21 de març de 2010
Sense categoria
1 comentari

CADA DIA ÉS EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA

TOT EL DIA LLEGINT

Percaceries de Sebastià Perelló. Un llibre de poemes absolutament recomanable.
Llegeixes i rellegeixes i no s’acaba mai. I em fa una escriguera de no dir.
Li he confegit unes notes que algun dia penjaré. Ara només un tast de nin dolent. Un tast poètic, of course! I UN POEMA!

«En una entrevista barcelonina,
que vaig fer far molts d’anys a Juan Goytisolo, em va amollar una frase de Jean
Genet que m’ha acompanyat des de llavors: la dificultat és la cortesia de
l’autor cap al lector. Sebastià Perelló practica a Percaceries aquesta cortesia
finíssima. El poeta ens deixa un bon jornal als lectors vertaders. Un consell fort:
si ets un lector Betsellerià & Sons (no ho crec si em llegeixes), no agafis
Percaceries. NO podries aglapir algú que cavil·la en les esgarrapades de les
nafres, dels miratges i dels mots. Potser només entendries que allò és
llenguatge concentrat i molt bo. Com una capsa d’Starlux de poesia que tu no
tens prou saliva per assaborir. Tots els camins duen aroma!

Llegir Percaceries fa tornar guapos!»

BONA LLETRA

La lletra menuda. La mà segura

del cal·lígraf àrab que fa servir

un pèl del coll d’un moix petit.

El traç concís –si toc no toc-

d’aquell que fa miniatures,

el pinzell mínim que fa memòria

de l’univers en un sol gra d’arròs,

la precisió amb què la pols pinta

l’absència de les coses que no

són al seu lloc. Tocar el viu

en les futilitats d’un art menor.

 

I no insinues el zel, la dèria

fada que s’escriu amb la paciència,

el detall feixuc que il·lumina

el llibre d’hores improbable

del món fet a pinzell, l’aparença

anodina del gelós que repara

en el fast d’allò que s’ha fet com cal.

 

Dir-ho petit no és el lloc segur,

el refugi sagrat on t’has de fer

les mans netes i s’han de cloure les nafres.

És ésser la carta que manca a la baralla,

 

l’ull tudat de l’embadalit

que s’esborra en la insignificància,

és el destorbament, és provocar

l’aguait que reclamen les veus

que a penes se senten i aquest silenci.

 

Vull dir que només puc posar fil a l’agulla,

arranar l’engany de mostrar

sense deixar res i armar els rems

que no t’han de servir enmig de la mar gran.

Dir-ho petit i esperar que amb l’edat,

la veu mòlta, un buf alci la pols.

 

  1. Estic totalment d’acord. És un llibre espectacularment engatador. Llenguatge sanguini i multiplicador. 
    Ah! I això de que després de llegir-lo fa gola escriure, ai las! Sí. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!