RELAT DE «TENS MORT»

Vous disiez?… Ah oui… une vieille histoire

FANFARA TRISTA

Lentament pensares en el començament de l’amor. Com podria expressar la simultaneïtat de dos esdeveniments que caldrà necessàriament escriure un després de l’altre? Julià Truyols i Descatzar, tenies trenta-dos anys, acabaves de guanyar les oposicions de jutge, i la teva mare, Dona Elisenda, havia organitzat una festa a la possessió familiar de Son Puig de la Bella Casa. A tu, amb el teu caràcter reservat i tímid, aquells esdevinements et produïen feredat. Emperò ella, vídua des de feia vint anys, era feliç de veure que el seu primogènit ocupava el lloc que li pertocava dins aquella societat mallorquina tancada i aristocràtica.

 Tot el casal era una festa. Els jardins il·luminats per torxes, els salons encesos d’aranyes de Murano, domassos vermells i quadres grossos i foscos, un quartet que tocava valsos, un bufet amb tota casta de delicadeses i llepolies, i una gentada. I molts d’amics. Rosa Cotoner i Desmur, bella, jove i fràgil, amb una pell de nacre i uns grans ulls color xampany, era la promesa de Julià. Les dues famílies ho havien decidit des que ells dos eren nins d’uè. Cresqueren amb aquesta obligació. Com un tret enmig de la festa, arribà un bmw negre del qual va baixar Martina Ferrer i Desmur: tothom va aturar l’alè com si un fet meravellós acabàs de succeir. I ella va avançar entre els silencis expressius tota vestida de seda cremada amb la llarga cabellera d’ors recollida en una tannara i saludant amistosament amb els seus ulls violeta i un somriure calidíssim. Martina s’havia separat de Gil Courtemanche, un noble francès. I tothom la mormolava.

Inventar la via pròpia. Han passat vuit anys d’aquella festa mítica. Martina i Julià tingueren un coup de foudre. Ballaren fins que ella li va dir que no podia pus. I va desaparèixer sense ni un adéu. Julià va intentar posar-se en contacte amb la cosina de Rosa i li digueren que havia partit precipitadament cap a París. Va telefonar infructuosament. No podia oblidar-la. Emperò festejava amb Rosa, i els pares, amb la mateixa fredor i cerimonial dels avantpassats, prepararen les noces. A l’església de Monti-sion Rosa anava amb un model de Karl Lagerfeld ple de perfolans brodats amb vidre de Swarovski, un ram d’orquídies entre les mans, i semblava feliç. Julià, amb un frac elegantíssim, tenia un somriure forçat. Martina els va enviar un centre de taula d’hermès i els seus millors desitjos.

Retrobament. A la mort de Dona Elisenda, Martina, que passava una temporada a ca les Gradolines, unes ties eixorques d’Artà, va assistir al funeral. Al casal familiar Martina va parlar una bona estona amb Rosa. Ell les mirava, intrigat, d’enfora. Quan ella estava a punt de partir, Julià li digué que la volia veure tota sola amb urgència. Quedaren l’endemà al castell de Sant Salvador.

La vertadera vida. Cap dels dos, Martina i Julià, podrà oblidar aquelles hores crepusculars en què passejaren plegats vorera de mar com quan eren nins. Mentre el sol es ponia amb una fireria de colors acarabassats, ell li va dir que només al seu costat se sentia viure, se sentia real. Ella tenia els ulls que li espirejaven tot el temps. Ell li va repetir que volia deixar Rosa, que la seva vida sense ella era una mortor, que no havia pogut oblidar-la per molt que ho havia intentat. Ella no deia res. Ell li demanava una resposta ràpida. Ella li contestava amb evasives, com si no el sentís.


Rosa li comunicà la doble notícia. Va ser al vespre, molt tard, quan Rosa li va dir que Martina era una santa i la primera que havia sabut que, després de tant de temps, esperaven un fill. La prova havia estat positiva.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *