En el cas de
Mallarmé, aquesta bomba que ho pot
fer esclatar tot (el món o el mateix poeta, aquest artefacte que fa
rebentar de
retop totes les portes, que trenca totes les parets del nostre interior
si som
receptius als seus efectes devastadors, treu la força explosiva
justament de la
seva pròpia naturalesa escrita i elaborada. És el llenguatge pensat a
l’extrem.
I el poema, segons Mallarmé, neix del suïcidi del poeta, de “la seva
desaparició elocutòria”, que s’esdevé quan “cedeix la iniciativa als
mots”. Qui alça la veu, qui pren la veu, qui la modula ja no és aquella
boca que respira i deixarà de respirar algun dia, sinó el poema, que
respirarà
sempre que una mirada el digui. Aquesta conjunció extrema de so i de
poema és
possible perquè els mots s’ensenyoreixen del full en blanc i es tornen
lletra:
es tracta d’un acte xifrat, de la cristal·lització d’un so. Ens hem de
preguntar, per tant, ara que som de ple en la Setmana de la Poesia, si
el poema
eclipsa veritablement el poeta que el diu -o si no és que el poeta
eclipsa amb
la seva presència el poema que diu, i tal com el diu. Ens podem
preguntar què
té més “aparició elocutòria” -inevitablement, pel seu format- en una
Setmana de Poesia, si el poema o el poeta. ¿Qui fa de bomba? ¿Qui és el
trencador? ¿I quina cosa trenquen o es trenca? ¿De quina manera es pot
“gaudir d’una vetllada poètica” quan alguna cosa “es
trenca”? ¿I si trenquéssim la humanitat, la unitat del gènere humà, amb
aquesta cristal·lització?
Paul Celan va publicar una frase encara molt més crítica a la revista
parisina L’Éphémère, que va certament en la
mateixa direcció: “La poésie ne s’impose plus, elle s’expose”
(“La poesia ja no s’imposa, s’exposa”).
És com si aquest imposar-se de Celan fos tan imperatiu que fins i tot
fes
desaparèixer la figura espectacular del poeta durant el seu espectacle.
Que en
obrir la boca i dir el poema el poeta fos trencat justament per allò que
ha
dit. Trencat i espoltrit. Aquest és el suïcidi teatral i fictici de
Mallarmé -també
a Igitur:
«Ha sonat per mi
l’hora de partir,
la puresa del
mirall es farà, sense aquest
personatge, visió de mi -però ell s’emportarà la llum!- la nit! Damunt
dels
mobles buidats, el Somni ha agonitzat dins aquest flascó de vidre,
puresa, que
tanca la substància del No-res.»
És com si la
puixança negadora d’aquest no-res,
perquè realment fos efectiva de portes enfora, cap al món, primer hagués
d’aplicar-se cap a un mateix. Cercar-se a un mateix en virtut d’aquesta
negació
fundacional.
Però si he començat citant aquesta frase de Mallarmé, de la bomba, és
també per
utilitzar-la una mica com a lema per a la sessió d’avui, amb la intenció
de
protegir-me -i al mateix temps per ressituar- les paraules amb què he
estat
presentat en el programa de ‘Barcelona Poesia’; concretament, les que
diuen
“que vaig fins a l’arrel – encara que faci mal.” M’afegeixo a
aquestes paraules de Mallarmé (“Je ne connais d’autre bombe qu’un
livre” o també “le poème est la seule bombe”), i confio que
molts de vosaltres també us hi podreu afegir sense fer-me gaires
escarafalls.
Els qui m’heu llegit -si m’heu entès- haureu comprovat que és ben bé la
violència de la cultura allò que ocupa una gran part de les meves
preocupacions.
Espero -i confio- doncs de no fer mal quan us llenci la bomba. En
qualsevol
cas, si penseu de debò que faig mal amb les meves bombes, m’agradaria
que
tinguéssiu al pensament al mateix temps aquestes paraules de bomba
atòmica que
ha escrit Marguerite Duras a Hiroshima, Mon Amour: “Tu me fais du
mal, tu me fais du bien”.
(Qui queda en certa manera destruït després d’una d’aquestes bombes és
aquell
que les ha llençat. I després d’aquest despullament en escena, continuo
amb la
nostra sessió.)
Quan em van demanar de participar a la Setmana de Poesia d’enguany, al
mateix
temps em van dir que volien que ho fes sota la llum i els claps d’ombra
de la
reflexió, i que hi vingués acompanyat d’algú que se m’agermana. La Maria
ja us
ha dit de quina manera la literatura i la lectura ens han fet germans.
