TOT EL DIA LLEGINT
Percaceries de Sebastià Perelló. Un llibre de poemes absolutament recomanable.
Llegeixes i rellegeixes i no s’acaba mai. I em fa una escriguera de no dir.
Li he confegit unes notes que algun dia penjaré. Ara només un tast de nin dolent. Un tast poètic, of course! I UN POEMA!
«En una entrevista barcelonina,
que vaig fer far molts d’anys a Juan Goytisolo, em va amollar una frase de Jean
Genet que m’ha acompanyat des de llavors: la dificultat és la cortesia de
l’autor cap al lector. Sebastià Perelló practica a Percaceries aquesta cortesia
finíssima. El poeta ens deixa un bon jornal als lectors vertaders. Un consell fort:
si ets un lector Betsellerià & Sons (no ho crec si em llegeixes), no agafis
Percaceries. NO podries aglapir algú que cavil·la en les esgarrapades de les
nafres, dels miratges i dels mots. Potser només entendries que allò és
llenguatge concentrat i molt bo. Com una capsa d’Starlux de poesia que tu no
tens prou saliva per assaborir. Tots els camins duen aroma!
Llegir Percaceries fa tornar guapos!»
BONA LLETRA
La lletra menuda. La mà segura
del cal·lígraf àrab que fa servir
un pèl del coll d’un moix petit.
El traç concís –si toc no toc-
d’aquell que fa miniatures,
el pinzell mínim que fa memòria
de l’univers en un sol gra d’arròs,
la precisió amb què la pols pinta
l’absència de les coses que no
són al seu lloc. Tocar el viu
en les futilitats d’un art menor.
I no insinues el zel, la dèria
fada que s’escriu amb la paciència,
el detall feixuc que il·lumina
el llibre d’hores improbable
del món fet a pinzell, l’aparença
anodina del gelós que repara
en el fast d’allò que s’ha fet com cal.
Dir-ho petit no és el lloc segur,
el refugi sagrat on t’has de fer
les mans netes i s’han de cloure les nafres.
És ésser la carta que manca a la baralla,
l’ull tudat de l’embadalit
que s’esborra en la insignificància,
és el destorbament, és provocar
l’aguait que reclamen les veus
que a penes se senten i aquest silenci.
Vull dir que només puc posar fil a l’agulla,
arranar l’engany de mostrar
sense deixar res i armar els rems
que no t’han de servir enmig de la mar gran.
Dir-ho petit i esperar que amb l’edat,
la veu mòlta, un buf alci la pols.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic totalment d’acord. És un llibre espectacularment engatador. Llenguatge sanguini i multiplicador.
Ah! I això de que després de llegir-lo fa gola escriure, ai las! Sí.