22 de març de 2010
Sense categoria
0 comentaris

LA LLENGUA AL VEL DEL PALADAR

Oblit
el que he pensat. És com una amnèsia. No hi ha res en el pensament que abans no
sigui en els sentits. El sòl tremola. El cel tremola. L’humus tremola. La mar
tremola. El color tremola. L’ull tremola. El fem tremola. La mà tremola. La
pedra tremola. L’aire tremola. Tremoles tot tu. Però per això mateix has
allunyat aquell curtcircuit que t’apagava totes les ganes d’escriure.

A les
fosques no podies agafar la ploma, el paper i asseure’t davant la finestra de vidres
emboirats que pega al celobert d’aquest pis que has llogat des de fa set mesos
i busques, quan començà aquella història que no saps etiquetar amb cap
qualificatiu. Entenc poc, malament, el temps i les accions. No posseesc cap
disposició per al testimoniatge, cap habilitat de cronista. No en sé res, de
coes d’estels, ni de focs d’artifici. Intent alinear aquestes taques
arrodonides que la meva mà dreta, que va néixer per acaronar, dibuixa amb
vacil·lacions de sismògraf damunt els fulls d’un color de flam deliciós. He
progressat en la dificultat mentre tornava vell. I m’agrada veure que a l’edat
en què el cos se suposa que torna més feble, just abans de la jubilació, el meu
mostra possibilitats més grans que les de la seva joventut. He embragat amb arrencada
de cavall com quan surt cada matí amb l’escarabat vermell tronat cap a
l’Institut amb ganes de treure’m aquest temps feixuc que m’esclafa la post del
pit i que de cada vegada s’enfonya una mica més. Els resultats són ben
senzills: em falta l’alè, m’ofeg. Podria, si em llegués, fer un diccionari
d’ofegors que tendria més de mil i una entrades. Potser això interessaria a
algun editor d’ara que ho vendria com a llibre d’autoajuda. HA! HA! HA!
haaaaaajjjjjjj! ahhhhhhaaaaaa! hoooooooohhhhhhh! Fer de l’onomatopeia, de
l’etxura fonètica verbal, una forma de vida. hahahahahahahahahahaha!!!! 

Quin
gust poder canviar la mida de les lletres i les seves formes de confegir-les!
El gest de perdre el domini de la ploma és com perdre una mica el cap per mor
d’un trenc que feia un moment et pensaves clos. No és vera: les dues parts dels
ossos no s’han casat i per aquella encletxa finíssima et tems que l’alè no és
teu: és alguna cosa que entra i surt de tu sense ser teva. Ets una espècie de
sac. Ets el senyor dels alens. Naixem dins l’aigua, sense aire, després l’aire
entra dins nosaltres, crema i fa plorar el nin d’uè. La lletra s’esfilagassa
per mor de la barrinadora, que no està gaire perfeccionada, i m’obre les capes
de geologies molt rocalloses que he de foradar amb voluntat sempre seguida si
vull tenir la sort que es generi la matèria brolladora, sementera, l’aigua de
la vena fonda animadora de l’inanimat, que cap saurí diferent d’un mateix no
pot afinar. Em sent com un bàrbar incapaç de l’anàlisi i de l’abstracció, que
només pot aplicar el llum d’oli de la fantasia per explicar el que la seva raó
no pot comprendre. Com és que, Andreu estimat, deixares aquella dona, Sara, i
els dos fills petits, Cecília i Marc, per venir a viure amb aquesta veu que
només volia allò tan oblidat i tan real que es deia una relació platònica? Morí
l’amic per força de gran amor. El colgà en la seva terra l’amat, en la qual
l’amic ressuscità. I et deman què donarà a l’amat un major do. Aquestes
paraules teves que tenc aquí davant, a la pantalla del portàtil, en un correu
històric que m’enviares quan ja no podia oblidar que el món sense tu no era
aguantador, m’obsessionen.