S’és
germà d’algú, en el sentit ric i figurat del mot, allà on les condicions
són
precàries, adverses o difícils, i quan apareix el sentiment compartit
d’un cert
aire de família: la Maria i jo fem llibres; fem els llibres que tenim
ganes de
fer i entenem l’edició també com una acció política; tots dos pensem que
les
paraules són també accions i que per tant tenen conseqüències. I no
només en el
terreny de l’art. Escriptura, lectura, edició, traducció, societat,
política, poesia.
Aquestes paraules soltes demostren de quina manera la Maria i jo estem
completament immersos en l’entramat de la cultura catalana. És un acte
voluntari, deliberat, molt caparrut. Volem ser d’aquí i no pas d’una
altra
banda. Volem intervenir aquí. Gràcies per haver-nos convidat.
És en virtut d’aquesta fraternitat que ara es tracta de pensar plegats i
d’intervenir (repeteixo) en el marc del Festival de Poesia. I per poder
enllaçar amb tot el que ha dit la Maria amb relació a les reflexions
-que comparteixo-
de Jacques Roubaud, us remetré a un text molt conegut de Carles Riba,
que crec
que hi casa perfectament, ja que té una vigència que per mi és
indubtable.
Estic segur que molts de vosaltres ja el teniu al pensament: parlo de
“Sobre poesia i sobre la meva poesia”. Em centraré sobretot en el
punt 2 i en el punt 3 d’aquest ‘interviu’ (com el mateix Riba l’anomena)
perquè
és aquí que ell exposa amb més claredat molts dels seus neguits, que
convergeixen prodigiosament amb els de Roubaud. És el neguit de la
“disminució de públic” (el públic lector, s’entén, és a dir, aquell
que s’esforça veritablement a l’hora de llegir un poema), i és també el
neguit
del refús que pateix “l’hermetisme”, que és una cosa que el tocava de
molt a prop de la mateixa manera que ara pot tocar Jacques Roubaud o que
em pot
tocar també a mi.
Però abans de citar i de comentar Riba, tinc ganes de llegir-vos el
parell de
línies que se’ns van demanar que redactéssim per al programa de
‘Barcelona
Poesia’ per tal de situar una mica el públic que avui heu vingut a
escoltar-nos
-i que segurament per problemes d’espai no s’han pogut encabir finalment
en el
programa. Fan així:
«La poesia és
llegida per molt poques persones. I
tanmateix el seu fantasma exerceix una veritable fascinació. ¿Què
proposa i cap
a on ens condueix el poema? ¿Pot ser que, com més se celebri la poesia,
menys
se sàpiga el que es fa?»
La nostra proposta es vol adreçar molt directament al públic i als
protagonistes de la Setmana de Poesia, que és una setmana de celebració
de la
poesia en què la preocupació és d’abastar el màxim de gent possible; de
portar
la poesia al carrer, com se sol dir; de fer oïble i avinent la poesia. I
ara ja
cito Riba: “La preocupació per tenir un públic més ample contribueix
molt
a la crisi, que formularia així: es dóna més importància a la poesia que
no pas
al poema (el poema es fa amb poesia, això és obvi; però la poesia sense
poema
és simple flux, força i no obra, energeia i no ergon).” Són unes
paraules
que han estat manllevades moltes vegades, de tan certes com són. Vinyoli
mateix
se’n va servir. Si ara les manllevo, és per fer-les ressonar al costat
de
moltes de les activitats d’aquesta setmana i fins i tot arran de
l’esperit que
anima una producció cultural com aquesta. Ens hauríem de neguitejar quan
la
poesia desapareix de les escoles i de l’estudi, de l’esforç, per
aparèixer de
manera tan energètica i entusiasta al carrer: quan la poesia comença a
relliscar potser massa cap al costat de l’espectacle i de la comunió
col·lectiva o del riure, i que no és sinó el riure que Adorno relaciona
amb el
feixisme ambiental per la mena d’estupidització i de deshumanització (de
cosificació) que comporta (la Maria us ha posat l’exemple de la
cosificació de
les dones en un poema d’un poeta ‘trencador’: en Max Basora [sic]).
També la
Maria ha assenyalat algunes paradoxes. Riba ens planta davant d’una
altra: la
de ser, d’una banda, un país de poetes i, de l’altra, segons ell diu, de
ser un
país en què “un poeta esdevé difícil abans que enlloc”, ja que
“el públic de la nostra poesia és per força més lent a habituar-se, a
digerir”. El paràgraf diu això: “Al nostre país, el problema de la
dificultat existent de la poesia, plantejat avui pertot arreu, es
presenta
d’una manera primària. Un poeta esdevé difícil abans que enlloc”. Riba
era
conscient que, en aquesta manera primària de presentar les coses, hi
intervenen
sovint els mateixos crítics (o ‘pseudocrítics’, com ell els anomena) de
poesia.
