Plagueta de Bord

DOS DIES EN UNA ALTRA CIUTAT: LA CAPITAL DEL DOLOR

Podria escriure un llarg prospecte sobre la ressurrecció.
Avui, divendres de passió, és la meva Pasqua.
No res. Un avís. I l’amic Blai Bonet em deia que si escoltàvem els avisos seríem eterns.
Veig els verds de ca nostra plens de llevamans petits i carabassa com una ressurrecció, el cel ennigulat amb rajos de sol dibuixats amb tiralínies com una ressurrecció, l’amor dels que m’estimen com una ressurrecció. Don gràcies als metges, als amics, a l’amor.
Aquest llunyà cant de sebel·lins entrevessat amb els crits dels paons i els tubs d’escapament d’un cotxe com una ressurrecció.
Aquesta escriptura ràpida que ho voldria contar tot és una altra ressurrecció.
I ara, un conte.
———————————————————————————————————————————

BUC

Si no
fos que és ver tot això que vull escriure, em semblaria el muntatge atzarós
d’una al·lota granadeta que encara es pensa que és crisàlide quan ja ha
desplegat unes ales escatoses de papallona, i ha volat a pler per tot aquell
passat que li han intentat amagar amb la precarietat dels qui no han volgut
saber mai la força reveladora de les ombres blanques que deixen els quadres del
record en la paret de la memòria.

Em telefonares.
Va ser un cop baix. No
t’esperava. La respiració de la teva veu era seca, freda, amb aquell
aire àrtic
que espesses vegades et converteix en un ésser que acaba d’arribar d’una
exploració als pols. M’anunciaves un funeral. La congruència dels fets
extemporanis em semblava tan ajustada com pastada de misteri. Escric
misteri en
un sentit allunyat del bressol original del mot. Vull assenyalar una
certa
qualitat d’allò que sembla més casual i secreteja afinitats electives.
Xerafí
Anglada no era un nom que em pogués deixar indiferent, sobretot quan
l’aire que
el pronunciava sabia la perillositat del projectil en una pell sense
call:
escates amb irisacions produïdes per la refracció de la llum en els
milers de
mirallets que les constituïen. I mirallets ben cruiats alguns i d’altres
fets
malbé, que es menjaven la claror i deixaven zones imperceptibles d’una
fosca
negra completa, densa, que es podia tocar.

Si
Maria Siquier hagués pogut fer allò que somniava, s’hauria convertit en
l’estrella vocal d’un cafè cantant i des d’allà hauria començat la
carrera
estel·lar d’una veu afinada i seductora que enamora els públics de tot
el món.
Ella, la padrina paterna, va veure ensorrats tots els seus projectes amb
la
guerra del 36. Es va casar amb un comptable que era de falange i va
dipositar
la seva capacitat de fantasia en la seva única filla: Rosa, mumare. No
serviren
de res les classes de música, de piano, de bel canto. Aquell trebolí no
sabia
el que volia, ho suspenia tot i a quinze anys, lligada amb un hippy
ecologista
flamenc de Brussel·les mateix, va dir a la padrina que esperava la seva
filla
Frèlia. Em fa gràcia contar detalls de la vida de mumare i de la padrina
amb
aquesta facilitat que em dóna el temps. M’has vengut al cap quan
traduíem
juntes poetes antics sense entendre llavors la seva angoixa pels anys,
els anys
fugaços que s’escolen. Sort que la teva padrina era viuda. Perquè el teu
padrí
l’hauria treta de ca seva. Havies dit una cosa així quan t’ho vaig
contar. La
Siquier ho va entendre. Ella en els seus somnis devia haver fet el
mateix que
Rosa: trobar aquell home ben plantat i deixar-se estremir entre els seus
braços
de roure. És la cremor del temps que he sentit quan m’has telefonat i
m’has dit
sense cap preàmbul, cop dret, que l’home que tingué entre els seus
braços la
Siquier ja estava de cos present al funeral que li deien a l’església de
la
Salut del Terreno.

L’he
vist, amb la fotografia boirosa que deixa la llunyania, amb aquell posat
de bon
home, sempre vestit amb tons marronosos de roba cara, amb els colors a
les
galtes del bon vivant i aquell cigar que li creava una atmosfera mala de
traspassar. I tu has partit d’improvís. No hem quedat en res, com
sempre. No
ens hem acomiadat, com sempre. No ens hem dit un mot cordial, com
sempre. I
després de penjar he estat una estona embambada com amb una pena, una
buidor,
pensant en la darrera vegada que vaig parlar amb mon pare, Colm Traver.
Tres
dies abans de deixar-nos i partir amb una tahitiana que havia conegut a
Berlín,
em regalares aquella benaurança que em sé de cor: Benaurat el qui és
abans
d’haver estat, car el qui és ha estat i serà. Cada cop que la repetesc
sent la
potència de la paraula que em duu cap a una urgència apassionada que no
he
deixat mai: la coneixença de mi mateixa. Vull acoblar-me, vull
reunificar-me,
retornar al començament. Si em mantenc en el començament, i guard la
coneixença
de la fi, no tastaré la mort. Aquesta condicional fou el teu adéu
definitiu,
Colm enyorat. I aquí va ser quan vaig decidir pujar cap al Terreno com
si no
res.

