Plagueta de Bord

L’olor de l’Acqua di Colonia de Santa Maria Novella
era d’una altra època: refinada, sensitiva, amb notes d’encens, de flor de
llimonera i amb tota aquella calidesa que despertares en mi quan vaig tocar el
timbre vora les barreres del jardí ran de mar d’aquella casa enfilada en un
dels roquissars més abruptes de Tornavedra, i em va venir al cap el primer
instant que et vaig veure en un recital de la nova cançó al castell de Bellver
amb la teva cabellera negra amollada i aquells ulls magnètics que no em fitaren
ni un sol moment.

[Foto de Sebastià Perelló]

Tenia dins les
mans la botella quadrangular amb les voreres
arrodonides, un tap daurat i una etiqueta gastada com a de pa d’or amb
un escut
mig esborrat entre dues garlandes que enrevoltaven el nom d’aquell
convent de
Firenze on m’havies dit que una vegada fores tan feliç. Vaig notar com
el cor
s’accelerava quan m’arribà la teva veu. Encara em semblava estar dins la
trajectòria d’un somni. Vaig obrir d’un gest i vaig entrar. La casa molt
blanca
amb la taca verda d’un emparrat al porxo i la teva presència
m’esperaven.

La partida
inexplicable de
Clara m’havia fet envellir vint anys. No som més que un pobre professor
de
música de secundària, conformat durant anys a les excentricitats, als
capricis
i al costum d’aquella energia amb nom de dona. I ara m’havia abandonat.
No
havia sabut com retenir-la. L’havia perduda sense témer-me’n, gairebé.
Però
m’havia deixat en el desconcert exasperant dels darrers ressons ja quasi
esborrats d’un calderó interminable, quan assegut amb l’espinada rígida
encara
no gos aixecar els dits de les tecles per no trencar la màgia del
moment. Havia
après mai a estimar res pus? Intentava tocar el piano com sempre i
cercava
aquell entusiasme que em feia passar les hores, sense tenir ni fam ni
set,
indiferent a tot quant m’envoltava, com si no tengués cos, però era ben
debades, havia fracassat. Els dits s’engalavernaven, les escales
tornaven un
magma espès i esponjós, les partitures que sabia de cor s’esborraven del
cap i
les notes m’escapaven. El cap em feia voltes i quedava dins un
embambament que
podia durar hores. No dormia bé. Les classes m’irritaven. Feia setmanes
que no
havia tocat aquell nocturn que escrivia amb tanta d’il·lusió. El metge
de
capçalera em va donar la baixa, em va dir que prengués pastilles i que
canviàs
d’aires. Cal que es distregui, que oblidi, que no pensi en res. Per mor
d’això
vaig decidir anar a un hotelet rural d’un poble poc conegut del nord de
l’illa,
Tornavedra, que Julià, l’únic amic que em consolava dia a dia, m’havia
aconsellat amb paraules alades: en aquesta època hi ha molt poc turisme,
quatre
angleses que juguen a bridge i algun alemany que estudia les migracions
de les
aus. Els propietaris són un matrimoni encantador. Tenen una capella amb
un
orgue antic i restaurat de fa poc. Allà podràs desconnectar, compondre i
tocar.
El camí dels pintors de vorera de mar serà un bon lloc per inspirar-te.
Menjaràs verdures i fruites ecològiques del seu hort. Faràs exercici. No
importa que te’n duguis el mòbil. Els capaltards dins la línia de
l’horitzó
marí són acollonants. Amb aquest prospecte publicitari hi vaig telefonar
i em
digueren que  m’esperaven.