Avui ja som en condicions d’afirmar que hi intervenen fins i tot els
mateixos
poetes, els de la màxima claredat, els de l’extraordinària nitidesa, els
de la
comunió immediata, quan per exemple afirmen i es vanten d’afirmar que un
poeta
tal és incomprensible, o que no diu res, que és buit perquè té por de
dir, ja
que allò que diu no s’entén.
Torno a Carles Riba: “Sempre un artista, per fàcil i avinent que sigui
la
seva forma, trobarà qui no l’entendrà; i per difícil i abstrús que
sigui, qui
l’entendrà. No totes les obligacions, en aquest aspecte, són a la banda
de
l’artista. És cadascú que ha de triar-se l’artista que li convé i que se
li
avé; que s’expressa per ell. I sempre, aprendre el seu idioma. […] El
llenguatge no té merament una funció comunicativa, documental, en
l’ordre
pràctic: serveix també per a construir el que no existeix, per a
suggerir el
que no és conegut, el que és sols pensat o somiat; això, el poeta ho
fixa, com
si diguéssim, en monument.” És el que planteja també Jacques Roubaud en
el
seu article de Le Monde diplomatique que us ha llegit la Maria.
Es
tracta d’un cara a cara, d’un enfrontament del poeta amb el llenguatge.
És allò
altre amb què el poeta s’encara, una alteritat que no és necessàriament
buberiana, perquè d’entrada és merament lingüística: l’altre que tinc en
mi per
la gràcia de la llengua.
No us puc negar que ara mateix em preocupo profundament pel futur de la
poesia
i de la política a Catalunya, de les relacions entre art i societat, i
entre
història i societat, o educació i societat, quan llegeixo a la premsa en
català
un crític de poesia i professor d’universitat reputat que desencoratja
subliminarment el lector de poesia dient-li que tal poeta és clar i
transparent
ja que no segueix la moda d’avui dia en què els poetes malden per
complicar al
màxim la relació amb el lector. Em refereixo a un
article (“Misteriosament feliços”, Eva Piquer, 30 de març de
2008) publicat a l’Avui un diumenge, dia de família, d’esbarjo i
de
recolliment, i que surt de la mà de la que aleshores era directora del
Suplement de Cultura del diari, l’Eva Piquer.
Després d’això, és ben legítim que ens preguntem quina relació cal
establir, a
partir d’ara, amb els orígens mateixos de la poesia. Penso en
Parmènides, per
exemple, i en els fragments del seu poema, que ha estat comentat
abundosament
per filòsofs, i que és certament un lloc de conflicte d’interpretacions,
per
l’obscuritat i també pel virtuosisme de la polisèmia que l’autor hi va
saber
desplegar. No cal que hàgim de posar sempre l’exemple de l'”art
clus”. Miro molt més enfora, cap a Homer també. ¿Quina relació hem
d’establir després d’aquest manifest d’Eva Piquer, Joan Margarit i Pere
Ballart, entre poesia i història? ¿Quina actitud davant de la poesia
hermètica
en català per tal de burlar la censura del franquisme? La memòria
històrica de
la poesia queda definitivament trencada i abolida per aquest triumvirat.
Però
encara hi ha una cosa que em preocupa molt més (en el meu deliri
clínic): la
violència que Joan Margarit necessita fer a la poesia de Celan. Si no
conté
res, ¿no deu ser que no hi ha cap referent històric que l’ha feta
sorgir? ¿Va
tenir lloc l’esdeveniment sobre el qual gravita tota la poesia de Celan?
Celan va bregar per denunciar l’ocultació de l’esdeveniment. Si Margarit
no el
sap llegir, potser convé que comenci canviant de traducció. I si és un
poeta
que realment s’interessa per les conquestes de l’art, que comenci
llegint el
que se n’ha escrit. ¿Deu ser per mandra o potser per arrogància que no
ho fa?
No hi ha cap mena de dubte que és una nova Catalunya la que emergeix en
aquest
article de premsa, deslligada completament del seu propi passat. I aquí
topem
amb una altra paradoxa. Hem estat censurats i perseguits. Ara ens
censurem a nosaltres
mateixos de llegir la nostra pròpia tradició. Cito Riba: “Ara bé: la
immensa majoria dels homes és solament capaç per al maneig de les
fórmules
útils en la relació ordinària, és poc o gens sensible als altres valors i
possibilitats de la paraula; i s’acosta a la poesia amb la il·lusió que
aquell
llenguatge és el seu, tan limitat, quan de fet l’ultrapassa
infinitament;
llavors no entén i s’indigna” (com Margarit quan llegeix Celan). És el
súmmum de la cosa primària de què parla Riba quan a sobre d’aquesta
incapacitat
de llegir poesia se’n fa un poema que excita a la “conilleta
d’Índies” que diu ser l’Eva Piquer davant del poeta Margarit.
