Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

La
realitat sempre insisteix a ser ficció. Havia posat  música perquè volia oblidar les causes d’aquell accident que
m’havia deixat baldat en els llocs en què cap metge ni cap tecnologia podien
reconèixer una ferida i que la veu de Max Emmanuel Cencic m’ajudava a evitar
amb aquella ‘‘Ombra cara’’ de Radamisto. El clavecí esplendorós de Diego
Fasolis encaixava a la perfecció amb la veu del contratenor que alliberava un
art rigorós i molt sensible en el més bell i en el més difícil. Aquella veu
rodona, càlida i homogènia, amb greus que sonaven fondos i aguts que
s’envolaven fàcilment amb una projecció potentíssima, em punyia, em burxava, em
barrinava les orelles i em donava el gust del mal latent i palpitador de la
geniva que a estones m’agrada castigar amb unes laceracions com les que em
recorren encara el nervi òptic quan em revé la imatge del cos de dona
refulgent, de Laura, flama pura de passió.

No puc
anomenar-la sense que
m’ataqui la fosca i un terror quasi infantil com un nus a la gargamella
que
m’impedeix pensar,  parlar i
escriure. Tan forta és encara la sacsejada que caldria que m’aturàs i
estigués
en silenci. Caldria que miràs aquell home vestit amb una granota blau
marí que
exsecalla un arbre vell i retut fora temps amb la meticulositat d’un
cirurgià
que fes una operació cerebral i començàs a arreplegar els trossos de mi
mateix
després de la feta per intentar recompondre la imatge d’un home de
cinquanta-tres anys que no veu cap possibilitat de futur. No futur, això
va ser
una pintada que vérem plegats a París, una consigna vella dels primers
punquis.
Però no cauré en el parany del cel d’un blau matissià de París d’aquells
horabaixes, que no s’acabaven mai, per les hores passejades com uns
rodamons
ran ran del Sena sense més destinació que la pell, tota la pell, cada
minúscula
fracció de la pell que ens besàvem i ens traspassàvem en els llocs més
volanders —el jardí de Luxembourg, uns urinaris de la Gare du Nord, un
pont
fosc a prop de l’andana de l’Âme, aquella pensió Horizon encamellada
devora el
Sacré Coeur— com si això fos l’única cosa que valia la pena fer en tot
el
Planeta.

T’agradaven
les versions ajustades, netes i clares i jo no era capaç d’inventar-les
amb
aquesta poca manya per a la precisió que sempre m’ha acompanyat. De
vegades
m’agafaves la mà com si fos un cec a qui ajudes a travessar el carrer.
Em deies
com ho havia de fer, com havia de reaccionar, com havia de tenir
confiança. Em
bastava sentir la teva veu un poc estrident, amb aquella entonació
imperativa i
els meus ulls ja s’obrien, el meu cos s’obria, el meu esperit s’obria i
vessunyava sang, angoixa i dolça por per cadascun dels porus vitel·lins
que
inútilment maldaven per protegir-me de l’incessant desig del teu mal
cor.
Encara puc repetir aquella frase que devies haver après en un dels “teus
francesos” —Mme de Lafayette, Chamfort, Stendhal, Le Rochefoucauld,
Montaigne o
Céline—, que va ser la clau de la meva 
forma de comportar-me i que no entengueres mai: els sentiments
vers es
formen en unes profunditats que el nostre esperit no sol freqüentar, i
per això
a vegades ens obliguen a fer unes accions que nosaltres interpretam a
l’inrevés.

L’home
de la granota blava armat amb la serra mecànica podria ser una imatge de
mi
mateix quan et vaig dir que no aniria al concert de The Maquis i Green
Ufos en
què convergien tots els ritmes que t’agradaven i que jo rebutjava: kraut
rock,
punk, bruitist, new wave, rock avantguardista i electro de pèl d’eriçó i
juba
negra. Me’n vaig amb Kàrtia a escoltar El
rapte en el serrall. Quedares astorada: no podies entendre el meu
desfici
vital per recercar solucions harmòniques com els cops de la percussió,
la
repetició de motius d’una forma reiterada o els contrasts entre els
forte i els
piani. Si vas a veure aquesta turqueria no importa que ens tornem a
veure, digueres
amb aquella manera displicent de tancar les converses que m’entusiasmava
quan
ho feies amb un altre. Vaig serrar de dalt a baix aquella complicitat.
Després
tot fou confús i caòtic. Quedava hores mirant unes ombres d’humitat al
cel ras
o escoltant el degoteig de l’aigua del depòsit dins la tassa del vàter.
Vaig
començar a crear situacions plenes de derisió o d’imaginació tarada.
Kàrtia
s’avenia a jugar amb els meus reptes, amb els meus embalaments. Primer
tot era
com un joc infantil. Encara no m’havia arribat la força arrossegadora
del teu
buit. Ens aficàvem dins la banyera amb tot de peixets—Garra
rufa— que es
menjaven la pell morta, les exfoliacions i ens feien moltes de
pessigolles pels
baixos. Cada idea enfollida era un garbuix de sensacions. Després, i a
poc a
poc, mentre la teva absència m’envestia com un perfum esmolat,
començàrem a
jugar més fort. Kàrtia, vestida de truja, es dedicava a fecalitzar-me
mentre
amb un bastonet elèctric i punxagut m’amollava petits corrents per allà
on li
passava pel cap i em deixava fet un crist, un ecce homo pudent.  Inventava una batalla en què les
úniques armes eren els gasos lacrimògens, fins que quedàvem amb els ulls
desorbitats i sanguinosos i, quan ja no podíem plorar pus, ens
envergàvem unes
cinglades de popper que ens deixaven estormiats dins els orgasmes, sense
sentits. Un vespre, molt tard, quan anàvem passats de tot, blanca,
èxtasi i una
mala fi de tequiles, vaig deixar Kàrtia convertida en un camp solcat de
talls
d’una gilette que ella m’havia regalat per provocar-me i acabàrem a
urgències,
on ens volien denunciar a la policia. Ens llançàrem a una recerca
absurda de
situacions suspectes en què el pudor, la delicadesa i la fragilitat no
existien. Tant era llogar una puta per muntar un quadre lloccomuner ben
canalla
com anar de caça amb un transsexual pel supermercat de drogues de son
Banya, on
la vida i la mort es toquen amb la sordidesa de la nit dels embafats de
tot. No
teníem enfront.

I
entremig de tot aquest merder vaig rebre la notícia. T’havies casat.
Allò em
semblava una traïció culpable. Per això no vaig estar bo fins que fa
tres nits
et vaig poder seduir a voler amb les armes vellutades dels nostres
records
parisins. En el fons havies llegit massa novel·les dels teus francesos i
t’havies engolit massa pel·lícules de la nouvelle vague. He sabut que el
teu
home t’havia trobat morta: una sobredosi de pastilles. No m’ha caigut ni
una
llàgrima en memòria teva.

[Text publicat al suplement «La almudaina» del Diario de Mallorca el 4 d’abril de MMX]

[Foto de R. Segnier]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!