COSSOS D’ALTRI
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Ara
que he arribat al grau més total d’ineficàcia és quan m’ha pegat l’escriguera
sorda. Ara que ja som una vella xaruga que s’ha d’espavilar ella mateixa si es
vol fer un poc de companyia, és quan m’ha pegat una contera de no dir. Però res
d’escriure la meva vida amb en Felip Suasi, mestre d’obres de primera, l’home
que em va fer la vida agradable fins al seu darrer moment, ara fa un any, en
què, tan discret i bon al·lot com sempre, va fer el qüec d’un infart que li
pegà mentre dormia i el dematí el vaig trobar arrufat i fred al meu costat.
[Imatge de Mateu Coll]
Tampoc no vull
parlar de na Bel, aquesta pubilla nostra que ens va sortir ben
salada. De joveneta no en feia de bona. No va voler estudiar i se’n va
anar amb
uns hippies a l’Índia. Vàrem gruar uns anys rebent unes postals plenes
de budes
grassos com porcells, perquè s’havia fet dels hare-krishna. En menjàrem
un fum
de hare-hare-hare-krishnots! Després va tornar amb una mà davant i una
mà
darrere. Sort que son pare li va trobar feina a l’empresa de
construcció. I
allà tampoc no en va fer de bona. Ha estat molt encesa en els oros, i
els homes
l’han duita de capoll. N’ha escabetxat tres. Tanta de sort que amb el
darrer va
agafar un poc de coneixement. Només ha tengut dos fills amb en Jeroni
Arbona,
un empleat de banca que la duu com una reina. La nina, na Clara, que ara
ja
farà vint anys, ha sortit a son pare i és molt aguda. Fa dos anys que és
infermera de la Seguretat Social. El nin, en Macià, ha sortit a na Bel,
té
setze anys i li he dit que no torni venir a demanar-me euros, perquè no
n’hi
donaré, encara que em conti la mentida més guapa del món. És un pinta de
quasi
dos metres, ros fosc, amb uns ulls verds i grossos com dues maragdes i
aquella
pell del meu Felip: una seda melicotonosa que no em cansava d’acaronar.
Ja
l’han expulsat de dos instituts per assetjament sexual, com diuen ara.
Però no
vull escriure res d’aquesta família que no dóna ni per un sopar de duro.
Tot el
sant dia vaig prenent notes de coses rares que m’inspiren. I em basta un
no-res
per prendre fua: una parella vista de darrere d’una dona baixeta i molt
grassa
que dóna la mà a un home esprimatxat i amb calçons curts ja em dóna ales
a la
imaginació i fil una contarella de dos amants que després de mil i una
peripècies
dins els seus matrimonis respectius han pogut viure plegats. No sé si
ella va
donar ratil al seu home quan ell va quedar vidu de mort natural de la
dona. O a
l’inrevés. Però sempre tenc tendència a pensar que les dones són més
enverinadores i fan més voltes a les coses. He de reconèixer que em
domina una
tendència pels finals feliços, perquè em conec un poc i si em deix a
lloure
podria fer anar les històries pels llocs més embullats i dramàtics,
tràgics.
N’he vistes tantes als meus vuitanta-tres anys que no em ve res de nou:
tot és
comèdia. I si he de dir vera, la majoria de fetes sobre les quals podria
escriure ferm no són contadores. Duc les butxaques plenes de paperets
plens de
borratxos fets amb llapis, amb bolígraf i alguns amb el pilot que em
vaig
comprar l’altre dia a la llibreria de na Marisol, on em guarden el
diari, un
parell de revistes dels baixos i puc xafardejar un poc de la vida
d’aquest
barri de les estacions fet malbé amb tant de parc polític i tantes
d’obres
monumentals (i no en parlem del pont que aquella va fer tomar per
tornar-lo a
fer de cartó pedra! Una altra cosa li hauria fet jo, de cartó pedra!),
que ja
no s’assembla gens ni mica al que vàrem trobar el meu Felip i jo quan hi
venguérem
a viure just casats de fresc fa més de cinquanta anys.