(Perdoneu-me, però aquí qui es deshumanitza és ella, no sóc pas jo).
Segons Riba, hi ha una cosa que és cabdal, que és la iniciació, la
iniciació en
el “secret”. Riba també parla del “misteri” de la poesia,
però referit, com va fer Celan, al “misteri de l’encontre”: del poeta
amb ell mateix (Geheimnis / Heim) i del poeta amb el lector. És un doble
encontre, de fet. I Riba -com Celan en El meridià- es pregunta: “¿És
lícita aquesta obscuritat, aquesta dificultat? Sí, si tot poema […]
s’ho val;
un gran poema s’estudia.” Jean Bollack no ha deixat
d’estudiar els grans poemes de
Celan. Llegiu-lo sense mandra i sense cap prejudici ni temor. Només si
sabeu
què és la poesia us sumareu amb aquestes paraules de Riba: “-La poesia
sense misteri és inimaginable, contradiria la seva pròpia essència i la
seva
finalitat. […] el misteri és en nosaltres, no en l’obra d’art: ella és
“dura als somnis, com a la mà”; entendre l’obra d’art, una escultura,
un poema, és deixar-se dominar per aquesta divina duresa.”
Aquesta iniciació a deixar-se
dominar per
l’obscuritat del poema no es fa pas en una ‘Setmana’ ni tampoc a
l’engròs, ni
tan sols adreçant-se de manera molt intencionada a les porteres (vegeu
Riba),
tot i que les porteres tenen també el seu dret a la poesia i és per això
que
fóra molt més sa si la comencessin a tastar de petites a l’escola, de la
mà
d’un bon iniciador. És el problema que ha apuntat la Maria quan ha
parlat de
l’escola catalana, que és, des de fa molts anys, una competència ben
pròpia, i que
no és Madrid qui ens lamina els continguts de literatura a l’ESO i al
Batxillerat, som nosaltres els qui ens les laminem conscientment i
llavors
tenim la glòria dels diumenges assegurada amb la poesia que parla a
tothom (com
l’Esperit Sant). A tall de parèntesi, us recordo que “catòlic” vol
dir justament “universal”. I és d’aquesta manera que una societat es
construeix i es destrueix, amb la universalització inconscient, que és
una mena
de globalització al servei del localisme.
Sempre hi haurà coses que es poden dir si es diuen tan sols d’una manera
amagada, o hermètica. No cal haver de viure sota una dictadura per
experimentar
la necessitat d’amagar. L’art és ben bé això: complicar el camí del
lector
perquè ens les havem amb algú que és intel·ligent. I en complicar, li
fem fer
un camí, que és justament el de la lectura. Vegeu l’hermetisme com una
bomba
que us farà intel·ligents si l’arribeu a activar. Extremadament tancat
en ell
mateix, l’hermetisme no s’exposa, només s’imposa a qui vulgui entomar el
repte
de deixar-se dominar pel misteri que és la persona quan s’entotsola amb
el
llenguatge. Després de molts anys de llegir autors complicats, he
arribat a la
conclusió que hi ha una diferència entre ‘poesia’ i ‘poetització’.
Quants no
n’hi ha que poetitzen! Que són “trencadors” i que, al mateix temps,
ens fan “gaudir de la vetllada”.
Hi ha una cosa que potser queda per dir després del que ha comentat la
Maria, i
després d’haver-vos apuntat amb el dit cap a una fosca atàvica, i és que
la
poesia té i tindrà sempre un deure d’oposició que no es pot agafar mai
de
manera simplista ni primària. I és aquest deure d’oposició el que fa
justament
la seva força. I que, com ha dit la Maria, la fa incompatible amb el
poder.
N’és un exemple el combat despietat dels poetes grecs entre si i també
en
contra del poder del seu temps, un combat que no era fratricida sinó
catàrtic,
ja que se’l feia passar per la intel·ligència, i mai, doncs, pels rumors
d'”entre bastidors”, sinó públicament, sense temor, a l’escena, davant
tothom. Teniu, si teniu ganes de fer l’esforç de concentració que us
durà a la
rialla, tota la poesia còmica i escènica d’Aristòfanes. Teniu també un
exemple
d’aquest deure d’oposició en l’enfrontament que es dóna entre poesia i
filosofia en el Banquet i en la República de Plató. I també en el combat
de la
poesia contra la poesia. Maria-Mercè Marçal ha estat molt lúcida quan ha
fet a
Desglaç una anàlisi de la poesia en el seu poema “Circ”:
CIRC
Cavalls, adés salvatges, fan rodar
com ases vells la sínia
de foc de les rialles.
Punyals encesos gruen
per esquivar, afuats,
la fita de carn
que els donava sentit.
No dubto que si en Max Basora [sic] practiqués de debò aquest deure
d’oposició,
la cosa escènica hi guanyaria i seria al capdavall molt més instructiva.
Que digués
per exemple públicament, a l’escenari, i amb el virtuosisme
d’Aristòfanes, quin
és el poeta que el fa enrabiar i per què. O que fes una posada en escena
en què
el poder que el convida a parlar, la política que ell vota, l’escola en
què ha
après de llegir i de ben parlar, o fins i tot la pròpia catalanitat
subversiva
fossin realment esmicolats, fins arribar a les síl·labes, o al “segon
so” (Celan) que fan les paraules quan se les prem. I que deixés en pau
els
taxistes, que són, al cap i a la fi, treballadors com molts altres. I si
de
debò vol fer mal, que sigui aquell mal que Adorno exigeix a l’art
després
d’Auschwitz, si és que Auschwitz ens ha d’importar veritablement,
col·lectivament, per tot allò que ha estat i que ha arrossegat,
valent-se també
de la poesia més trencadora. I que deixés en pau les dones i
l’esbudellament de
les dones -per tal de fer riure les porteres. O que fes amb elles, amb
les
dones i amb les porteres, una altra mena de guerra, una guerra que no
passi tan
sols per les paraules, tal com la va fer, políticament, Aristòfanes a
Lisístrata, i encara, d’una altra manera molt més física i potser molt
més
encesa, Maria-Mercè Marçal.
Moltes gràcies!
Arnau Pons
19 de maig de
2010
***
La poesia és
llegida per molt poques persones.
I tanmateix el
seu fantasma exerceix una
veritable fascinació.
Què proposa i cap
a on ens condueix el poema?
Pot ser que, com
més se celebri la poesia,
menys se sàpiga el que es fa?
Aquest vespre
voldria abordar les condicions en
què ens arriba la poesia: com irromp en les nostres vides, en quin
entorn, en
quines circumstàncies —qui hi ha darrere els bastidors, i què és el que
de fora
s’infiltra a dins de la poesia. Això obliga a fer d’entrada una
distinció entre
el contacte que hi establim quan la llegim a soles i el que hi establim
quan
l’anem a sentir, quan ens la donen en un espai públic: entrem llavors en
un
context que no ens és propi, que ha estat preparat, en què el lloc, el
recitador
i els oients entren a formar part de la poesia tant o més que la paraula
de què
és feta. Un poema perfectament sanguinari sobre dues dones que
s’esquarteren
probablement no faria riure gens l’àvia que el llegís sola a la butaca
de casa,
i en canvi s’hi partia de riure l’altra tarda a la Virreina, quan el
poeta que
el recitava feia una cara de bon nen com una casa i tenia al costat un
comparsa
amb un nas de pallasso vermell. És una constatació banal, si voleu, però
important en una època en què la poesia, a casa nostra i a molts altres
llocs,
ocupa un espai cada vegada més públic i cada vegada menys privat.
I ja que parlem
de les condicions que prefiguren
un acte cultural, potser convé desfer un malentès, ocasionat potser per
una
certa manera d’expressar-se poèticament: els organitzadors del Festival
de
Poesia, a qui agraeixo el convit, anunciaven dues persones «agermanades
per la
condició d’exiliats». Ara bé: ni l’Arnau Pons ni jo no som ni ens
considerem
exiliats. El fet d’haver nascut i viscut a França fa de mi una francesa,
una
francesa catalana o una catalana francesa, tant se val: una filla
d’emigrats
que va i ve d’un país a l’altre amb tota llibertat, és a dir, el
contrari d’una
exiliada. Pel que fa a la «ferma i punxeguda decisió de no pertànyer a
cap de
les capelletes que governen l’escena literària» que convertiria l’Arnau
Pons en
un exiliat, d’alguna manera toca el moll de la intervenció d’aquest
vespre. Si
alguna cosa ens agermana, a l’Arnau Pons i a mi, és que el nostre
treball, la
nostra afició té a veure amb l’escrit. Tots dos som traductors, tots dos
fem
d’editors: són dues maneres, al capdavall, de llegir. Dues disciplines
que
s’ocupen de fixar un text escrit perquè algú se’l llegeixi sense altre
context
ni altra matèria que la lletra. Som, doncs, dos individus poc escènics.
En el
cas de l’Arnau, aquest caràcter no escènic s’acusa si tenim en compte
que també
és poeta: escriu
poesia i rarament puja en escena a recitar-la. Una manera de fer que
té a
veure amb la poesia que cultiva, no pas amb una voluntat de no ocupar
l’escena
literària. Perquè la seva poesia no es dirigeix a un públic si entenem
que públic té per força una dimensió col·lectiva;
la seva poesia es dirigeix a algú que voluntàriament està sol davant
d’un
poema: a un subjecte que s’ha aïllat per acollir un poema i desxifrar-lo
silenciosament sense la mediació de l’escenari i del públic. Amb això ja
veieu
que la nostra intervenció sobre la poesia com a fenomen públic no pot
ser
neutra.
Dit això,
m’interessa apuntar unes quantes
contradiccions, o uns quants contrastos molt visibles en la condició que
té
avui la poesia a Catalunya. La poesia és la més residual de totes les
produccions
literàries impreses, la menys venuda de totes, el contrari de l’èxit si
pensem
que l’èxit, per a un autor, consisteix a ser llegit per molta gent. I
tanmateix, els editors a Catalunya s’atreveixen a publicar poesia, i els
poetes
hi publiquen abundantment. Com si hi hagués, a l’arrel, un deliri per la
poesia, potser un prestigi de la poesia, més fort que la constatació que
no hi
ha manera de vendre-la. Aquest miracle o misteri pren una altra dimensió
si
tenim present que, a Catalunya, és molt freqüent que el director d’una
institució pública, o el braç dret d’un conseller, o fins i tot el
conseller
responsable de comprar avions de combat a Londres durant la darrera
guerra,
sigui un poeta, o si més no algú que ha comès poemes. I dic cometre
poemes perquè a França, on no em van exiliar però on
vaig créixer, cometre poemes és cosa perfectament
incompatible amb el govern. A França, un president de la República o un
ministre d’assumptes exteriors pot permetre’s de cometre una novel·la.
Però ser
poeta i comptar socialment, ser poeta i home d’èxit, ser poeta i manar, sigui al nivell que sigui, a
França no rima de cap de les maneres.
La contradicció
no s’atura aquí. Alhora que
exercir de poeta és compatible a Catalunya amb l’exercici poc marginal
de
governar, el màxim elogi que es pugui fer a un poeta —i especialment a
algú que
comença la carrera de poeta— és que sigui “trencador”. Com s’avé l’afany
trencador amb l’afany de dirigir els afers públics? Potser convé
preguntar-se
amb què agrada que el poeta trenqui: amb la poesia que l’ha precedit?
Perquè
fos així, caldria que la tradició tingués un pes considerable, que
tingués una
presència central i esclafadora en la vida dels futurs poetes
trencadors, a
través de l’escola, de la universitat, de la vida cultural —que inclou
l’activitat editorial. L’afany de trencar amb els mestres implica que hi
ha
mestratge. Ara bé, la freqüentació de la poesia que garanteixen els
programes
escolars es redueix a una antologia d’uns quaranta poemes per a vuit
segles de
poesia catalana, i això només en el cas que l’escolar arribi al
batxillerat, ja
que és aleshores que se l’exposa obligatòriament a llegir poesia: molts
joves
no arriben a tenir-hi cap contacte, fora del vers de Nadal. Pel cantó
editorial, si molts catàlegs acullen ocasionalment algun volum de poemes nous, la poesia d’Àngel Guimerà —és un
exemple entre molts— només es pot llegir en una antologia descatalogada o
bé en
edicions que tenen més d’un segle; la de Mercè Rodoreda continua en bona
part
inèdita, tot i el centenari monumental que se li va dedicar l’any
passat: un
baròmetre prou fiable per mesurar la densitat de l’interès natural pels
precursors.
