9 de maig de 2010
Sense categoria
1 comentari

JOAN MARAGALL, MON AMOUR!

Avui he escrit el preludi del XII Festival de Poesia de la Mediterrània que tindrà lloc el 31 de maig i l’u, dos i tres de juny de MMX. I uns dels fars del Festival serà Joan Maragall. I m’he llegit una mala fi de poemes d’una edició de 1947 (l’any que vaig néixer) de la seva poesia completa titulada Poesies i editada per Edimar SA, Petritxol, 1, Barcelona, que vaig comprar a Barcelona el 29 d’abril de 1967. És una bella edició de cobertes dures vermelles i amb molts de daurats que estim molt. Com estim els versos maragallians. I copii el Cant Espiritual.

Si el món ja és tan
formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Per això estic tan
gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap
moment li digué “Atura’t”,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavors la vida què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l’aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant
se val! Aquest
món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ull i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!