Bé, no
em vull entretenir amb pardalades. La primera feta que em ve de gust
contar és
la d’en Tomeu Roncós, el nostre veïnat de tota la vida del pis de
damunt, que
també va quedar vidu al mateix temps que jo. I així com són els homes
s’ha
abandonat una cosa de no dir. Per això hi faig anar la meva jornalera,
na Rita,
una cubana mamelluda i ben arromangada, que li fa les quatre feines i un
poc de
dinar, perquè així com és aquesta animeta ja s’hauria mort de fam. I
també
perquè li renti la robeta i el dugui net, pobre àngel! Bé, anem per
feina: eren
devers la una. En Tomeu s’havia llepat els dits amb els meus calamars
farcits,
havia begut un tassonet de vi negre de Santa Maria i acabava de prendre
un cafè
descafeïnat. S’havia assegut al sofà de la sala just davant la
televisionota de
plasma que donava les notícies, i estava mig condormit. El va despertar
un
renou de vidres romputs. Quan va obrir els ulls tenia davant per davant
un
al·lot d’una vintena d’anys, fort com un bou, amb un ganivet a la mà
esquerra.
Pel renouer que venia del carrer es va témer que havia entrat per
l’hivernacle.
L’al·lot li va demanar la cartera, li va arrabassar el rellotge d’or i
també es
va posar dins la butxaca el comandament de la tevé. En Tomeu li va dir
que ara
ja podia partir per on havia vengut. Però ell li va contestar amb uns
bon crits
que es despullàs cop en sec. Amb el ganivet li va xapar el jersei, li va
tallar
els botons de la bragueta, li va treure tot l’embalum, el va fer girar
d’esquena i li va donar per cul. En Tomeu em va confessar que estava
segur que
allò li passava per primera vegada, però me’n va donar tants de detalls
que
vaig sospitar que li agradava. Que li agradava contar-ho, vull dir,
perquè per
a un home de vuitanta-set anys allò era una posició ridícula i poc
graciosa. I
en Tomeu li començà a demanar amb bones paraules que per favor s’aturàs.
Però
aquell al·lot alenava espès com si boixàs amb una dona. He sofert molt
més que
quan el proctòleg feia devers un any m’havia explorat de qualsevol
manera amb
l’anuscopi. Però aquell al·lot era lent com una mala cosa i no li volia
dir que
anàs més aviat perquè estava segur que si el destorbava encara li
costaria més
arribar a córrer-se. El suplici va durar tres quarts. Després va partir
sense
ni dir gràcies. No he volgut donar part a la policia perquè encara
haurien fet
befa d’un vell violat per un boig. Però vull que tu, Rosa, que eres la
millor
amiga de la meva dona, ho sàpigues.
Estic
ben contenta de com ho he contat. Hi ha narradors que fan uns
personatges com
pepotes plenes de paraules, d’espais, de comes, d’accents, de frases
buides
embolicades amb la pell de sintaxis embullades que fan peguera. I
llavors que
només escriuen de coses plenes de màgia i d’una bellesa inigualable. Ja
voldria
jo veure’ls explicar com enculen un vell! Jo només he agafat la
substància
d’allò que em va contar en Tomeu i l’he ordenada amb un començament, un
nus i
un desenllaç com toca, com cal. Potser m’he deixat cegar pels
esdeveniments més
moguts. Caldria que ho tengués en compte si vull redactar de bell nou la
història. En Tomeu, en acabar d’explicar-me la feta, s’ha begut el que
li
quedava de la copa de conyac i com si li haguessin donat corda m’ha
amollat: Et
vull dir la veritat, Rosa. No vaig estimar mai na Rafaleta ni el meu
fill
Josep. Tota la meva vida he estat fidel a una al·lota, na Damiana, que
va morir
per culpa meva en un accident. Em vaig quedar bocabadada amb aquella
confessió.
Amb allò podria escriure una novel·la negra. Teníem denou anys tots dos.
I en
tornar d’una revetla de Felanitx es va moure una gran tempesta de trons i
llamps. Vaig derrapar dins un revolt i el cotxe caigué dins un torrentó
eixut.
Al funeral el seu germà em va rompre la cara i li vaig prometre davant
tothom
que no estimaria mai ningú. Et puc assegurar que tota la vida m’he
sentit
culpable d’haver mort na Damiana, però no he experimentat mai gens de
tristesa
per la seva pèrdua. T’ho puc confessar: no l’he estimada mai.
Crec
que el cor em va massa de pressa. He d’anar alerta amb això d’escriure
perquè
m’ho prenc massa a la valenta. Jo no sé na Fletcher com s’arregla. Vaig a
entimar-me un cardionretard amb un tassonet de llet calenta desnatada. I
a fer
nones!
[Text publicat al suplement “La almudaina” del Diario de Mallorca de dia 24 de maig de MMX]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!