L’afany trencador
no deu pas tenir a veure amb un
mestratge que no existeix. Potser té a veure, més que amb la poesia, amb
els
poetes: amb els poetes que han precedit el nou poeta trencador —amb una
generació anterior que convé escombrar per obrir-se pas i demostrar que
la
creació continua, que la creació no ha mort, que la creació catalana no
ha
mort. Gaziel en deia el canibalisme literari, i molts el tenen present
quan fan
diagnòstics sobre el sistema cultural català. El cito, tot i que no
parla d’un
poeta sinó d’un novel·lista —d’un novel·lista condemnat a mort per la
generació
de poetes que li venia al darrere, els Noucentistes:
A qualsevol país
normal, la carrera literària de
Narcís Oller hauria estat definitivament assentada. Prou sabem que tot
passa en
aquest món i que les escoles i tendències, en l’art d’escriure, són
gairebé tan
fugisseres com la moda femenina; però, per això mateix, és de llei en
tota
col·lectivitat estructurada i que sàpiga on té el cap i els peus, que
els homes
de talent, i fins els homes de sort (que ve a ser una mena de talent
gratuït,
sovint més estimat que l’autèntic), un cop han fet diana, repetidament o
una
sola vegada, gaudeixin d’una categoria social i un respecte més o menys
extensos, però que els acompanyen, com una estela de llum, si res més no
fins a
la mort. Un naufragi total, en vida, d’un navegant d’altura no es veu
enlloc, com
no sigui per culpa d’ell mateix i per motius molt greus —per exemple, el
cas
d’Oscar Wilde, o antigament el d’Ovidi.
El de Narcís
Oller, però, entre nosaltres, va ser
quelcom que només pot donar-se en un territori tan remenut i
espiritualment
pobre que la gent no hi cap, i es fan nosa els uns als altres, d’on
s’esdevé
una mena esgarrifosa de canibalisme literari.
Busquem més
ingredients. I si fos amb el silenci de conveniència que
el poeta ha
de trencar? Amb el dogma d’una època, amb el políticament correcte que
obliga a
callar segons què en determinades esferes, especialment la pública, on
el poeta
abunda. Aquí apareix un aspecte de la contradicció que encara té més
pebre. Com
a editora, quan vaig a demanar un ajut a la institució X per publicar o
promocionar
un llibre, resulta que hi he d’anar proveïda d’un certificat en què
declaro que
no assetjo ningú ni sóc assetjada per ningú a l’empresa editorial on
treballo
—a l’editorial som tres, i costa d’assetjar-se; però el certificat és
obligatori. Mentrestant, la persona que exerceix en aquella institució X
contrària a l’assetjament sexual o a l’assetjament per raó de sexe, o la
persona que aquella institució cultural promociona enviant-la a
recitals, és
aplaudida quan la seva poesia degrada i vomita i esquartera les dones —i
la
gent riu, i les dones també riuen, com l’altre dia a la Virreina. Riuen
perquè
aquell poema gosa dir un odi real i prohibit? Seria això, finalment, una
variant de la poesia d’avui: la veu de
l’odi? És una pregunta que us dono tota nua perquè us l’emporteu a
casa i
la mediteu quan assistiu a algun recital: val la pena de fer-ho.
Ara voldria
acarar aquestes preguntes amb la
reflexió que un poeta francès, Jacques Roubaud, va publicar recentment a
Le Monde
Diplomatique. Parteix d’una situació prou diferent de la nostra,
però
que comparteix amb la nostra el contrast entre la desaparició de la
poesia
d’entre les lectures del comú de la gent i la multiplicació de la poesia
com a
activitat associativa i pública. S’intitula «Obstinació de la poesia» i
diu
així —n’he fet un extracte:
Com que la
poesia, mundanament, és inútil, o
sigui impossible de vendre, molta gent que no es mama el dit ha cregut
que
potser valdria la pena que desaparegués. I que el seu lloc, d’ara
endavant,
l’ocupés un producte de substitució nou, alliberat de l’argolla del
passat
literari, «absolutament modern». Perquè, entre la massa dels qui han
deixat de
ser lectors de poesia, i potser lectors a seques, l’atracció que
exerceix la
poesia no ha pas desaparegut. Es pot parlar d’un desig, d’una necessitat
de
poesia. Les lectures de poesia, les trobades i els festivals de poesia
s’han
multiplicat, i tenen una concurrrència sovint prou respectable.
L’economia hi
té el seu paper: molts ajuntaments han descobert que convidar un o dos
poetes
resulta molt més barat que no pas convidar un cantant, una orquestra o
un cos
de ballet.
És en aquest
context que el «desig de poesia» ha
trobat una forma d’expressió original: l’slam. L’invent de l’slam, si
més no
inicialment, recolzava sobre un postulat explícit: tothom és virtualment
poeta.
Tothom, doncs, ha de poder fer de poeta. L’slam, diuen, és un art
d’expressió
popular oral, declamatori, que es practica en llocs públics com els bars
o els
llocs associatius. Entre els seus trets, cal destacar que no té a priori
cap
intenció artística —garantia del seu caràcter democràtic— i que
entronca, pel
fet d’improvisar-se, amb la poesia popular.
