Plagueta de Bord

Feia dies que no podia fer una passejada entre ombres i verdors, entre arbres que es vesteixen de fulles tendríssimes, entre caminois d’albons florits, entre camps amb civada que es mou amb petites onades per aquest vent àrtic, entre les vinyes plenes d’ulls de pàmpols transparents, entre els ametlons que ja tenen un bessó de carn blanca, entre la transparència d’una claror que convida a la serenitat tan desitjada.
Vaig per un camí d’argila seca plena de crulls i cop en sec m’envesteix un perfum conegut i embaumador. M’atur. Damunt una paret de pedra seca hi ha un troncot d’un ametller vell enrevoltat d’una planta que fa unes floretineues menudes com a grans d’arena en constel·lació. He de reconèixer que no conec el nom d’aquesta meravellosa mala herba (no és un blauet, no és un gratabous, no és masteguera, no és bolitx, no és calcida, no és xinella, no és arpell, no és xenixell, no és lletsó, no és pixacà, no és pala de formiga, no és morritort, no és ravenissa groga, no és matallums), té aspecte d’esbarzer amb fulles apelagoses que em deixa tot perfumat d’una olor dolçineua que de petit ja m’entusiasmava. Crec que el que m’emociona d’aquesta olor és haver trobat una distància, una profunditat immaterial entre el sentiment actual del que som i el sentiment actual del que he estat. Musil segurament anomenaria aquesta distància amb el substantiu ànima, paraula que deia que el joves no poden sentir sense riure.
[Imatge Michael Kenna]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!