19 d'abril de 2010
Sense categoria
1 comentari

CARRER QUI NO PASSA

Processó
d’abrics negres i de vestits grisos, fantasia emmordassada, cos atomitzat,
signes exteriors de tristesa col·locats en els replecs dels pensaments, la
primavera just estrenada rere els vidres d’aquesta clínica desplega un cel
d’austeritat i entela uns pins vells d’un verd quasi negre que van de banda a
banda dins un vent tempestuós, el mar enfora és una taca blanquinosa d’onades
entre teuladers i campanars, l’horitzó és confús, intent assumir aquests petits
no-resos que ens singularitzen i em donen un sentiment orgullós d’unicitat. Un
silenci espès, pesat, fondo que em fa sentir els batecs dels polsos, del cor i
de l’escrit. Et mir, Carme Júlia, dins el llitet blanc d’acer inoxidable amb
aquests tubs de plàstic que et surten del catèter del braç esquerre i pugen a
una bossa rosada al cap curucull d’un pal lluent, i aquests altres que
s’afiquen als oronells, entremig de les benes que et tapen la fesomia, i surten
d’una bombona d’oxigen.

[Foto de Sebastià Perelló]

Apunt en aquesta
plagueta moleskine, la que em
regalares quan vaig fer quaranta anys, les darreres paraules que m’has
dit
abans que la infermera et clavàs la injecció que t’ha deixat
profundament
adormida.

Carme
Júlia (resum): “tot aquest any em repetia que necessitava algú o alguna
cosa
que em permetés llegir els meus propis sentiments i els sentiments dels
altres.
Destruir el passat és extremadament perillós i això era l´única feina
que em
venia de gust i que necessitava com el pa. Tu, Enric, el meu únic germà,
eres
una de les peces que calia fer desaparèixer dels meus escenaris
habituals. I
això m’era molt difícil perquè des de la separació dels pares tu i jo
havíem
viscut junts com si fos la cosa més natural del món. No sabia com
dir-t’ho. Em
sentia ridícula, avergonyida, insegura, com si volgués sembrar entre
nosaltres
tot un seguit de malentesos que funcionassin en forma de càrregues de
profunditat i t’obligassin a entendre els meus desigs. Perquè des de
petits els
papers de cadascun s’havien fixat d’una forma que no admetia cap joc. I
allò
era el que necessitava rompre amb la mínima trencadissa possible. En
aquella
època escoltava una cançó antiga de no sé qui que deia: estic orgullosa
dins la
meva cambra, enfilada en la meva solitud. Estava segura que si et deia
alguna cosa
així tu em contestaries que tenia mentalitat de secretària d’aquestes
que posen
anuncis per paraules en els diaris a la recerca d’una ànima bessona. I
ho eres
tot per a mi, un amic, un segon pare, m’ensenyaves, em feies riure, em
consolaves, eres dolç, amable, generós, curiós, viu i sempre original.
Fins i
tot m’entusiasmaven els teus defectes quotidians com el fet de col·locar
les
teves coses —tant ho feies amb els llibres com amb la roba, amb el
sabons o amb
els discos— dins bosses de plàstic de colors amb un full enganxat en què
hi
havia la llista completa del contingut. There is no darkness but
ignorance,
aquesta era la teva frase en aquella època en què et vaig dir que
deixava el nostre
pis de Palma i me n’anava a Barcelona.”

Uffff!
Estic esgotat de transcriure el millor que he sabut les teves paraules,
Carme
Júlia, i encara em queda el que em fa més gola: el somni que has tingut
quan
t’has despert de l’anestèsia de l’operació.  M’has
demanat com em trobava després d’aquesta endemesa i
t’he contestat que el meu interior era com un gabinet de curiositats en
què la
peça més essencial havia desaparegut. Des que te n’anares vaig perdre el
nord,
el sud, l’est i l’oest i em vaig quedar emparpalat i empetitit com si
fos una
tereseta a qui han tallat tots els fils. Això no t’ho diré mai. Potser
no ho
creuries. Tampoc no et contaré que vaig posar el meu amic Roger Sabartés
d’àngel guardià perquè et fes la vida com més fàcil millor anassis on
anassis i
fessis el que fessis. Ell va ser qui et va preparar l’apartament de
Provença-Passeig de Gràcia amb una terrassa sobre la Pedrera que tu
creies que
era una troballa de la tia Jacquelín. Ell organitzà aquell party a cals
Gomis
en què t’oferiren la feina de dissenyadora a l’estudi de publicitat Blum
and
Poe. Ell va fer un càsting entre totes les seves amistats femenines per
trobar
la dona, Lluïsa Maria Samaranch, que pogués fer-te caure en les xarxes
amoroses
que més s’avinguessin amb tu. Quan Roger m’explicava cadascuna de les
passes
que feia em semblava que no era veritat. Com si algú em contàs una
història
inventada en el fons del cervell i que no ha existit mai. Però quan em
telefonaves i em descrivies les teves sensacions, els teus nous amics,
la teva
feina, les teves emocions, em temia que allò era una realitat més potent
que
qualsevol relat que el meu cap enfollit hagués pogut imaginar. Així
funciona el
curs ordinari de les coses quan hi ha algú que t’estima com jo. Això no
t’ho
diré mai. Sobretot ara, quan l’atzar que no podré controlar mai, va fer
que en
aquella excursió a Cadaqués el citröen, que conduïa la teva estimada
Lluïsa
Maria, pegàs dues voltes de campana en un revolt perilló amb aquells
tràgics
resultats que ja coneixem. Els metges m’han dit que quedaràs coixa  de la cama esquerra, però que amb unes
operacions de cirurgia plàstica podràs tornar a mirar-me als ulls amb
aquella
fesomia de dea grega. Et salvares perquè no duies el cinturó posat i la
porta
es va obrir mentre sorties projectada contra una olivera surenca a la
vista,
pètria al teu cos. Una altra paradoxa de la seguretat.

Ha
entrat una infermera i m’ha dit que d’aquí a una estoneta et despertaràs
i
segurament tendràs llacunes mentals. Que és absolutament normal. Aprofit
per
transcriure el teu somni, Carme Júlia, que t’hauria volgut gravar perquè
era en
els colors de la teva veu on es veia tot l’esplendor de la intriga:
Carme Júlia
camina per un cementeri. Duu branques d’ametler florit. En el cementeri
no hi
ha ni una ànima. Arriba a l’avinguda principal. Una dona avança davant
ella.
Carme Júlia li va ben darrere. La dona agafa fua entre un laberint de
carrerons
i nínxols. Carme Júlia no veu quan se’n va, però la dona ja no hi és.
Mira una
mèl·lera mascle amb el bec carabassa damunt un xiprer sec. La mèl·lera
alça el
vol i un vent que corr de tomba en tomba la tira cap endarrere. El
cementeri és
buit. Carme Júlia, dreta devora la darrera tomba amb una làpida de
formes
arrodonides, posa les branques florides d’ametler en els forats d’un
cossiol
verd que hi ha damunt el marbre. La làpida negra buida, amb merdes
d’ocell i
una paraula solitària: Gaudete. Carme
Júlia s’agenolla. Agafa un parell de copinyes marines i les col·loca
sobre les
lletres. Sembla com si resàs. Plora.

Per
què podia saber que tot passaria com va succeir des que Carme Júlia em
va deixar?
És una pregunta que no sé com respondre encara que tenc el desllorigador
molt a
prop.

[Text publicat al suplement «La almudaina» del Diario de Mallorca de dia 18 d’abril de MMX]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!