Plagueta de Bord

PRIMER UNA NOTÍCIA.
Avui, dia 7 de maig a les 20.30 a la Biblioteca Guillem Cifre de Colonya es presenta Males companyies (Premi Exhaurim-lo 2010) de Marc Cerdó. Diran la seva: l’autor, l’editora, Maria Bohigas, i aquest plagueter. Estau convidats!
————————————————————

1-   TENC UNA ESCRIGUERA RABIOSA I EM PAS LES HORES FENT FRASES DINS EL CAP.
I no agaf cap eina de reproducció perquè aquell conjunt (no sé ben bé si és un
conjunt perquè hi ha molt poca estructura. No són exactament frases canòniques.
De vegades, com en els somnis, només hi ha enfilolls de paraules. I de vegades
paraules trencades, purs fonemes!), sí, aquell quasi conjunt d’andròmines
verbals quedi enregistrat en un paper, en un disc dur, en un SDB, en un casset o
qualsevol altra tècnica magnífica i que tenc el privilegi de tenir a mà. Però
no cregui ningú que aquesta activitat em deixa tranquil. De cap manera.

[Imatge: Sebastià Perelló]

Sentir
per dins tot mi que tot escriu i m’escriu i no passar al gest
inscriptor, gens
fàcil i feina d’obrador amb tot el que això vol dir de condicions
mentals i
fisicals, em deixa exhaust I amb un mal cos de no dir. Per això, i per
raons
ben íntimes que no interessen a ningú, m’he posat amb bones, dins
aquesta
càpsula solitària, on voldria passar moltes més hores de les que sé, i
m’he
llançat a recordar aquests materials paraulers, que em volten per la
llàrgària
de la llengua, per intentar fixar alguna cosa que quedi amb la tinta del
dit
que es mou sobre el vidre entelat per la fredor exterior i la calentor
interior, com el vailet que fa cal·ligrafies impossibles damunt aquelles
superfícies entelades de la finestra que pega al jardí on hi plou
tottemps, i
conta amb paraules comptades les ferides de solitud que ha descobert i
que a
poc a poc en un prodigi lent desapareixen convertides en aigua i oblit.
Aquí fa
una calorada de fogall, no tenc cap vidre entelat en mils de quilòmetres
a la
rodona, i emborratx, engargot, una pantalla d’ordinador amb uns mots que
es
poden appagar en qualsevol moment i desaparèixer per sempre. Just
escriure això
he salvat el dit document perquè una apagada de la correent no el xucli
cap
enlloc, cap al fons d’un forat negre.

2-  
FÍSICA ASTRONÒMICA, AJUDA’M!

M’agradaria conèixer els sabers
actuals sobre
els forats negres (així, en plural bellíssim), especialement els de
l’Un-i-vers,
perquè podrien ser una bona metàfora per donar un panorama aceptable
sobre el
jo de la literatura. El jo seria una teoria de forats negres que xuclen,
literalment i en els mil i un sentits de l’esperit. Escric sobre una
varietat,
no sé si dir una cultivar, d’escriptors que abans d’una forma ben
poètica, i fàcileta,
sel’s denominava escriptors-esponja. Avui he vist unes colònies
d’esponges dins
el fons de la marina llucmajorera. M’he returat una bona estona per
contemplar
aquella agrupació de cèl·lules vives amb forma de massa irregular,
globosa, d’un
verd fosc tot ple de forats que es dediquen a filtrar la mar tot el
temps. I
alimentar-se i viure (i també morir) d’aquesta circulació líquida. El
Jo, que són
molts i fresseja, com ens ensenya mestre J. V. Foix, pot quedar ben
pintat amb
aquesta agrupació foradenca. De formatge gruyère també. Emperò la idea
del
forats negres —límits de l’Un-i-vers, límits del propi Jo— que alhora
són
esponja, crui, xuclador, volcà, accelerador de partícules i abís,
naixament i mortaldat,
i més conceptes, i més coses substantivadores, verbívores, s’acosta
millor a la
idea que em faig del lloc, del trull, del feiner, de l’embull, del fet
de
desfer l’embull en una desfeta infinita en què l’escriptor fila i
desfila,
sense fer cap desfilada, uep!, sí, enfila, tix, tensa, llança, fa
paraules de profunditats
ocultes que esclaten quan més ho esperes, sí, inventa amb fils i filats,
pegats
foradats i esqueixos i records de l’avior, de l’avior tota que duu
dedins, i del
futur que duu dedins, fa com en un obrador de qualsevol tecné, mester o
ofici, la
brodaria de formes, aquest entramat que crea reaccions i metabolismes,
irradiacions, en qualsevol direcció i amb un tret repetit: la circulació
atòmica
de frases, de paraules, de fonemes, d’alens.