Ho he
de dir. Quan has partit, Andreu estimat, avui, quasi de matinada, vaig tenir
els mateixos nervis a la panxa que m’agafaven des de petit davant una notícia
dolenta, en un examen, quan sortia a la pissarra, si em feien dir uns versos en
públic, esperava tocs o m’agradava molt algú, per assenyalar alguns detonadors
de tensió que no m’han deixat mai. Un epicentre de dolor fred s’aficava pel
llombrígol i em feia créixer un arbre de mal per l’estómac, pels budells,
arreu, arreu, com si tot l’interior se’m remogués entre sacsejades
espasmòdiques invisibles. He dissimulat a les totes quan el tremolor dels teus
llavis em besava i em deies que em telefonaries just arribar a ca na Sara. En
el mateix instat que s’havia posat a sonar el telèfon dins el cos adormit se
sembra la por. I quan t’he escoltat dir que allò no podia ser de cap manera amb
una veu desconeguda, he intuït la catàstrofe. Però no era això el que volia
escriure. M’estim més contar el gag solitari que m’he fet al lloc comú quan la
cagarel·la m’ha atacat com si la boca del darrera belàs incontrolable que volia
buidar-se fins a la desaparició. M’he passat molt de temps assegut a la tassa
de roca amb un llibre a les mans i el cap fet un crist d’esperes. Et torbaves
tant a telefonar-me que comptava el temps en parts de segon, i els minuts
s’eixamplaven com un xiclet bazooka que, amb la llengua i el buf, feia
bimbolles rosades d’entabanament adormissat que explotaven quan sentia el ca,
Nesco, que lladrava rere la porta. El terror estava a l’ordre del dia i
avançava a pas de zombi. El llibre que havia triat no era el més convenient per
al meu estat d’ànim. Guillotina’m! Guillotina’m! Guillotina’m!, cridares entre
somnis feia dues nits. I jo, Andreu estimat, t’havia despertat amb violència.
En obrir els ulls em demanares d’esma què havies dit. I et vaig contestar una
mentida vertadera. Amollaves t’estims com si te n’anassis. I no ho podies
creure.

He
deixat el llibre. I quan m’he girat per contemplar el fruit d’aquelles
perbocades pudents amb un gest ràpid, he vist, en una caiguda a càmera molt
lenta, com la pròtesi més estimada que posseesc, aquelles ulleres petites i
rectangulars de carei negre de mirar a prop, es dirigien com un pilot kamikaze
contra un portaavions inexistent i s’enfonsaven amb esquitxos cap al fons de
les aigües fecals i pestilents. No m’ha fet cap gràcia haver de començar un
seguit d’operacions que cap netejador de clots negres no realitzaria sense tota
casta de proteccions, per poder treure del fons del forat de ceràmica aquells
trossos de vidre que em feien veure-hi clar. I mentre m’entretenia amb tota
aquesta endemesa inesperada m’esbutzava de rialles com un boig regirat per
dedins i per defora, fet un oi. I ha sonat el mòbil. M’he eixugat com he pogut
i t’he escoltat amb una atenció tan gran que tu et pensaves que la conversa
s’havia tallat. Xerraves sense control, confegies els mots, feies derrapar les frases,
returaves cada moment amb un plor sord aferrat a aquelles notícies terribles
que sortien de la teva gola com del fons d’un volcà apagat que esclata cop en
sec. Sé que pensava en les teves mans de tallador de pedres precioses. Les
teves mans que no devien res a la genètica, agafades del braç per un fràgil
canell, sinó al treball de la força i la justesa de l’orfebre. Sé que recordava
que un dia en què parlàvem de desitjos insatisfets m’havies confessat que si
tinguessis facilitat per les llengües t’hauria agradat aprendre hebreu per
llegir la Bíblia. O encara millor, afegies, voldria saber yiddish per conèixer
els sons de la bíblia dels nostres temps que han escrit tants de profetes,
tantes de víctimes, tants de pensadors i, sobretot, volies parlar yiddish per
sentir les veus dels orfes jueus que foren deportats a Auschwitz. Aquest record
em consolava de tot allò que em deies i em feia veure que les nostres misèries
no eren més que això, misèries. M’has cridat, m’escoltes, i t’he dit que em
tenies per sempre al teu costat. Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit
es clava l’estilet d’un violí al toc de queda del ghetto de Varsòvia.

Voldria
aficar tota la informació que hi ha dins el cap en una targeta. M’han dit que
el cervell pot acumular deu terabits. I això pot caber en un quadradet de setze
centímetres cúbics: un llonguet. Però, com hi podré col·locar tot allò que no
es pot escriure ni amb zeros ni amb uns, com hi aficaré les diccions del
silenci? La policia se n’ha duit emmanillada la teva exdona, Sara, acusada
d’una mala fi de delictes, de tràfics, de robatoris, de falsificacions i,
sobretot, de complicitats amb altres presumptes lladres. S’ha obert el pou de
les llagostes. Tenim tota una eternitat per celebrar-ho junts.

[Text publicat el passat 21 de març a suplement La almudaina del Diario de Mallorca]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!