Gomila
no està en ruïnes. Pitjor, és la ruïna d’una destrucció que no ha
respectat
res: ni jardins, ni altures, ni espais, ni cases, ni aire. Només per una
circumstància tan banal com una herència entre molts de germans
barallats queda
alguna de les construccions vagament racionalistes, modernistes o d’un
arquitecte
sensible que feia d’una casa un espai apte per a les lluïssors
deliqüescents
d’allò que es recorda amb el temps i la nostàlgia com engrunes de
felicitats
antigues. Vaig aparcar en un trast d’asfalt que abans fou una d’aquestes
mansions perdudes, amagada rere uns xiprers altíssims, amb grans
finestrals al
pis de dalt i una coberta de quatre aigües de teules vermelles ombrejada
per un
ombú immens. Tot era una invitació a l’elegia. Em feia la forta mentre
avançava
cap a la primera estació. Entre la grisor dels apartaments, els rètols
apagats
dels bars i la solitud de la plaça Gomila sense ni una ànima intentava
trobar
alguns fòssils de la meva infantesa bressolada per les músiques de la
festa de
nit i dia, que no s’acabava mai, en un calidoscopi de locals, de gent i
de
personatges que ja formen la història d’una època enterrada. Més ben
dit,
encimentada, sense la més mínima concessió de l’escletxa per on un Narcissus jonquilla emergeix victoriós i
redimeix esvelt la lletjor esclafadora de la ciutat i els homes. No sé
per què
les set palmeres que sobresortien desiguals com escultures resistents a
l’oblit
per damunt el mur del que fou l’hotel Virgínia, ara amb les portes i
finestres
paredades, em saludaren com si fossin brolladors propulsius del meu
vaixell vers
el País del Retorn Cap al Purmaimés. M’havia posat uns tacons massa
alts, i la
costa del carrer Bellver em destrossava l’espinada. Primer de tot vaig
veure la
buguenvíl·lea que vessava com un riu vermell sobre el carrer, i aquella
explosió de color tremoladís a la llum d’un fanal grogós em va produir
una
girada de ventre. No sé el primer que vaig mirar d’aquell xalet de la
Siquier,
de la padrina, que va ser, just veure’n el cadàver, com si agafàs un fil
i
desfés calça. Havien fet desaparèixer quasi tots els arbres del jardí.
Només em
saludaren d’enfora les bombetes blanques i petites de la flor de
l’albercoquer.
Les finestres, sense persianes ni portellons, ni vidres, ni res,
mostraven el
buc buit ple d’ombres i de parets. De la pèrgola que envoltava el costat
de les
fresèlies i els violers de Pasqua en quedaven dues bigues. En
acostar-m’hi vaig
poder veure que el pis havia passat per ull i la runa s’acumulava en
munts
immensos a l’interior ple de parets esbucades. L’escala d’enmig no
existia. No
havien deixat ni el cel ras. Aquí va ser quan vaig descobrir les
pintades dels
invasors amb tot d’as envoltades de cercles i llampecs dins estrelles de
David,
i paraules que no podia ni veure ni entendre. Aquells murs que m’havien
engronsat el forc de la branca senyora i majora de tota la infantesa i
tota
l’adolescència dels estius inacabables i deliciosos, eren una pell
tatuada de
misèria, la crostera purulenta d’una genollera inconsolable. Vaig pensar
que
potser hi devia haver algú que cercàs refugi entre aquells murs en què
encara
quedaven les ombres de les coses que foren tan estimades per la Siquier,
per
Rosa, per Colm i per mi. No vaig plorar perquè tot plorava. No vaig
xisclar
perquè tot xisclava. No vaig caure morta perquè tot era mort. No vaig
rememorar
cap record perquè allò era un forat negre que em podria xuclar en
qualsevol
moment. I vaig partir correntsos cap al funeral. Si algú m’hagués vist
semblava, de tan esperitada, serena.

El
primer que em va sorprendre va ser que hi hagués tan poca gent. Vaig
repassar
les esquenes i les capelles per veure si t’afinava. No et mostraves. En
el
primer banc de la part de les dones en vaig veure una de molt vella que
sempre
estava asseguda i tres més de joves. A la part dels homes tots eren de
mitjana
edat. No en vaig imaginar cap genealogia. Xerafí Anglada ens havia tret a
tots
quan la Siquier li va regalar el xalet de Bellver. En aquell piset de
Santa
Catalina la padrina va passar el pitjor i darrer any de la seva vida. No
es
podia avenir de com tots els somnis se li havien corcat. Un muntet de
pols
descolorida i pus. D’ell no n’havíem tornar a saber res. Aquí va ser
quan et
vaig veure que sorties de les rajoles, del centre de la terra. I
t’acostares
quasi en un vol i, sense cap preparació, em digueres que en el darrer
testament
de Xerafí Anglada ell et deixava a tu, Frèlia, la néta de la Siquier,
aquella
despulla.

[Text publicat al suplement «La Almudaina» del Diario de Mallorca el dia 28 de març de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!