3-TOT ES POT CONVERTIR EN ESCRIPTURA.
A la
badia de Palma s’ha post el sol rera el Galatzó i totes les serres que
l’envolten.
Hi ha aquest color tan treballat, tan fi (de pinzellada imperceptible
però gens
rellepada) del pintor Mercant (Barceló va viure l’època del Taller
Llunàtic en
els baixos de la casa modernista de Mercant. És un avís per a
estudiosos) que
es fa amb pigments d’un taronja acarabassat que surt com una resplandor
dels
puigs d’un blau clar damunt un mar d’un blau un poc més fort travessat
de
barques i velers i zodiacs i d’altres lanxes diverses. Emperò allò que
veig una
metonimia del Jo de l’escriptor són aquests llumets que es comencen a
encendre.
Primer tres allà enfora. Et distreus amb el vol d’una gavina  (de cada vegada és més difícil veure
gavines en el mar, ara totes semblen que viuen als voltants del femer
cremador
de fems de Son Reus o per deveres els no-llocs com la superficiota
d’Alcampo.) I
quan tornes a veure els llumets ja són dues tires espurnejants. Vas a
cercar el
roller-ball per subratllar una frase dels diaris de Gombrowicz que
t’aniria bé
per un gran finale. El roller-ball té potes i ha desaparegut de dins la
bossa.
T’emprenyes i el cerques per dins el lloc comú. No hi és. Dins la cuina.
No hi és.
Dins l’entreforc entre dos coixins d’un taronja abutanat del sofà
(t’agrada una
cosa de no dir deixar penyores per allà dedins) i tampoc hi és. No saps
perquè
penses en l’Associació d’Amics dels Pronoms Febles de la Llengua
catalana de la
qual escrius els estatuts. I cop en sec trobes el roller-ball damunt les
estovalles florejades de margalideues de la taula del menjador. On era?
Sí,
quan tornes a mirar la fosca negra ja és densa. I dins la negranit
d’aquells
fondals negres hi ha tota una constel·lació de llumets de totes les
formes geomètriques
possibles, de totes les intensitats possibles, de dos o tres colors amb
predomini del taronja I el blanc pur. Així seria el Jo de l’escriptor,
aquest
reservori de material que («Escric per saber que escriuria si escrivís»,
deia
Marguerite Duras, aquesta mestra de la que em vaig fer amic uns dies i
sobretot
unes nits en la Barcelona del setanta, tan miraculosa i espurnejant com
solitària
i tràgica. Ho dic perquè quan es recorda aquesta època tothom sembla que
només
va ser feliç navegant damunt muntanyes de nata i merenga, ecs!) cadascú
du per
totes les cèl·lules del cos i que l’escriptor transforma en flux de
parales, un
flux tan real com el flux seminal. L’escriptura com inseminació, com
disseminació. Així de complicat. I Gombrowicz? Sí, els seus Dietaris
comencen amb un missatge que s’avé
amb exactesa amb el meu estat d’ànim mentre escric aquestes idees
despentinades:
«Dilluns Jo. Dimarts Jo. Dimecres Jo. Dijous Jo.» Aquí hi ha el bessó de
la
literatura, el desllorigador I l’espasa de Damocles. Cada mot tocat,
cisellat,
treballat és literatura del Jo, cada música feta a consciència dels mots
és
literatura del Jo, cada escultura de mots és literatura del Jo. Ho sent
així.
Per mor d’això no he volgut llegir mai cap dels nombrosos assatjos sobre
diaris, dietaris, autobiografia, ficció del Jo, autoficció i tots els
noms
professorals boníssims, cumlaudescs, per a tesis doctorals i d’altres
decursos
acadèmics. I sí m’han interessat tots els articles de divulgació
científica
sobre la bioneuroquímica de la consciència. Pot ser per això emvaig
llicenciar
en Ciències biològiques. Perquè els misteris dela ciència emsemblaven
l’aventura
novel·lesca més passsionant de la Terra i el Cel.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!