L’slam no
representa un perill gaire gran per a
un exercici menys elemental de la poesia. No es pot dir el mateix del
fenomen
que jo en dic rumrum, i que consisteix a ocupar el territori de la
poesia amb
l’anomenada «poesia de performance», que, en estreta col·laboració amb
els «actors
culturals» públics o privats, tendeix a esdevenir la forma d’existència
privilegiada de la poesia, en detriment de l’escrit. Cada vegada més, a
les
manifestacions que es declaren «poètiques», com ara els festivals
internacionals de poesia, veiem «poetes» l’activitat poètica dels quals
consisteix a rodolar escales avall, a esquinçar un llistí telefònic, a
produir
electrònicament seqüències sonores inèdites i admirables sense ni una
sola
paraula. Quan la llengua hi intervé, molt sovint el seu pòsit damunt la
pàgina
produeix un text mediocre, com passa amb moltes cançons quan les prives
de
música.
Totes aquestes
produccions són honorables, de
vegades impressionants, fins i tot —rarament— d’una gran qualitat
artística,
però per què se n’ha de dir poesia? Per què no se’n diu música,
gimnàstica,
òpera, circ, esquetx, cançó, ballet o strip-tease?
El que acabo
d’escriure vol ser una defensa del
punt de vista següent: la poesia té lloc en una llengua, es fa amb
paraules
—sense paraules no hi ha poesia—; un poema ha de ser un objecte artístic
de
llengua amb quatre dimensions, fet simultàniament per a una pàgina, per a
una
veu, per a una orella i per a una visió interior. La poesia s’ha de
llegir i ha
de dir.
L’Arnau serà qui
traurà suc a aquestes últimes
frases. Jo voldria insistir en l’operació de substitució que
descriu
Roubaud al principi, especialment anguniosa per a una editora com jo,
que
encara creu en la virtut dels llibres. És significatiu que l’article
s’hagi
publicat a Le Monde Diplomatique, no
pas en una revista literària. La política hi té a veure: la política que
determina què s’ensenya a l’escola, què mereix de rebre el suport d’una
administració, què és digne de ser transmès. La identitat, en el fons,
no és
res més que això. La nostra identitat, avui, recolza sobre un
desconeixement
profund de la pròpia tradició literària. Aquesta ignorància, aquesta
indiferència arrela a l’escola, que ensenya a no estimar la literatura
catalana
a base de no ensenyar-la; es perpetua entre els adults per falta de
conèixer
els llenguatges literaris de què és feta una literatura, i sense els
quals tota
literatura resulta incomprensible; determina les tries editorials, ja
que un
editor no ha estat mai un filantrop ni pot nedar contra corrent sense un
públic
que justifiqui el seu esforç; i finalment condiciona la política
cultural, que
dóna suport cada dia més als productes de
substitució en detriment de l’esforç que representa i representarà
sempre
el conreu de les obres escrites. Fins i tot quan aquesta política dóna
suport
als llibres: per exemple, quan, en el marc dels ajuts a les «obres
literàries
d’especial interès cultural», dóna suport a una antologia de poemes per
ser
llegits als enterraments o a les bodes. L’anècdota és real, i la cito
per
ensenyar fins a quin punt les polítiques culturals catalanes s’assemblen
a una
versió pobra del màrketing: màrketing perquè defensen objectes de desig,
no pas
obres artístiques; i pobre perquè no saben crear l’objecte de desig,
sinó que
l’espigolen entre els costums més tronats del públic —i dic públic, no
pas
lectors. És una mena de realpolitik
que dissimula, sota el discurs de «Som una cultura mil·lenària», el
caràcter
estacional de la nostra literatura, que fa com aquelles plantes que
neixen cada
certa temporada per viure sis dies i morir fins l’any que ve. No és
altra cosa,
potser, el dia de sant Jordi.
Jo crec que fóra
bo de prohibir la paraula trencador com a sinònim de bo: ser trencador és un desastre, per
als fanals tant com per a la poesia. Cedeixo la paraula a l’Arnau Pons.
Maria Bohigas i
Sales
19 de maig del
2010
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…que no fa mal a ningú. L’única utilitat que li veig (i ja n’hi ha prou) és llegir-lo a una persona estimada segons el codi d’instruccions de les paraules escrites. Els salts de línia són absurds, però són els bots de l’experiència!. La interpretació és tan personal que l’hermetisme és un problema secundari -pens-. La major violència de la poesia és que mos canvia la mirada: ‘quan algú mor, els seus retarts canvien’ (Anna Ajmátova). I si és una bomba i fa mal, les ferides emocionals sempre són una manera de comprendre…i de viure…(pens, modestament)…Salutacions cordials