Sabia que
m’escapava del
forat d’un amor vell, sec, mal de rosegar, fet de baix continu. Vaig
telefonar
a Clara moltes de vegades, obessivament, i només sentia uns cruixits
estranys,
un concert de veus mortes. Clara devia ser a l’altre cap de món amb un
d’aquells reportatges de moda que es muntava quan volia fugir dels meus
braços.
Encamellat a l’altell triava la maleta que me’n duria a l’Albonar. Aquí
va ser
quan vaig trobar les fotos. Clara les havia deixades dins una de les
bosses
laterals d’una samsonite vella que feia servir per als viatges curts.
No, no
són previsibles, les emocions: allà on el tòpic recomana la ràbia, jo hi
vaig
posar l’empegueïment del qui ha vist publicades les seves fantasies més
descabellades, si bé jo no era cap dels coprotagonistes d’aquell book
eròtic de
Clara, d’aquella recerca obsessiva dels límits del kamasutra més enllà
de l’abast
que el plaer tolera. Després vaig tenir aquell rodament de cap: era com
si una
colònia de tèrmits em menjàs de viu en viu. Vaig estar tres dies atacat
per
l’apatia fonda, per un pànic intermitent, per l’angoixa de sentir-me
traït a
consciència. Julià em va trobar en aquest estat deplorable i em va
treure a la
superfície. Com si m’arrabassàs d’un hipogeu sepulcral va aconseguir
aficar-me
dins el seu ford i acompanyar-me a aquella possessió de pedra viva, amb
les
persianes pintades de blauet on una dama que nomia Mrs. Seymour em donà
la
benvinguda i m’acompanyà a la meva cambra, gran, lluminosa i alegre,  amb un llit amb cobricel i una vista damunt
la costa que em despertà les capacitats més adormides per acollir la
bellesa.

Els primers dies
vaig fer el
gandul. M’aixecava tard. Berenava com un guarà de sucs, fruites i
exquisideses.
Havia agafat la plagueta de música i no hi dibuixava ni una nota. Vaig
acostumar-me a tocar l’orgue cap al tard. Els dits trobaven la
lleugeresa de
bell nou, com unes mans que surten d’un paràlisi  imprevista
i dolorosa. Em va venir al cap la missa per a dos
orgues de Vierne. Assajava tocates i fugues de Joan Sebastià, peces de
Jean
Guillou i Éric Tanguy que coneixia de memòria. Els horabaixes caminava
ran ran de
les ones i mirava molt de temps el sol quan es ponia. Vaig començar un
“Traditor
autem” per a un ofici de tenebres i
ho vaig celebrar amb veuve-clicquot. La vitalitat m’amarava a poc a poc.
Feia
natació a la piscina i les fregues d’una massagista sàvia em treien els
nusos i
les contractures de l’esperit. Va ser allà que vaig descobrir aquella Acqua di Colonia de Santa Maria de
Novella que no havia oblidat. Els records eren nítids. València, un
concert al
Teatre Principal en què acompanyava una soprano. Aquella botiga fosca
plena de
perfums d’altre temps rere l’Hotel Anglès. Era ella. La desconeguda del
concert
de Raimon de feia estona, a Bellver. Fou un xoc del desig. Ens estimàrem
tota
una nit com dos animals en zel amb el palau del Marquès de Dosaigües
il·luminat
rere els vidres. Ens besàrem, ens ferírem, ens foradàrem, ens
rapinyàrem, ens
enfollírem, ens devoràrem, ens ho donàrem tot entre la força de les
olors.
Després desaparegueres. Per quins camins destrossats m’arribava el teu
record?

Vaig demanar les
entresenyes d’aquella línia de colònies. Em digueren que la representant
era
una senyora, Lídia Sala, que des de feia un any vivia a Tornavedra. No
m’havies
dit el teu nom però sabia que eres tu. Per això no em va estranyar gens
ni mica
veure els teus cabells negres amollats i el volum del teu cos a
contrallum,
sense més senya que la teva olor de dona acostant-se cap a mi amb un
somriure
fresc, tot just endevinat, i acollidor.

[Text publicat al siplement «La almudaina » del Diario de Mallorca de dia 11 d’abril de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!